Gramàtica teòrica

—T’ensenyaré un llenguatge secret.

—L’has inventat tu?

—No. L’he après en un llibre vell.

Recorde que la idea em va parèixer massa infantil, impròpia de la seua edat, fins i tot comptant que tenia un any menys que jo.

Va portar el llibre i me’l va deixar fullejar. L’havia trobat a casa del seu oncle, llaurador i lletraferit. Era una gramàtica teòrica, sense molts exemples. Ens vam distraure tota la vesprada amb allò. I les vesprades següents també. Ella pensava estudiar filologia anglesa. Jo preferia el llatí i el grec.

Aquesta nit, va dir, compondrem cadascun un missatge i demà l’altre intentarà desxifrar-lo.

Crec que dubtava que jo m’estiguera prenent l’estudi prou seriosament i em posava a prova. Li vaig escriure una carta d’amor. Ella va redactar una convocatòria d’una cèl·lula clandestina. El seu germà, aleshores, militava en una organització comunista. Va assumir sacrificis i desgràcies. Nosaltres, en fi.

Amb els anys vaig entendre que l’aklo només servia per a invocar el dimoni.