A l’oficina de correus

S’apropava l’hora de tancar i la cua avançava amb lentitud exasperant, però no podia deixar l’enviament per a l’endemà perquè no estava segur que les còpies arribaren a temps, i llavors em podien retirar la beca. Era una d’aquestes ocasions en què sents que la burocràcia i l’univers conspiren contra tu. No es tracta, és clar, de cap mena de pensament racional.

Els funcionaris, de fet, pareixien més encantats que mai, menys diligents, i mireu que són, de costum, parsimoniosos. Tenien una visita, un home assegut en una cadira al darrere, i s’entretenien xarrant-hi. Algú d’aspecte poc saludable, amb la cara demacrada i una llangor que feien sospitar la convalescència d’una greu malaltia. Parlava amb un fil de veu. Constantment es giraven per escoltar-lo i aturaven el tràmit que portaven entre mans.

Warren, més tard, m’ha aclarit el cas.

—Es diu Nahum i va morir fa poc d’unes febres d’origen desconegut. Deu haver passat per acomiadar-se dels companys i comprovar com s’apanyen sense ell.