Manual d’instruccions

Quan tenia tretze anys, em vaig passar l’estiu reclòs a la biblioteca municipal. Les primeres setmanes, les enciclopèdies van calmar —sense assaciar-la— la meva curiositat intel·lectual. I després, quin buit a l’ànima —o entre l’estómac i el pit, on la posaven els grecs— quan vaig haver enllestit cada tom, per ordre, de la A a la Z. Va ser amb disgust i amb mandra —a falta de res millor— que vaig emprendre el prestatge de les novel·les. Per a sorpresa meva, abans d’arribar a Camus ja començava a albirar, com una revelació, que tenia davant dels ulls l’anhelat manual d’instruccions, la clau amb què desxifrar el què, el perquè i la resta d’interrogants sobre la gent que m’envoltava: tots els misteris que fins aleshores m’havien estat vedats.

(El mapa no és el territori, i les novel·les no són la vida, però alimentaven l’esperança de no perdre-m’hi.)

(I l’emoció estètica? Això seria una altra història, una darrera troballa, tan fortuïta com aquesta, esdevinguda en un prestatge adjacent.)