L’extraterrestre

Ray Bradbury en la Generalitat Valenciana

Conte inclòs en el llibre Un cel nou i una terra nova (Unaria, 2015).

Just abans d’aterrar, ja a baixa altura, sobrevolàrem bocabadats els canals de Schiaparelli. No ens acostumàvem als prodigis. En l’aeroport Ray Douglas, després de passar els controls i la duana, ens esperaven un homenot barbut amb turbant i una dona jove, en comparació menuda, no tan bruna com ell, que exhibien sengles pissarretes amb l’escut de la Generalitat i els nostres noms de pila gargotejats a baix: Josep, Vicent, Manel, etc. Ella va ser l’encarregada de donar-nos la benvinguda, amb un accent lleugerament exòtic, i ens va informar que ens faria de guia i d’intèrpret durant la nostra estada. “Mentre aprenen l’idioma”, va puntualitzar. Es deia Amália i era d’ascendència portuguesa, la qual cosa, ens va aclarir, explicava les seues vocals neutres, les e que es tancaven en i i una entonació que a mi em pareixia elegant i melangiosa, com de cantant de fados. El seu company, Baljinder, era el xofer panjabi —sikh— del minibús que ens traslladaria fins als nostres allotjaments. Amb ell ens havíem d’entendre a força de mímica, però això no va suposar cap problema. Tots dos, sempre somrients, es mostraven oberts, comunicatius, servicials.

Durant el trajecte, Amália ens va explicar que a Mart la majoria de la població continuava utilitzant els idiomes terrestres. En públic sobretot els de més pes demogràfic i econòmic: l’anglès i el xinès. El castellà també, o en menor mesura el francès o l’alemany. Els més minoritaris s’utilitzaven només en l’àmbit familiar o en petites comunitats lingüísticament homogènies. Li constava que s’estava organitzant un casal català o valencià —no estava segura de la diferència— en una altra ciutat, al nord de Westonburg. El Consell Autònom, però, feia uns quants anys que havia adoptat com a llengua oficial l’antic codi de la civilització III, la gramàtica del qual havien reconstruït els filòlegs, amb enorme dedicació i paciència, a partir dels milers de tauletes desenterrades en els assentaments de Meldilorn. Va ser una decisió bastant polèmica, fonamentada, d’una banda, en la utilitat d’una koiné com més neutra millor i, de l’altra, en un ideari polític que reivindicava una identitat pròpia per al Nou Món.

Amália ens llegia en veu alta els cartells que vèiem passant a la vora de la carretera: ”Karibu” (“Benvinguts”), ”Nihadhari Mapindi” (“Atenció, corbes”), ”Ninunulie Malakandra Makoko” (“Compreu nous de Malacandra”). De sobte ens vam endinsar en una àrea fèrtil, pràcticament boscosa, amb arbres de bona mida que ens recordaven els d’allà: pins, roures, alzines… Podíem, doncs, donar testimoni que la terraformació havia estat un èxit. I llavors, per què no haurien de prosperar fins i tot els nostres tarongers si es posaven les condicions adequades? Jo, no podia evitar-ho, començava a redactar mentalment els prolegòmens del meu informe. Baljinder va agafar un desviament i de seguida arribàrem a un clar, després de travessar per un pontent un rierol d’aigua cristal·lina. Va aturar el vehicle. Érem davant d’una casa de fusta de dues plantes. Un refugi encisador o un petit xalet per al turisme rural.

—La vostra casa —ens va anunciar Amália—.

En l’exterior l’ambient era fresc i humit. Vam agafar les maletes i ens vam afanyar a entrar-hi. El primer que ens vam trobar va ser una taula llarga plena de viandes, amb bancs per a seure a banda i banda. “Les habitacions són a dalt”, va dir Amália tot assenyalant l’escala. “Però ja pujareu després. Ara deveu tenir gana.” I tanta que en teníem. Ens hi vam llançar tots a una i vam buidar els plats en un tres i no res. Gairebé ni vam fer servir els coberts. Van agradar especialment unes tires de carn salada que algú va apuntar que feien gust de cérvol. Jo, la veritat, no podia corroborar-ho. Però les verdures —bulboses, de colors vius— em van parèixer notables. Quantes setmanes devia fer que no menjàvem com Déu mana? Després, amb la panxa plena, vam acceptar de bon grat una espècie de cafè o malta, barrejat amb un licor aromàtic, que ens va acabar de temperar la fredor del cos.

Amália havia repartit uns fulls amb instruccions protocol·làries i un vocabulari bàsic, perquè ens anàrem preparant. De debò esperaven que aprenguérem aquell galimaties? Va dir que tornarien a buscar-nos l’endemà de bon matí i ens acompanyarien a la recepció oficial.

—Serà millor que descanseu. Heu recorregut més de dos-cents milions de quilòmetres.

