Un ornitorrinc a l’armari

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li diguera només Valérie: massa concís, massa vulgar, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió. La lletra petita em suggeria buscar ajuda: no hi hauria pensat mai. S’ho passaven bomba fent conya amb les meues respostes i els meus resultats. Va esdevenir un costum, una distracció fàcil i barata. Els vaig dir que era una llàstima que la seua amiga no fora biòloga. Si em practicaren una anàlisi d’ADN, descobririen, posem per cas, que tenia el codi genètic d’un ornitorrinc. No se’m va acudir cap animal més rar. Els vaig fer riure. No em van prendre mai molt seriosament.

Però la nostra relació s’estava tibant. Havia fumat haixix i vaig dir-li Valia. Em va mirar amb tant d’odi que no sabia on amagar-me. Després em va trobar dins d’un armari i em va pegar, però la que plorava era ella.