La mida de Kong

Els que el van veure fent-se malbé pels casinos de Las Vegas, o arrossegant la seua humanitat vella i cansada sota els llums de neó al llarg del Boulevard South, una nit qualsevol a darrera hora, saben que Kong, la vuitena meravella del món, no era tan gran com el representa la imatgeria popular derivada de Hollywood. En Samuel C. Wright de la Unió de Funeràries de Nevada li va prendre les mides per encarregar la caixa i pot ser per tant més precís que ningú sobre aquest punt: quinze peus i dues polzades o, traduït, 4,62 metres d’alçada.

L’engany era perceptible en algunes seqüències de la primera versió cinematogràfica de 1933: la mà de la bèstia ara s’engegantia per engrapar un vagó del metro, ara esdevenia tendrament petita per sostenir la dona rossa espaordida. Però això, en tot cas, va passar molt de temps enrere: en l’època dels vaixells, els gratacels de Nova York, els teatres, l’estupor del públic, els festivals, les carretades de fruita i els poals de rom, la fama i l’adulació, els projectes i les promeses. Encara era prompte per a sentir-se explotat, o desdenyat a mesura que l’artrosi li doblegava l’esquena i ell es notava més lent i feixuc. Quan va voler retirar-se i tornar a casa, el goril·la malenconiós va descobrir que l’illa Skull, d’on se’l van emportar massa jove, ja no es podia trobar en els mapes de navegació. Ni les agències de viatges, ni les companyies navilieres, ni tan sols un cartògraf de Berkeley expert en països imaginaris, no van poder ajudar-lo. Ningú podia.

Per tal de sobreviure, Kong va haver de traslladar-se a la “ciutat del pecat” i exhibir-se en salons cada vegada menys glamurosos, menys nets, menys decents. Les seues circumstàncies personals van fer que comprenguera la causa de les minories i dels drets civils, aleshores efervescent, i que hi simpatitzara entre una borrratxera i una altra. En les eleccions presidencials de 1968 va fer campanya pel candidat demòcrata Hubert H. Humphrey, que prometia posar fi a la guerra de Vietnam i va perdre per cinc-cents mil vots. Es va donar més que mai a la beguda. Quan es desplomava dins d’un bar feien falta una grua o una dotzena d’homes per a traure’l.

Kong odiava, per aquest ordre, Merian Cooper, David O. Selznick, Richard Nixon, la mona Cheeta i tots els que li deien “King”.