Principal

🏷 Educació

📎 Mariano Fernández Enguita: La singularidad escolar ya está aquí

És un tema que caldria considerar molt seriosament. El terme ‘singularitat’, manllevat de les matemàtiques i la física, denota el punt o el moment en què les lleis habituals deixen de ser vàlides. Ha esdevingut un lloc comú en la narrativa de la intel·ligència artificial, i des d’allí s’està traslladant a altres àmbits.

Pareix evident que l’educació, fins i tot a l’escola primària, no pot continuar funcionant com si les fonts de coneixement encara fossin escasses. El rol del professorat ha de canviar radicalment —entre altres canvis igualment importants—, però no crec que en el seu estat actual empal·lideixi davant “la més basta de les indagacions possibles” en la Wikipedia o en Google, com afirma Fernández Enguita. En realitat, una indagació basta no sol servir de res, i de fet són pocs els alumnes capaços de polir i afinar les seves cerques per trobar el que necessiten. Això, per a començar, els ho hauria d’ensenyar el professorat O algú: si no existís el professorat, caldria inventar-lo.

D’altra banda, em fa l’efecte que estem assumint d’una forma excessivament acrítica que molt aviat —“en aquest segle i en aquesta seva primera meitat”— començarà una nova època, “quan la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana i, per tant, ja no depengui d’ella”. De moment, jo diria que la intel·ligència artificial general és tan lluny com sempre, malgrat els avenços gegantins i espectaculars en aplicacions específiques.

📎 Availability of cookies during an academic course session affects evaluation of teaching

L’estudiantat va ser assignat aleatòriament a vint grups, deu dels quals tenien accés gratuït a 500 g de galetes de xocolata per cada classe de medicina d’emergència (grup de galetes) i els altres deu no (grup de control). Tots els grups tenien el mateix professorat. El contingut educatiu i els materials eren els mateixos per a tots els grups. En acabar el curs, es va demanar a tot l’estudiantat que contestés un formulari d’avaluació de trenta-vuit preguntes.

📎 Mariano Fernández Enguita: «S’ha de pacificar l’educació»

En març de 2017 va presentar a la Subcomissió d’Educació del Congrés dels Diputats el document Un compromiso razonable para un pacto educativo útil, en el qual aborda alguns dels problemes més conflictius de la història de l’educació espanyola, com ara la presència de la religió en l’escola, la comprehensivitat de l’educació o el paper del professorat, sempre tractant els conflictes sense complaure ningú i acompanyant cada diagnòstic amb una proposta de solució.

📎 La guerra de las universidades contra el ‘copy-paste’

  1. Que una prova d’avaluació es pugui superar copiant s’ha de prendre com un senyal que no era una bona prova: no servia per a avaluar l’aprenentatge i per tant no complia la seva funció. Ha estat mal dissenyada i caldria replantejar-se-la. La millor manera de lluitar contra el “copy-paste” és dissenyar proves que no es puguen resoldre copiant.
  2. El plagi és un concepte eminentment jurídic. Copiar un paràgraf d’un llibre sense citar l’autor/a pot ser un delicte, però reutilitzar part d’un article de la Wikipedia (llicència CC BY-SA) en un treball acadèmic és perfectament lícit i pot ser conforme o no amb els termes de l’avaluació, segons com hagi estat definida.
  3. El coneixement es construeix sempre sobre el coneixement d’altres. Cal formar l’estudiantat i el professorat en un marc de procediments i de valors que caracteritza la vida acadèmica i que va molt més enllà de no copiar.
  4. La manera de funcionar dels sistemes informàtics antiplagi pot implicar una violació de la privadesa i dels drets de propietat intel·lectual de l’estudiantat: les seves dades personals i els seus treballs poden ser transferits a empreses comercials que per a treure’n profit. Obligar l’estudiantat a signar el consentiment d’aquestes violacions, només perquè el professorat pugui utilitzar el sistema, no sols és dubtosament legal (seria lliure, no forçat, aquest consentiment?) sinó, sobretot, immoral.

📎 Sir Ken Robinson: ‘Creative’ with the truth?

Sir Ken Robinson s’ha guanyat una fama notable com a conferenciant. Llàstima que el seu discurs sobre els defectes del sistema educatiu resulti tan lleuger: una sèrie de llocs comuns, adornats amb anècdotes i escassos de base teòrica o empírica. O fins i tot trampós: el mantra de la creativitat difícilment justifica manipular dades. Donald Clark explica prou bé el cas en aquest apunt.

(Igual que Clark, que és anglès com Robinson, jo no em fiaria en principi d’algú que es fa dir “Sir”. Al cap i a la fi, Bertrand Russell era comte i Lord, molt més amunt en la jerarquia que un “Knight Bachelor”, i també va escriure coses molt interessants sobre educació, però crec que mai va signar un llibre com a “Lord Russell”. Altres filòsofs paisans seus sí que s’hi referien així de vegades, usant el títol, però no he entès mai si ho feien per excés de conservadorisme, per respecte formal a l’aristocràcia, o amb un puntet d’ironia britànica.)

📎 A Future With Only 10 Universities

Audrey Watters imaginava en aquest article del seu blog (octubre de 2013) per quines fases hauríem de passar fins a arribar al futur distòpic predit per Sebastian Thrun: “En cinquanta anys… només hi haurà al món deu institucions d’educació superior”. Suprimir el finançament de les universitats públiques, reduir l’educació a formació professional sota el dictat de les corporacions, confiar la recerca a la iniciativa privada (amb micromecenatge via Kickstarter per a les humanitats), reemplaçar els experts per algorismes i big data, etc.

Incloïa també, per a més inri, una llista de les universitats elegides al final dels temps:

  1. Oxford
  2. Cambridge
  3. Harvard
  4. MIT
  5. Stanford
  6. Princeton
  7. The University of Pearson (adquireix > Coursera, 2016)
  8. The University of Google (adquireix Udacity, 2014)
  9. The University of Walmart (adquireix University of Phoenix, 2017)
  10. BYU

Per sort, com deia ella, res d’això és inevitable.

Resistència. Comunitat. Xarxes obertes. Continguts oberts. Compartir. Un espai —en línia o fora de línia— que no sigui dictat per les forces del mercat. Perícia local. Suport local. Aprofitar la tecnologia per connectar l’estudiantat local i la perícia local amb la resta del món. Tenir cura de l’estudiantat. Connexions humanes. Meravella. Serendipitat intel·lectual. Però sobretot resistència. Una visió més forta i cridanera del que hauria de ser un futur de l’educació superior, i la tecnologia, més just, progressiu i accessible. En realitat, és bastant fàcil preveure com seria l’escenari de malson d’una apocalipsi de l’educació superior. És fàcil veure’n senyals en els titulars. Diria que el major repte és tenir una visió del futur de l’educació superior més agosarada i cridanera.

Amén.