Després de veure l’exposició 9 d’octubre de 1977. Retrats d’una il.lusió en el Menador, rellegisc el discurs que Josep Vicent Marqués va fer l’aplec de l’any següent (inclòs en la segona edició de País perplex) i quasi no em sorprenc que sone tan actual, tan vigent, malgrat els més de quaranta anys que han passat: “…quan demanem un País Valencià lliure, demanem un País Valencià lliure, viu, verd, no patriarcal, socialista i amb més autogestió i menys autobombo…”

Optativa d’informàtica 3r ESO: aprenen programació d’aplicacions per a telèfons mòbils amb App Inventor. Molt bé. Però el reglament del centre prohibeix que porten els mòbils a l’institut. Cavalquem contradiccions.

Els cinc llibres que diferents editorials em van publicar entre 2002 i 2015 apleguen un centenar de contes. A aquests, podria afegir-hi alguna peça solta com Una història subterrània, o les quaranta-dues proses breus d’Unicorns. I els articles de Lovecraft y Cía, inclosa aquella guia de lectura que la Fundació la Caixa em va encarregar in illo tempore. No és molt, però alguna cosa sí que és. En faig el recompte perquè de tant en tant necessite recordar-me que, almenys, ho he intentat.

Per què diuen cooficial com si significara menys que oficial? Perquè, per a ells, de llengua oficial de debò només pot haver-n’hi una. Però l’article tres de la Constitució diu que les altres llengües “serán también oficiales”: és a dir, igualment oficials.

Per que diuen que «”un de Palència” no pot optar a una plaça a València per desconèixer el valencià?» (Tot i que, de fet, siguen tantíssims els funcionaris que desconeixen el valencià, i que “un de Palència” també puga aprendre’n.) Perquè donen per descomptat que es pot ser bon mestre o metge sense molestar-se a entendre la llengua dels aborígens.

Casado defensa el castellà com a llengua vehicular en l’Educació i l’Administració