Fins que la mort ens separe, xaval

Tot just una frase —set mots— en un tros de paper estripat i rebregat. El fet que no entenguera l’idioma, li suposava algun problema? Em va contestar que no, que ell desxifrava símbols universals, inherents a l’escriptura.

Al matí ens havia impartit un seminari sobre grafologia que jo havia trobat còmic, absurd. Al vespre havia anat a buscar-lo a sa casa.

La lletra gran, em va explicar, i els traços verticals ferms, denotaven seguretat, control. Els angles marcats assenyalaven l’hegemonia de la raó sobre els sentiments, el lideratge. Els traços superiors elevats: metes altes. La corba completa dels traços descendents: energia, habilitat en els negocis. Les línies separades: calma, temps. La rúbrica remetia d’alguna manera a l’antic Egipte. Un home, sens dubte, molt vell, però mentalment àgil, d’una intel·ligència superior. Un cervell lògic i fred, impassible i despietat.

Vaig veure com suava. Em va demanar que marxara i que m’emportara la nota. No va voler cobrar-me res.