Principal

Un dimoni en pràctiques

Esborrany inèdit

D’aquest fals fabliau que explicarem tot seguit, se’n coneixen diverses variants, allunyades unes d’altres per decennis, per fronteres d’antics regnes medievals i pels idiomes en què es contaven o van ser escrites.

Un dimoni de poca categoria ha de fer mèrits per ascendir en l’escalafó. Li direm Anaphalantus. Tan baix era el seu rang que no li solien donar nom els rondallaires. Rebia instruccions d’un superior i era despatxat, just a trenc d’alba, cap als afores d’un petit poble de la Picardia, la Toscana o els Ports. Havia de superar tres proves, tres reptes, cometre tres clàssiques maldats: escampar un ramat, contaminar un riu —altres vegades era una bassa de reg, o una sèquia— i induir un sant baró a fornicar. Les dues primeres resultaven senzilles. Embrutava l’aigua amb el fem de les vaques i les espantava amb un foc que encenia fent petar els dits. La tercera se li havia de resistir. Triava malament la víctima o la tàctica. O ambdues. S’aixecava les faldetes i el pobre llaurador que s’acabava de despertar, un bon cristià que s’havia trobat el corral buit, es preguntava per què li ensenyava les vergonyes aquesta xiqueta idèntica en tot a la verge Maria. Per què a ell, mare de Déu santíssima, si no ho feu ni amb Sant Josep, que era el seu marit?

És clar que alguna aparença havia d’imitar l’Anaphalantus: no en coneixia cap personalment, de dona, ni en sabia gran cosa més que els trets fisiològics bàsics, apresos en l’Anatomia de Mundinus. I, a aquesta hora de la matinada, els únics models que va topetar eren les imatges de l’ermita o esglesieta local. Hagué de decidir-se entre una màrtir greument mutilada i la madona d’ulls llangorosos i túnica blau cel. Va considerar també, però només un moment, l’opció de l’efeb quasi nu, lligat a un arbre, amb qui feia punteria una colla d’arquers sarraïns.

El llaurador, aleshores, gira cua, fuig i torna al cap d’un minut amb el capellà. L’Anaphalantus els havia esperat sense immutar-se. Vade retro me satana, balbuceja el mossèn mentre se senya. Un descuit delatava el maligne: els peus descalços, la peülla partida. Però la fórmula clàssica, que ja va emprar Jesús per renyar Pere (Marc, 8, 33), estava massa gastada i no feia efecte en un dimoni de debò, ni que fos com aquest un soldat ras de la host de Belzebú, senyor de les mosques. El mossèn, esverat, fullejava nerviosament un llibre petit, avant i arrere. Provava un llatinòrum i un altre, se li travava la llengua. A la tercera l’encertava. L’enganyosa noieta s’esvaïa i, on eren abans els seus horribles unglots, ara s’hi bellugava desorientada una rata cellarda. Sense pensar-s’ho dues vegades, aprofitaven el desconcert del rosegador per ficar-lo en una gàbia, en l’interior de la qual penjaven un crucifix.

La història, en aquest punt, pot embolicar-se. El capellà podia emportar-se la presa a cavall o en mul fins al bisbat, en un viatge que era un periple amb parades i entrebancs successius. Podia ser el bisbe, doncs, o podia ser el mateix capellà —en una fonda a mitjan camí o fins i tot sense haver abandonat el poble—, qui proposava un tracte al dimoni en la intimitat del seu dormitori: retiraré la creu, t’obriré la porta perquè isques i desfaré l’encanteri si tornes a mostrar-te com una dona. Al llaurador sempre li tocava mitja dotzena —o més— de fuetades, castigat preventivament com a sospitós de provocar l’aparició d’un súcube. L’Anaphalantus i el bisbe —o el capellà— jeien per a satisfacció d’ambdós i en acabant el primer tornava a l’avern, deixant enrere la seua riota cabruna, una fumaguera espessa i l’olor de sofre preceptiva. El religiós s’arreglava la sotana i s’afanyava a ventilar l’estança. En presentar-se de nou a l’inframon, tanmateix, serà d’Anaphalantus que es riuran els altres dimonis, sorollosament, escarnint-lo, anota al marge el copista en una de les comptades versions escrites que es conserven d’aquesta contalla: la que Joan Perucho, en Roses, diables i somriures, situava a la biblioteca del monestir de Benifassà. No has fet fornicar cap sant baró, l’assabentaven a crits, sinó un d’igual en tot a nosaltres.

Al capdavall, ai las, no ha estat més que una broma pesada, la patenta que és costum fer pagar als principiants, així a la terra com a l’infern.

—S’ha deixat fotre per un capellà! —repetien insistentment, brunzint al seu voltant com un eixam de tàvens.

Copulating fliesPhoto by Tomascastelazo CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons

creative commons Aquesta obra està subjecta a una llicència de Creative Commons

Llicència de Creative Commons