L’home del calendari

Josep Porcar

Text de la presentació de L'home del calendari en la llibreria Babel de Castelló, el 22 de novembre de 2011.

Bona vesprada,

Una de les qüestions que un es planteja quan ha de parlar públicament d’un llibre com el de Carles, que ens conta una història plena d’històries, és quines coses explicar i quines ometre. Tot és gra, hi ha poca molt poca palla, i això m’exigia retriar, d’antuvi, els continguts que puc comentar i els que haig amagar, sobretot perquè, per a mantindre l’expectació, és indispensable no descobrir cap assumpte rellevant de la trama que puga minar l’interés dels qui encara no l’heu llegit i, fins i tot, dels qui l’heu llegit només una vegada. No podré, doncs, esplaiar-me amb l’argument. Com a molt, puc mostrar —després ho faré—, un breu repertori d’escenes enganxoses i inconnexes, poc desxifrables: un tràiler, com dirien en l’argot cinematogràfic.

Explique això, que pot semblar evident —i no ho és tant— perquè, en un altre nivell, en el nivell literari, aquesta mateixa qüestió, la continència i la cautela en l’exposició, és segurament molt pareguda a la que es va plantejar Carles Bellver en el moment d’afaiçonar l’estructura narrativa de L’ home del calendari. Com ara en aquesta presentació, l’autor es preguntà, en aquells primers moments de la forja argumental, de l’ordit narratiu, quines parts de la seua història ens contaria, és a dir, quines deixaria escrites i quines no, quines destaparia i quines silenciaria. De fet, és significatiu que Carles, que premeditadament elideix —o, millor dit, abandona entre parèntesi— certes parts de la història, no ens amague, en canvi, aquest propòsit narratiu; ben al contrari, de bon principi ens alerta, a l’encapçalament del llibre, amb una citació de Voltarie, el filòsof, que és tota una declaració d’intencions: «El secret d’avorrir és dir-ho tot».

Com que està relacionat amb això que us estic explicant, haig de confessar que em va sorprendre que Carles volguera encarregar-me a mi, que sóc poeta —o això diuen—, la posada en escena d’aquest nou llibre seu, així que li vaig preguntar per què confiava la presentació de les seues narracions a una persona que fa versos i té el vici de llegir moltíssima més poesia que narrativa. Crec que ja s’olorava que li amollaria una pregunta d’aquesta mena i, probablement, s’havia estat preparant la resposta. Em va respondre que el seu nou llibre conté relats que no són lineals i tancats, sinó fragmentaris, dispersos i tangencials, ço és, que s’entrellacen i connecten idees, records, desitjos, somnis i percepcions, a vegades de manera caòtica, instintiva i fosca —aparentment, si més no.

Són relats, efectivament, que mantenen, de manera deliberada i eficaç, certa tendència a la insinuació, a la sugestió i a l’evocació, tres propensions característiques del discurs poètic que Bellver conrea en prosa gràcies, en bona part, com hem dit, al joc de silencis, a l’articulació de tot allò que resta inèdit, inexplicat, ocult al lector. Després de llegir el llibre vaig entendre que, certament, potser no era del tot temerari lliurar a un poeta aquest encàrrec. Evidentment, Carles no ha escrit un poemari, però el procediment narratiu mitjançant el qual encreua, acobla, bifurca i cus els relats, els esdeveniments i els personatges de L’ home del calendari, regala a la intriga amplis espais verges que la imaginació del lector ha d’explorar i d’emplenar, al punt que, segons com, el lector s’esdevé un altra mena d’autor ; parlem d’un lector al qual Bellver reclama col·laboració activa; un lector receptiu i còmplice, capaç per si sol de suggerir i evocar les històries possibles o probables més enllà de les històries contades. I sens dubte, aquest afany, aquesta pràctica de l’escriptura, en ocasions, està molt més a prop dels procesos mentals de construcció poètica que no dels de la prosa. Així, a més, ho expressa Carles al pròleg de L’ home del calendari, a la pàgina 14:

Tanmateix, l’abast autobiogràfic dels textos és molt limitat. Tenen forma de diari, però les parts més interessants palesen certament un caire literari, gairebé poètic. D’altra banda, tampoc no poden considerar-se enterament ficció sense més matisos.

Normalment, a la tècnica literària mitjançant la qual s’hi ometen parts de la història se l’anomena el·lipsi narrativa o, també, fusió el·líptica. És una tècnica del conte, de la novel·la, del teatre, però també del cinema i del relat televisiu, que consisteix a suprimir escenes innecessàries perquè la narració tinga sentit. Per exemple: es narra una escena i, després, es fa un salt en el temps, a una escena molt posterior. Entre la primera i la segona, han passat coses que es callen, però, normalment, el lector o l’espectador les sobreentén. Al meu parer, en això, L’ home del calendari és una obra veritablement singular, perquè aconsegueix subvertir, fins i tot pervertir, diria, aquesta funció de l’el·lipsi narrativa. Carles omet parts de la història, cert, però va encara més enllà: no solament omet parts innecessàries, també exclou algunes que un altre autor potser consideraria imprescindibles per a l’enteniment íntegre de l’obra. És més, Bellver no espera que el lector les puga sobrentendre i que done per fet el que està passant, sinó que indague per si mateix el que podria estar passant.

