Contra els escèptics

M’explicava el concepte tibetà de tulpa: la capacitat de crear objectes —o éssers vius, fins i tot humans— amb l’energia de la ment. Jo me’n reia.

—Tu mateix n’has conegut un.

Es referia al seu criat oriental. Ningú sabia d’on l’havia tret, i darrerament l’havíem perdut de vista.

—M’ha passat com a Alexandra David-Néel. Va agafar vida pròpia i ara s’ha tornat maligne. M’agradaria que l’examinessis abans que l’hagi de destruir.

No hauria calgut, però, que l’enviés al meu apartament dins d’una caixa de fusta. Les escletxes entre els taulons, havien estat disposades perquè pogués respirar, o perquè jo observés la seva esquena peluda, incòmodament corbada, no menys esfereïdora que els seus grunys? Es regirava, era evident que maldava per escapar d’aquella gàbia inclement. Vaig telefonar a Danvers. Ara no podia venir, em va dir, però si tenia pressa em podia dictar la fórmula —ell va usar una altra paraula— que el faria esvanir-se.

Em trobava tan alterat que vaig necessitar tres intents.