El drac i la garsa

Lord Dunsany a Morella

Conte inclòs en el llibre Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

En el volum quart de les seues memòries, per sempre inèdit, Edward John Moreton Drax Plunkett, divuitè baró Dunsany, anota l’adquisició del llibre A Traveller’s Rambling Reminescences of the Spanish War, escrit pel reverend Thomas Farr durant la primera guerra carlina. Unes setmanes més tard aconseguirà també el Handbook for Travellers in Spain de Richard Ford i Among the Carlists de John Furley. Li han causat una viva impressió la figura heroica del general Cabrera i les descripcions de Morella, la ciutat aèria, el seu baluard quasi inexpugnable. Si tanca els ulls és com si hi haguera estat, com si coneguera d’antuvi l’alta muralla que la circumda, les sis portes i les catorze torres, el castell al capdamunt del cim, els carrerons i les escalinates, les esglésies, el carrer principal porticat. Per ventura no degué situar-hi mentalment, en aquesta cruïlla d’antics regnes medievals, algun dels seus contes de guerrers i d’interminables recerques i després se’n va oblidar? Dunsany sospesa la possibilitat de viatjar a Espanya i visitar Morella. Trama plans en secret. Però els espanyols s’han alçat en armes una vegada més. És l’estiu de 1936. A Anglaterra i a Irlanda, les seves dues pàtries fortament dividides, s’exalten també els ànims dels partidaris de cada bàndol. S’estan organitzant brigades de voluntaris i els més abrandats corren a allistar-se. Ell, tanmateix, veu molt distants els dies de la Guerra dels Bòers i de la Primera Guerra Mundial, en les quals va combatre. Ara compta més de seixanta anys i alifacs diversos. En una de les seues obres va deixar escrit que hem de lluitar contra el temps al llarg d’unes set dècades i que és un antagonista feble i fluix tan sols durant les tres primeres rondes.

Lord Dunsany —autor, entre moltes altres narracions, dels Contes d’un somniador— hagué de conformar-se segons que sembla a anar fins a Morella només amb la imaginació. A la darreria de setembre escriu: “Avui, a la matinada. 29 de maig de 1840. Faig de capità d’una companyia de voluntaris irlandesos. Defensem la ciutat de l’assalt de les tropes liberals.”

Això era el cinquè dia de setge i amb prou feines quedava alguna esperança. Després de la famosa Abraçada de Vergara i del final de la guerra al nord de la península, el gros de les forces governamentals —més de quaranta mil homes ben proveïts i amb experiència— es van concentrar en el front oriental amb el propòsit d’escometre els irredempts. Per a complicar més la situació, Cabrera va emmalaltir de gravetat i calgué evacuar-lo en direcció al Principat de Catalunya. En acabar l’hivern ha tingut lloc finalment l’ofensiva. Les places carlines han caigut una rere l’altra sense oposar resistència: Segura, Cantavella, Horta… Ara toca el torn a Morella. Han passat els triomfs i la glòria, els dies del drac que va portar Dunsany des d’Irlanda. Una serp vella i astuta, potser descendent del llegendari Tharagaverug, espiava des del cel els moviments de les tropes del general Oráa i n’informava puntualment el comandament reialista. O volava baix, i el seu esvoletec i les flames que perbocava infonien el pànic en els soldats enemics, que aleshores es dispersaven espaventats. Intentaren també ensenyar-li a llençar bombes, però aquells artefactes feien que la bèstia es posara nerviosa i els deixava caure sense solta ni volta en qualsevol lloc, lluny dels escenaris de la batalla o fins i tot damunt de les files pròpies. Després, quan Cabrera hagué de marxar, Dunsany va enviar el drac amb la comitiva per protegir la retirada. En aquesta hora de perill, tant de bo que haguera tornat a Morella a prestar de nou ajut als seus. Però no va tornar-hi. Degué volar cap a Irlanda, cap a casa. O es va perdre, això no ho sabé mai ningú.

Aquest mateix dia una explosió en el polvorí ha provocat la mort de més de cent persones. La població és al límit de la seua capacitat de resistència. El bombardeig decretat per Espartero és indiscriminat. No apunten ja a la muralla o al castell, sinó a las cases en què s’amaguen un gran nombre de veïns aterrits. Les autoritats —“uns homes greus, unes cares eixutes, pàl·lides: de morts”— s’han reunit en un casalici gòtic de grosses parets. Deliberen hores i hores. Al final el governador decideix abandonar la ciutat cautelosament quan es faça de nit. La companyia de Dunsany —la part que en resta— obri la columna. La tanca un cos de soldats locals, el sometent. Entremig caminen els civils, dones i xiquets inclosos. Tan bon punt travessen la muralla els descobreixen i són víctimes d’un foc creuat, terrible. Molts moren, els altres fugeixen a la desbandada. No són pocs els que cauen al fossat. Un esclafit atordeix Dunsany. Es posa de genolls a terra. Creu que perdrà el coneixement, però la imatge d’un ocellot grotesc, negre amb la panxa blanca, el manté en suspens. És una garsa, que se li ha plantat al muscle i li fa un crit a l’orella:

—Desperta, Plunkett, aquesta vegada t’arriba la fi! La ira del Senyor s’abat damunt de tu!

La garsa transportava en el bec una medalla de la Mare de Déu de Vallivana i li l’ha deixada caure en la mà dreta. Dunsany se’n recorda: pertanyia a Cabrera, que la duia penjada al coll i els primers dies de la malaltia els seus dits hi anaven sovint.

Però no és, evidentment, a Morella enmig del caos i les tenebres i la destrucció, sinó en la quietud del matí en la seua cambra, en el comtat de Meath. Ha obert els ulls i en aquest precís instant li ha paregut que la garsa era en l’ampit de la finestra i que l’ha vista emprendre el vol. Al contrari del que passaria en un bon conte de fades, escriu Dunsany, no té la medalla de Cabrera a la mà com a prova de res, ni la troba entre els llençols, o en la tauleta de nit o en cap racó, per més que la cerca dissimuladament tot el dia.