Coda

No crec que ningú es molesti a comptar els caràcters de cadascuna —o de cap— d’aquestes proses: si és que algú es molestava a llegir-les. Fóra en va, per tant, precisar que la memòria lliure d’un ZX81 era a penes d’uns centenars de bytes; o que el codi ASCII ni tan sols era compatible amb les vocals accentuades del català; i que els codis més moderns, com l’UTF-8, dediquen més d’un byte a cadascun d’aquests caràcters estranys.

Fóra en va, també, perquè aquest joc amb els nombres i els mots, que convertia l’escriptura en una mena de puzzle o mecano, només m’interessava a mi mentre escrivia. Els 1.024 caràcters conformaven el marc, els límits autoimposats. Qui en pogués llegir el resultat —si algú el llegia—, només caldria que jutgés —o, tant de bo, que gaudís— el resultat. I el seu judici, conforme a la brevetat, hauria de ser ràpid, i la sentència executada a l’instant.

(A mi, si més no, m’ha servit per posar fre a la necessitat d’autocorregir-me indefinidament. Ha estat, en aquest sentit, una prova.)