Impugnació de Kavafis

Una vegada li van fer un comentari sobre un poema que havia escrit, quelcom referent a Kavafis —veges per on— que el va complaure força quan ho va escoltar. Ara no se’n recordava exactament i no podia preguntar-ho a qui li ho va dir. Potser més avant sí que li ho podria preguntar. Segur que sí. Va tornar a mirar el mòbil. Continuava sense cobertura. Aquestes boires, sens dubte, no deixaven passar les ones electromagnètiques de cinquena generació. Ni les de moltes altres generacions. Però encara era operatiu i el podia utilitzar com a llibreta de notes. Calia documentar aquest periple.

A la meitat d’un mot va haver de parar de teclejar i arrambar-se contra la borda —amb compte de no caure-hi— per deixar espai a un altre passatger carregat de maletes. Ell només portava una motxilla. Li hauria vingut molt bé asseure’s en un dels bancs, perquè estava francament esgotat, però no quedava ni un lloc lliure. I ni tan sols es podia consolar queixant-se de la manca d’urbanitat dels joves que no cedeixen el seient. Ací la majoria eren més grans que ell i no per això es comportaven millor. Com aquest avi —o de forma políticament correcta, aquest senyor gran— del barret de palla, dempeus, però lleugerament oblic respecte al món, al costat del barquer i donant-li la tabarra tota l’estona.

Ell era més de terra ferma, d’arremullar els peus i prou. Per gust no s’hauria embarcat. Hauria preferit venir en cotxe. O en moto. La nau, l’havia trobada semblant a una d’aquelles “golondrines” del port de Barcelona, o a les que van a les Columbretes. No era així com s’ho hauria esperat, si s’haguera esperat alguna cosa. Tampoc s’hauria cregut amb dret a exigir una barca per a ell sol, però hauria agraït una mica de previsió i d’organització per tal d’evitar aquest nivell d’overbooking, que posava a prova la paciència i fins i tot la flotabilitat. Com si Malthus no haguera avisat feia segles. Encara sort que el trasto funcionava a motor. Possiblement elèctric, perquè no feia gens de soroll: la descarbonització, això sí, avançava imparable i traspassava fronteres —mai més ben dit, això de traspassar. Però els rems estaven penjats de manera ostensible a l’exterior de la cabina, sota la placa de Transports Fluvials Caront. Es preguntava amb quina intenció. Només com a relíquia o souvenir de l’època clàssica, o també per si de cas es presentava una emergència? L’escenografia palesava aquesta mateixa barreja de tradició, improvisació i progrés de la humanitat. La idea o esquema general de les coses podia ser si fa no fa la d’aquell quadre d’un pintor flamenc que s’exhibeix al Museo del Prado. És a dir, la de Virgili i del Dant: un tràngol d’aigües tèrboles i, davant per davant, més llum i verdor a un costat i més penombra i destrucció a l’altre. Però a estribord —a la dreta, per entendre’ns— el belvedere al cim d’un pujolet estava decorat amb llums —presumiblement bombetes led— dels colors de l’arc de Sant Martí. I a babord —l’esquerra, sí—, entre els fums i les tenebres, va imaginar que albirava l’estampa nocturna del polígon industrial del Serrallo i les restes de l’escultura de Tombatossals abatuda, amb dimonis saltant per sobre i fent rebombori. No obstant això, costava estar segur dels detalls, a tanta distància i amb tota aquesta gent amuntonant-se pel mig. Diòptries i massificació tendien a complicar l’assumpte.

I mentrestant, l’avi, el senyor gran del barret de palla i actitud obliqua, que no callava mai. Fins que l’altre, fent cara de pomes agres, li va contestar.

—Deixeu-vos estar de romanços, senyor Kavafis. Ni aquesta embarcació va a Ítaca, ni el camí serà llarg, ni és permès de distraure el barquer. No deveu voler que us pose a remar, veritat?