L’enfer, c’est les autres

Els cabells esbullats, els llavis pintats i un gran somriure. Feia vent, aquell matí. Aquesta foto seva, una mica borrosa, l’única que tenia i que vaig donar per perduda, va lliscar entre els fulls d’un llibre que no m’havia sabut gens greu prestar-li. La va examinar amb interès i em va demanar qui era.

—Reconeixeràs —em va dir— que l’has buscada en totes les altres.

Era evident que només es podia referir a les dues —o tres— posteriors, a qui potser coneixia de vista, no pas a l’única anterior, de qui ho ignorava tot. Però en aquell moment vaig sentir que el pànic i la paranoia s’apoderaven de mi una altra vegada.

—Només els afeccionats a la psicologia podeu arribar a ser tan ridículs com la mateixa psicologia acadèmica.

Li vaig arrabassar la foto i vaig marxar, ho sé, amb un excés de teatralitat. Un parell de carrers més enllà, abans del riu, em vaig adonar que també li havia pres el llibre i el vaig llençar en una paperera. Adéu-siau, Jean Paul Sartre.

I bé, doncs, continuem.