El futur del món

Era l’única dona que assistia a la recepció i l’única que he vist mai al campus. Abans, entre els vells, m’havia paregut una xiqueta de tretze o catorze anys, possiblement la neta d’alguna eminència xaruga. Ara li’n faria tres o quatre més, prou per ser al primer curs d’universitat. Si no ací, potser a Harvard o a Brown.

Se celebrava l’aniversari de la institució a l’atri del rectorat. Cambrers amb esmòquing servien el còctel. L’orquestra de cambra interpretava el Quatuor pour la fin du temps. El discurs d’Armitage, sota el pòrtic, abundava d’inquietuds per les perspectives del món. Ella es va girar i em va parlar en veu baixa. La circumspecció i la fermesa tranquil·la de les seues paraules contrastaven amb la seua joventut. Enmig d’aquella assemblea de folls, les raons que m’exposava infonien esperança a un pessimista com jo, que em limitava a escoltar-la.

Avui m’he despertat amb migranya. No recorde res del que em va dir, només la seua veu, la capacitat de persuasió i el meu esbalaïment.