Entre tots van impedir que ella i Baljinder se n’anaren. Els meus companys i jo ens sentíem exultants i alguns cometien entremaliadures pròpies de xiquets. L’entorn acollidor, saber-nos sans i estalvis després d’un viatge incert, i la dosi exigua d’alcohol, tot comptava, és clar, tot contribuïa a l’eufòria. Vicent i Pep van insistir que es quedaren per a poder practicar amb ells “el marcià”. Vam riure de valent escoltant les seues al·locucions sense cap ni peus, improvisades a partir de les fotocòpies i amanides amb els seus acudits procaços.

En algun moment de la festa es va obrir una porta al fons de la sala i hi vam veure una dona baixeta i extremament prima i fosca. Vestia una bata verda i arrossegava una galleda i un pal de fregar. Algú degué riure per tan inesperada aparició. Amália no s’ho va prendre bé, no va amagar que es molestava i va adreçar a la dona unes paraules aspres. Amb gestos eloqüents la va fer tornar-se’n per la mateixa porta per on havia entrat i va marxar ella també, visiblement alterada.

M’havia fixat en aquell cos fràgil, la manera tan particular de moure els llargs dits de les mans. Les nostres mirades s’havien trobat un instant i crec que després la vaig buscar. Sense saber jo com, ens vam trobar fora de la casa, tots dos asseguts en un llit d’herba blava, arrecerats sota un arbre alt i frondós que no podia anomenar.

Mikudhumani —em va dir, acaronant l’escorça—.

La seua proximitat m’esbalaïa. El color de la pell que no era exactament ocre ni verd oliva, la seua olor dolça i penetrant. Ara veia clar que Amália i ella, tan diferents, d’alguna manera s’assemblaven, i ja no sabia ben bé amb quina de les dues m’havia reunit. Es va tocar el pit i va pronunciar un mot, un so musical. Vaig sentir l’impuls irrefrenable de dir-li: et vull, no vull que res ens separe. Però no era normal parlar així a ningú tot d’una. Potser m’havia emborratxat? Què em passava? Ella va tancar els ulls, es va posar a tremolar i la vaig abraçar. Estava encarcarada.

—Què et passa? Estàs malalta?

Però no em va contestar. Va perdre el coneixement i es va desplomar damunt de mi. Gairebé no notava el seu pes. Ara em pareixia encara més petita, com si s’haguera encongit. La vaig portar en braços fins a la casa. Els altres seguien xarrant i rient. No es van assabentar de la meua presència tot i que vaig passar entre ells i que els demanava auxili. Només Baljinder em va ajudar. Ens va fer pujar al minibús i va conduir pitjant l’accelerador per l’autopista fins a un hospital proper. Els exàmens es van prolongar unes quantes hores. Nosaltres esperàvem en un passadís. Al vespre Baljinder em va dir que se n’anava i em va convidar a acompanyar-lo. “No, no”, li vaig replicar, “gràcies”. Vaig buscar en els fulls que portava a la butxaca. ”Ahsante”. Ens acomiadem amb una encaixada de mans. “Adéu”, ”Alamsiki”. Un parell d’hores més tard vaig saber per un metge que ella no era de la nostra espècie. Ho va dir així, sense més, com si jo haguera de saber-ho. La seguretat social, em va dir, els facilitava els antídots que necessitaven cada dia per a sobreviure, però, si per qualsevol motiu es debilitaven les seues defenses, les dosis normals podien resultar insuficients contra les nostres legions de bacils, estafilococs i altres genocides microscòpics. Havia patit un xoc i encara era inconscient, però se salvaria. La rigidesa i la disminució de l’alçada, conseqüència del retraïment dels ossos i de l’encorbament de l’espina —tenia un esquelet molt diferent del nostre— eren símptomes normals. En vint-i-quatre o quaranta-vuit hores sabríem si en quedarien seqüeles. Supose que el meu desconcert era perceptible i per això me’n degué donar més explicacions. Em va contar que en van sobreviure molt pocs a les primeres epidèmies i que la seua integració en un nou ordre social resultava complicada. “Molts colons no els consideren humans”, em va dir, “i a més a més els atribueixen tota mena de poders màgics o psíquics, com canviar d’aspecte a voluntat o manipular els sentiments de la gent. És cert que de vegades pretenen fer-se passar per terraqüis, però qualsevol pot veure d’una hora lluny que no en són. Les diferències són massa evidents.”

Em venien ganes de plorar. Jo ni tan sols sabia que hi haguera autèntics marcians i que foren tan semblants a nosaltres. Quan se’n va anar el metge em van deixar entrar a l’habitació. La seua petitesa m’entendria. Li sobrava llit pertot. La vaig acotxar amb la manta i em vaig asseure en una butaca al seu costat. Sense voler, malgrat la incomoditat, em vaig adormir. En despertar vaig mirar el rellotge: les set menys quart del matí. Em vaig recordar de la recepció. No sabia quant trigaria a arribar-hi, de fet ignorava on havia d’anar exactament. Mentre hi pensava, va venir una infermera a prendre-li la temperatura i em va demanar que emplenara un formulari. Nom de la pacient, el vostre nom, la vostra relació amb ella, motiu de la visita… En lletra d’impremta, si us plau. Tenia en la mà el llapis que m’havia donat i, a banda del meu nom, no sabia pas què contestar-hi.