S’ha dit, per exemple, que l’el·lipsi narrativa que emprem algunes obres del corrent literari anomenat realisme màgic, desconcertava els crítics i els lectors de novel·les qualificades de “ben fetes”, és a dir, les adherides a la lògica i sense cap concessió al misteri. Doncs bé, a L’home del calendari, no trobareu entrebancs a aquesta mena de concessions; pretén i aconsegueix desconcertar, dosifica el misteri i formula preguntes més que no pas les respon, una feina —pense— que Bellver considera, conscient i inconscientment, que ha de fer el lector.

La peculiar el·lipsi narrativa de Bellver ens retreu a la citació de Voltaire: «El secret d’avorrir és dir-ho tot». O, també, com diu el protagonista de la història: «Això no és tot». O, fins i tot, com ja ha dit Carles alguna vegada: «Encara he escrit massa», que és el títol d’un altre llibre seu i, també, la seua resposta quan li pregunten si no ha escrit “res més”. O, si m’apureu, d’una manera tan extraordinàriament críptica com reveladora, en boca del roí, de l’antagonista, a la pàgina 150, que murmura en francés: «Jo sóc tu». Per exemple, a la pàgina 117, de manera explícita, Bellver incorpora aquest afany el·líptic com un defecte de l’estil literari del protagonista, un «vici» que, des del nostre distanciament, hauríem de considerar una virtut:

Comptat i debatut, ara ja només puc aspirar a deixar un grapat d’esborranys i apunts dispersos, que no completaré mai i que requereixen tot de comentaris, notes introductòries, esclariments a peu de pàgina, etc., si hom vol que resultin mig entenedors. Arguments inconclusos als quals cal afegir sistemàticament l’avís, la disculpa: AIXÒ NO ÉS TOT. Més que un llibre, una edició improbable dels meus textos semblaria un recull de pròlegs, epílegs i postil·les. Llavors, per a què continuar escrivint? I sobretot, per a qui? Per a mi, com a molt. Per escriure-ho: no perquè ho llegeixi ningú?

Si hi lliguem caps, l’esmentat vincle amb la poesia, la cerca de diàleg amb un lector actiu i l’equació críptica «Jo sóc tu», explicarien l’altra de les citacions que Bellver va escollir per a encapçalar el llibre. Són uns versos del poeta Manel Garcia i Grau que diuen:

Abans de res deixeu-me dir-vos,
amb veu ben baixa i el rictus un pèl somrient,
com és que encara tinc els ulls fixats contra l’espill,
com és que hi ha algú que,
escèptic, ebri i maldestre,
encara cerca la taverna dels déus pels carrers de Quimera.

Per introduir-vos breument en l’argument (o arguments) de l’obra, no us descobriré cap detall essencial si, a mode orientatiu, us llegisc ara un resum que barreja el que comenta la contracoberta del llibre i la pàgina web de l’editorial:

El 4 de novembre de 2007, Charles Beauvoir escriu a Carles Bellver per encomanar-li la publicació dels seus diaris. Tot i que l’escriptor no se sent obligat, ni de bon tros, a executar l’excèntrica voluntat de Beauvoir, hi farà un cop d’ull, en llegirà les primeres frases i, en un tres i no res, la curiositat el vencerà…

Les anotacions s’inicien el setembre de 2001, quan Beauvoir va marxar de París a Szohôd, capital de la república imaginària de Bordúria, per exercir com a professor visitant en una denominada “Escola d’Alts Estudis”. I acaben el maig de l’any següent, quan va fugir del país a corre-cuita, esglaiat per la situació d’amenaça bèl·lica que s’hi vivia.

Fins ara havíeu sentit parlar de relats i, ara, de sobte, per la contracoberta, acabeu de sentir parlar de diaris i d’anotacions. En què quedem? Parlàvem d’un autor, de Carles Bellver, i ara, de cop i volta, també us assabenteu, per la contracoberta, que hi havia un encàrrec previ i que l’autor primigeni és un altre, un tal Charles Beauvoir, també protagonista de bona part de les històries, les anotacions del qual han estat convertides per Bellver en relats. No seré jo qui us diga, de tot això, què és real i què ficció, perquè aquesta boira de la fabulació que ens fa dubtar i ens abandona a la frontera de la realitat, és determinant de l’obra.

