Sòsia

Em vaig preguntar si era possible que s’assemblaren tant i que no foren la mateixa persona. Però, alhora, no tenia cap dubte que era una altra, gairebé oposada: els cabells més curts, més parisencs, la manera de vestir, més informal, i sobretot, la desimboltura bohèmia, la mancança d’afectació aristocràtica. Jo havia begut i fumat. Sentia una audàcia i una agilitat verbal segurament infundades. No em va sorprendre prou que em permetera acompanyar-la a casa seua. En la fosca intimitat dels seus llençols, em vaig convèncer que qualsevol semblança havia estat un miratge.

A la matinada, després d’un seguit de malsons, em vaig despertar amb un ensurt i un atac d’asma. “Deixa’m dormir una estona”, va protestar, i em va empènyer fora del llit. Només llavors, mentre m’apujava els pantalons al rebedor, davant de l’espill i el pòster de turisme de la Dordonya, vaig reconèixer el pis. S’escoltava un xiuxiueig i una rialleta a l’altra cambra i vaig decidir marxar a respirar aire fresc, fins al migdia o al vespre.