Nomen sacrum

Years and years eren els mots finals que m’havien quedat gravats quan em vaig tornar a despertar. Anys i anys, em repetia mentre em desensonyava, sense saber ja si feia referència al seu llarg sojorn al món o al temps que havia dedicat a encalçar-me. Recordava només a mitges la seva murga. La tenebror del somni m’oprimia i vaig decidir eixir a fer una passejada, en cerca de sol i aire fresc. Aquella cara eixuta i la figura tibada eren les mateixes de sempre. Tanmateix, alguna cosa nova s’havia esdevingut que em feia cavil·lar. Hi havia una escletxa per on entrava la llum. O no era llum, sinó una forma més elaborada de foscor. Tenia, en resum, un pressentiment sobre la seva identitat. El ressò d’un nom que evocava les piràmides i els espais interestel·lars em ballava pel cap, i en una altra època m’hauria rigut de la pueril superstició que m’impedia pronunciar-lo. Però reconec —per més que em faci vergonya— que ara no gosaria dir-lo en veu alta, ni escriure’l en aquest full en lletres majúscules.