L’automàtica

El punt de partida d’aquesta història és un fet enutjós però aparentment trivial. Som al començament del mes. En arribar a casa —a baix he retirat el correu— reviso els càrrecs de la targeta de crèdit i m’aturo a la segona línia: ECCE XXX.XX PTA, que no recordo a quina compra correspon. L’import és considerable. Precisament per això guardo sempre els rebuts al calaix de la tauleta de nit, no sigui cas que una martingala o una badada d’algú em deixin escurat.

S’obre així aquest drama grotesc. Desplegues amb un gest casual un paperet rebregat, aconsegueixes desxifrar una impressió ja mig esvaïda i estàs signant sense saber-ho una sentència de mort. Un dels meus tiquets coincidia amb l’apunt misteriós. La quantitat era idèntica i la data una mica anterior, d’uns dies abans. Tanmateix l’adreça o raó social, Ecce Homo 1A, no em deia res. Vaig intentar fer memòria, remuntar-me fins aquell 15 de gener. Això era un dimarts, un dia com un altre tres setmanes enrere. En eixir de la feina, potser aquell vespre vaig fer una passejada pel centre i em vaig entretenir en alguna botiga o en una llibreria, ho solc fer de tant en tant. Però no me’n recordava pas. Vaig consultar les pàgines grogues. No hi constava cap negoci amb un nom similar. Sí que vaig trobar al plànol un carrer Ecce Homo, l’existència del qual jo ignorava per complet: un carreró, una mena d’atzucac amb l’embocadura al carrer Major, a la vora de l’església de Santa Maria.

Vaig decidir, com és lògic, anar-hi immediatament. En un quart d’hora o menys podia resoldre el malentès, desempallegar-me d’aquesta inconveniència. Amb una llambregada, vaig tenir prou i de sobres per confirmar que jo no havia estat abans en aquell indret. Ni tan sols no hi havia parat mai compte: es tractava d’un passatge angost, d’un metre i mig escàs d’amplada, amb una capelleta en un recolze nou o deu metres més endavant. M’hi vaig endinsar i em vaig adonar que el carreró no s’acabava allí, sinó que continuava en angle recte. Al final, a l’altre extrem, enfrontava una de les portes laterals de l’arxiprestal. El número 1 accessori —això devia significar la lletra A— semblava algun tipus d’establiment comercial, tot i que mancava de rètol i l’aparador era buit. No s’hi veia ningú, a dins. En entrar-hi, vaig sentir unes passes i es va descórrer una cortina. Una dona jove, de cabells curts, d’alçada mitjana, ni prima ni grossa, se’m va aparèixer al davant. Vaig murmurar una salutació i, abans que reeixís a explicar-me, em va fer l’efecte que em somreia com si em conegués. Aquesta actitud seva em va acabar de desorientar. (El cas és que li trobava una retirada a algú. A les meves cosines? O això vaig pensar-ho després? Però només era un aire, una semblança imprecisa. No us ha passat mai, amb alguna persona que acabeu de veure per primera vegada i és en realitat una completa desconeguda? O potser només ens passa als orfes, que seguim buscant sempre la mare?)

—Vegeu per on —em digué amb una veu dolça i musical que m’atorrollava— que avui mateix ens ha arribat la vostra comanda.

