Deteriorament general de la realitat

Aquest matí he trobat grans esquerdes i taques d’humitat en el sostre i en les parets del corredor. Primer he fet intenció de vestir-me i anar a avisar el veí de dalt, però mirant-ho millor he comprès que no era simplement humitat, sinó algun tipus de malaltia degenerativa dels materials, que els dilatava i els deformava per dins fins rompre’ls. Unes passes més enllà he constatat que el procés afectava també la fusta de les portes. Llavors, la meva dona, que em sentia caminar per casa, s’ha llevat i hem descobert junts, aterrits davant del mirall del bany, que una pel·lícula grisa, un vague embrutiment, se’ns escampava per la cara i les mans. Als nens, era espantós, els passava el mateix. Hem provat de rentar-nos, però l’aigua sortia tèrbola de l’aixeta i no netejava.

Han informat per la ràdio que es tracta d’un brusc deteriorament general de la realitat i que ja s’han pres les mesures adequades al cas. Però la meva dona i jo pensem que ho diuen per tranquil·litzar-nos: segur que deuen estar tots tan desconcertats com nosaltres. Val més que ens hi resignem. Ens hem assegut en el sofà del menjador, sense saber què fer, només esperar que passi alguna cosa.