El malson de debò és aquest

Una nit vaig somniar que li implorava que em perdonara i ella es mofava de mi. Taral·lejava una cançoneta, feia una cabriola i em clavava les dents a la mà. Però tornar a veure la seua cara radiant em va causar una impressió molt més forta que la mossegada.

Una altra nit rebia un telegrama. Per alguna raó estava segur que l’enviava ella. M’esforçava a llegir el missatge, i les lletres, la frase, prenien forma davant dels meus ulls. Et perdone, em deia, però m’estime més no tornar a veure’t mai.

Havien passat molts anys. Jo era vell, ella també, i amb prou feines ens reconeixíem, però sabíem, ambdós, que érem nosaltres. Em contava que tenia una filla i un fill, i nets. Jo intentava explicar-me i ella es mostrava perplexa. M’aclaria que no em va culpar mai, que entenia que les circumstàncies van ser despietades i que se’n condolia. Ens abraçàvem, sota la benèvola vigilància del seu marit, mestre jubilat com ella.

Recorde que una vegada em va dir que si ho somniaves ja no passava.