Per tant, en relació a l’autoria, jo diria que l’editorial, molt interessada a vendre el llibre, d’alguna manera s’ha conxorxat amb Carles i que aquest text orientatiu de la contracoberta ha estat acuradament manipul·lat per a convertir-lo en una peça constitutiva de l’obra. Jo, de moment, només puc dir-vos la meua…, i és que sospite que el vertader autor, per les raons que siga, s’ha desdoblat en un altre escriptor, però no gosaré dir-vos ara quin dels dos, si Bellver o Beauvoir, és el de veritat. Com sembla que, finalment, Beauvoir no ha vingut, espere, aleshores, que siga Carles, si vol, qui ens desvele, després, aquest misteri de l’autoria.

Quant a la segona de les presumptes contradiccions, sí que endevine, en canvi, dir que L’ home del calendari és totes dues coses: és el diari del protagonista i, alhora, un volum de relats; relats que, sens dubte, podrien funcionar per si sols, però que es barregen, s’entrellacen, van trenant-se fins a configurar un tot integrat. Bellver (i Beauvoir) connecten els relats de tal manera que, segons com, podríem qualificar aquesta obra de novel·la, de novel·la estructurada a manera de diari. Charles Beauvoir, l’escriptor que presumptament encarrega a Carles la publicació dels seus apunts, narra en primera persona diversos fets, alguns misteriosos, que recorda o presencia els mesos que va passar a Szohôd, la capital de la República de Bordúria. Així, d’octubre a maig, cada capítol porta el nom d’un mes i, alhora, en cada mes, sota diferents epífgrafs, ens explica històries que comparteixen arguments i personatges.

Dit això, com que no vull allargar-me ni dir-ho tot, passaré ja directament al tràiler que us havia promès i, per tant, a ressenyar-vos alguns elements atractius d’aquest llibre, amb l’ànim de no descobrir-vos res que us espifie cap part de la pel·lícula.

Com s’ha dit abans, les primeres notes del diari de Beauvoir comencen el mes d’octubre a Szohôd, quan l’escriptor conta als seus alumnes, en una conversa al cafè, per què va haver de sortir de París i com va aconseguir feina a la capital de Bordúria (si heu llegit Tintín, sabreu que Bordúria és una república al bell mig dels Balcans). Després de ser desnonat per no pagar el lloguer, Charles Beauvoir se’n va a Szohôd a donar classes de cultura francesa a universitaris. Ja s’ha esmentat, també, que les anotacions de Beauvoir conclouen al mes de maig, quan el país entra en guerra contra Syldavia. Entre octubre i maig, Beauvoir ens conta o presencia una sèrie de misteris no resolts.

I ara ve, per fi, eixa part impactant del tràiler de la pel·lícula, on el ritme de les escenes és trepidant i la banda sonora carrega el dolby surround de percussió. Presencieu-ne, doncs, uns quants fotogrames:

  • Amb l’arrencacors, una antic aparell quirúrgic, algú s’extreu, a pèl, l’òrgan més vital a fi de superar una greu depressió per desamor;
  • De sobte, es produeixen unes estranyes aparicions d’àngels;
  • Després, unes llaunes de conserva fan créixer algú en pocs dies;
  • Quan ja t’has relaxat, de cop i volta, unes figuretes de la selva amazònica permeten la comunicació en el temps i a molts quilòmetre des distància;
  • L’arsènic fa la seua aparició en escena com a base d’una dieta saludable;
  • Un presumpte fantasma resulta ser un estrany maníac perseguidor que segresta i apallissa el nostre protagonista;
  • Més avant, us assabentareu, també, de l’existència d’una enigmàtica, llòbrega i sinistra botiga que hi ha a prop d’aquesta llibreria, en una travessera del carrer Major de Castelló;
  • I també podreu, és clar, conéixer qui és el senyor Brown Jenkin, aquest home-rata del calendari que teniu retratat a la portada del llibre.
  • I, per si això us sembla poca cosa, llegint aquest llibre, sabreu on trobar els camells blaus, aprendreu l’ofici de miraclers i podreu presenciar un parell de sessions de levitació.

