Rue d’Auseil

L’autor d’aquells diabòlics poemes en prosa era un misteriós personatge que treballava per a l’ambaixada nord-americana. El tiratge, escàs, es va difondre als cercles habituals, fins que algú es va esquinçar les vestidures. Es van suscitar sospites sobre l’autenticitat d’algunes escenes i sobre la identitat dels subjectes implicats. Jenkin va tocar el dos, mentre que el seu traductor francès, aclaparat per l’oprobi, es va suïcidar.

Quan el propietari d’un edifici ruïnós de la rue d’Auseil, a la vora de l’Halle aux Cuirs, va delatar el seu darrer llogater, potser aquell comissari es va precipitar a enviar-hi els dos agents més propers. Jenkin s’hi va lliurar sense resistència, en un estat d’aparent —fingida— letargia. El van lligar a una cadira i un s’hi va quedar vigilant-lo. L’altre va anar a buscar reforços. Qui van trobar, després, lligat —i nu— va ser el primer agent. No es va saber res més de Jenkin en molt de temps.

Entretant, al pis de dalt sonava una música que pareixia d’un altre món.