Cinc minuts en hongarès

Avui, durant el dinar —és diumenge i hi érem tota la família, reunits al voltant de la taula—, he deixat d’entendre el que deien els altres. Em semblava reconèixer vagament les paraules que empraven, però no en copsava el sentit, com si tot d’una haguera oblidat la meua llengua materna. Quan he intentat parlar encara ha estat pitjor: feia basarda sentir, eixint de la meva boca, aquells modismes inintel·ligibles, aparentment estrangers.

L’estranya síndrome ha durat tot just cinc minuts. M’han fet beure aigua i m’han indicat amb gestos que respirara fondo. A poc a poc he retornat a la normalitat. Toni, el meu germà, m’ha preguntat si anit em vaig deixar la ràdio sintonitzada amb alguna emissora internacional. Li he contestat que no. Ell diu que el que xarrava podia ser hongarès o lapó. Ens ha contat també que una vegada es va publicar que els americans tenien un extraterrestre en un soterrani del Pentàgon i que van aconseguir comunicar-se amb ell per mitjà d’un dialecte del magiar.

Jo estava una mica capficat i pensava si no caldria que m’ho mirara un metge. El meu germà m’ha donat aquest consell:

—Si ara et trobes bé i això no es repeteix, jo de tu ho deixaria córrer. Pensa que et podries col·locar en el punt de mira de la CIA, dels espiritistes, de la premsa i les televisions locals i dels psiquiatres de la seguretat social.