La meva comanda. Va treure de davall del taulell una caixa de cartó, no molt gran, i me la va lliurar. Vaig pensar en llibres o en discos compactes. No hi havia etiquetes ni inscripcions, res més que una nota enganxada, escrita a mà: "Pagat"… i les meves inicials. Llegir a la primera plana d’un diari que l’home no ha anat mai a la Lluna o que dos i vint-i-un són tretze no m’hauria trasbalsat més. Vaig tornar a casa confós, profundament esverat per aquest tomb absurd. Quin mal fat m’esperava! Estàs llest, em repetia, estàs llest, quan vaig destapar la caixa i em vaig trobar cara a cara amb una pistola. No gosava tocar-la. Jo no he empunyat mai una arma de foc, ni tan sols jugava a fer punteria com els altres xiquets amb aquells rifles d’aire comprimit, a les barraques de tir de la fira. Són coses que m’han fet sempre basarda. Com voldríeu que fos meu, que l’hagués comprat jo, aquest instrument mil vegades més perillós, més mortífer? Vaig tancar de seguida el paquet, però era tard. La botiga estaria tancada i no tenia altre remei que esperar fins l’endemà, fins avui, per aclarir les coses. A la nit, no vaig poder dormir. Estava esglaiat. Què passaria si algú, la dona de la neteja, o una visita inesperada, em trobava l’estri a casa? O un escorcoll policial, dels que diuen que fan per sorpresa en cerca de sospitosos, Déu no ho vulgui. Donava voltes al llit. A la matinada, el malestar va esdevenir també físic. Els retortillons m’han turmentat fins a l’alba.

Aquest matí, doncs, a l’hora que obren les botigues, he tornat a fer cap al carreró de l’Ecce Homo. Portava l’embalum dins de la cartera, ridículament engreixada com una serp que hagués devorat un be: o viceversa. Ella m’ha rebut amb la mateixa expressió franca i amable d’ahir, beatífica. També he cregut advertir-hi un matís de llàstima, de pietat.

—Ha de ser un error… jo no…

La veu em tremolava i no podia articular les paraules amb prou claredat. Dec haver fet una ganyota, sé que he estat a punt de rompre a plorar. M’ha abraçat i m’hi he arrecerat, he recolzat el cap damunt dels seus pits tous. M’ha amanyagat els cabells i m’ha xiuxiuejat a l’orella paraules de consol.

—No ploris, fill. És normal que sentis temor ara que el moment s’acosta, però has de fer el que has de fer. La sort ja ha estat tirada.

La seva olor, la seva carn. Quan m’ha fet apartar, em donava vergonya del meu torbament. L’he mirada mentre s’arreglava la brusa i un reflex del sol a través del vidre de l’aparador m’ha enlluernat. Ella ha despassat la cortina per on va eixir ahir. Darrere, un vestíbul de terra tessel·lat, com el de les cases d’abans, conduïa a la penombra.

—Ací no ens molestarà ningú.

Més tard, al vespre, jo encara flaquejava i em representava la meva comesa com un camí costerut, com una sendera tenebrosa i intransitable. Pensava a cercar-lo, però no calia. Només l’havia d’esperar pacientment assegut en qualsevol lloc. En un banc, per exemple, a l’avinguda del Rei. Quan ha passat tan prop de mi, amb la seva gavardina gastada, i s’ha aturat a encendre una cigarreta i m’ha mirat només de reüll, amb el seu gest sorneguer, he vacil·lat i he desaprofitat aquesta primera ocasió que generosament em brindava. He deixat que s’allunyés una mica i després l’he seguit pel carrer d’Amunt, pel carrer Colom i el carrer d’Enmig, fins a una perruqueria. Mentre es fa tallar els cabells canusits, l’observo des del bar de davant, al costat de la porta per sortir ràpidament quan ell surti i sigui l’hora. He demanat un cafè i una copa de conyac, a veure si així agafo valor; però amb el primer glop ja se m’ha tornat a regirar l’estómac. Només faltaria que, just ara, hagi d’anar al lavabo. He tret la llibreta de dins de la cartera i m’he assegurat una altra vegada, discretament, que l’automàtica —una Browning P-40— és a punt. El barber li acaba de llevar el pentinador. L’espolsa, ell s’aixeca i paga amb un bitllet de mil. He de donar fi, per tant, a aquest trist examen de consciència. El seguiré de nou on sigui que vagi, fins que la mort ens separi. Incapaç, bé ho sé, de decidir fins a l’últim moment qui és que haig d’encanonar. Si m’engego un tret al cap o li l’engego a ell.