Tot això, i més, passa en menys de 200 pàgines. Per a ser una mica rigorós, us avance també que no tot són enigmes i fets més o menys truculents o foscos. Tot i que aquests flaixos que, amb poca traça, us he amollat, són esquers o al·licients elementals del llibre, hi ha dos fils més gruixuts, dos fils de cànem diria, que cusen, d’octubre a maig, les insòlites aventures de Charles Beauvoir : per un costat, una història d’amor inconclusa i, per l’altre, una relació d’odi que culmina en una mort, un ofegat, la intriga d’un assassinat trenada amb certes dosis de novel·la negra. Per no revelar res crucial, us parlaré només del primer fil, de la relació que el protagonista manté amb l’Heléna quan s’instal·la a Bordúria. Curiosament, l’autor no ens en parla explícitament, però de la lectura és dedueix que l’Heléna és una companya de Beauvoir a l’Escola d’Alts Estudis. Tampoc la descriu detalladament, tret d’unes breus pinzellades que la retraten amb una «bonica cara de pa», «fadrina», «una mica bruixa» i «amb un do sobrenatural de comandament». D’aquesta història d’amor, simplement us ressenyaré unes línies del llibre. Diu Beauvoir:

El material amb què treballo, us puc assegurar que és ben real: són fets quotidians, coses que he vist o m’han esdevingut directament a mi. Si al capdavall el resultat es torç, potser és perquè no copso el sentit de les coses igual que tothom. Fins i tot si intento contar una història d’amor verídica, en principi d’allò més corrent, veureu com al cap d’una estona la narració se’m desbarata, se m’omple d’indis i fantasmes. Potser alguna tara mental em fa rellisquents les idees. O bé que atrec de debò cap a mi circumstàncies insòlites.

Un dels relats ens el conta l’Heléna, titulat “Fantasia oriental”, on el potagonista hi acaba fent, precisament, una autoreferència a la fase intricada de la història:

L’Heléna m’explica aquesta nouvelle delirant mentre fem un café i reflexiona que tot plegat té un cert aire orwellià. Però jo no veig que això signifiqui necessàriament que sigui mentida. De fet em sembla massa estrambòtica per a ser una mera invenció. Jo diria que les relacions entre la realitat i la ficció s’estan embrollant darrerament: han esdevingut —a partir d’algun moment— dialèctiques.

I per no embrollar-ho més, vull anar acabant i destacar l’habilitat de Carles Bellver per a dur al terreny de la normalitat presumptes incongruències o absurds, i fer-nos interioritzar amb tota naturalitat allò que a priori pareixeria inversemblant. Si coneixeu el començament de La metamorfosi, de Kafka, em referisc precisament a això… Jo l’anomenaria l’efecte Samsa, en memòria del protagonista de La metamorfosi. Per entendre’ns: al llarg del llibre, Bellver ens involucra de tal manera en la història que ens fa assumir com a normal, plausible, per exemple, el fet que un home s’alce pel matí convertit en insecte. Podeu llegir- ne una demostració magistral d’aquesta habilitat al relat sobre levitació, que culmina a la pàgina 156. No us llegiré aquest fragment perquè dóna gust trobar-se’l un mateix.

Molts dels flaixos que he comentat abans estan lligats explícitament durant la narració a obres literàries de grans escriptors. A La metamorfosi de Kafka (al qual Carles ret homenatge sota l’epígraf Samsa cantat), s’hi afegeixen l’arrencacors, de Boris Vian; els àngels, de Chesterton i Machen; la llauna del creixement continu, de H. G. Wells; i per suposat, Brown Jenkin, l’home rata del calendari, manllevat de l’obra Els somnis de la casa de la bruixa, de Lovecraft. Potser després Carles ens parle una mica d’aquests autors i lectures que l’inspiraren. I potser també ens explique una mica les Equacions de la pàgina 167, on Beauvoir confessa certs assumptes que ens permeten lligar caps. Igualment, ens podria fer cinc cèntims de les relacions entre les ciutats de Szohôd i Castelló, així com del mapa que hi ha al Google Maps dels llocs ressenyats al llibre.

En definitiva, L’home del calendari, és una obra intensa, suggerent i sorprenent, polièdrica en la trama i notablement híbrida en quant a gèneres i tècniques, però, sobretot, el més important: és un llibre divertit. I, ara sí, per acabar, un fragment de la pàg. 152 i una citació:

Com puc ni tan sols estar segur de les altres coses. Que la meva memòria sigui fiable, que l’esforç de la voluntat no hagi creat falsos records.

D’altra banda, potser no seria un simple triangle, sinó un pentàgon o un hexàgon, o un polígon amb un nombre de costats suficient per a encabir també el swami, els seus acòlits, l’Heléna, el Wladimir, l’hostaler de Mekidi, la mestra jubilada. Totes les semblances i relacions: jo mateix, els meus oncles, els meus pares onsevulla que siguin o fossin. I tothom que hagi tingut res a veure amb mi, amb la meva vida mancada de sentit. M’aclaparen l’angoixa i una sensació d’irrealitat que no havia experimentat mai. Açò no té cap ni peus. Si no ho deixo estar, ja ho he dit, pararé boig.

No pararà boig, no patiu. El que passa és que jugar amb els silencis i evocar coses inexpressables no és gens fàcil; exigeix molt d’esforç. Ja ho va dir Wittgenstein, el filòsof, al seu Tractatus:

L’inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic.

Castelló de la Plana, 22 de novembre de 2011