Jo era d’anís

M’enviaven al bar de baix amb els diners comptats i jo pujava amb les dues botelles —perquè n’hi havia que eren de conyac i n’hi havia que eren d’anís— i el cartó de tabac americà. Elles m’ho regraciaven amb un gotet —jo era d’anís— i una nova tanda d’històries: variacions sobre els tràngols que havien passat i els viaranys pels quals van venir a parar en aquell casalot del carreró, el mateix en què d’un temps ençà residia jo també.

Tot d’una, un truc a la porta ens interrompia. Esperàvem a saber a quina cridava el proxeneta. Jo n’admirava —n’envejava— unes quantes coses: el coratge, la solidaritat de grup i, encara més, la facilitat per a ordir relats amb sentit. No n’hi veia cap, de sentit, en la meua vida. En aquells anys —en fa disset o divuit, d’això— la meua imaginació restava adormida. Se’m despertaria més endavant.

(L’asma em feia xiular els bronquis a mesura que el fum s’espessia. Tan bon punt alguna se n’adonava, s’afanyaven totes a apagar les cigarretes i a ventar-me amb les mans.)