Adéu-siau

Tres colpets suaus a la porta de la sala de professorat vella de l’ala nord —la més discreta—, una pausa i tres colpets més. Sense tardar m’han demanat que passés. Sabia que m’esperaven. He lliurat el nou telegrama i he marxat amb una reverència mentre el conciliàbul s’informava.

—Avui tampoc no podrà venir. Demà sens falta.

M’he aturat un moment a fora per escoltar les primeres reaccions, abans de tornar a baixar per l’escala principal fins al vestíbul. Des d’allí he buscat una altra vegada la consergeria, he agafat el passadís de darrere i l’escala de servei i en tombar al recolze he entrat a la cambra de calderes, on Nebaud ha establit provisionalment el centre d’operacions. Assegut davant de l’escriptori —improvisat amb uns taulons i un parell de bidons buits— jugava amb les titelles petites que ell mateix havia fabricat, i a les quals havia posat noms.

—Què han dit?

—Que els caldrà una bona corda per penjar-se dels salzes. O una ampolla de cianur.

—A veure si aquesta vegada se’n fan l’ànim.