Creuer pel Yann

No sóc gens afeccionat a viatjar —malgrat que aquesta vegada haja travessat l’Atlàntic—, però l’anunci en aquell aparador va fer que m’hi aturara.

Era una agència petita amb una sola oficinista, una dona de mitjana edat. Es va llevar les ulleres i el somriure li va canviar la cara. De sobte pareixia una d’aquestes joves americanes de galtes rosades —com si l’hagueren treta d’una comèdia dels anys seixanta—, llesta per a tenir fills i tirar avant una casa.

Em va dir, amb veu melosa, que guardava els fullets a dalt i va insistir que pujàrem per l’escala de caragol a unes golfes sinistres, una cambra dels mals endreços on no s’havia fet neteja en els darrers mil anys. Contra la gelosia del fons —darrere d’un frigorífic vell, arxivadors, una gàbia, un matalàs polsós— refulgia una filera d’ídols pagans.

Però l’embruix va ser efímer. Es va mostrar com era quan em va cridar amb els braços oberts. Crec que vaig fer cara d’espant, no de fàstic.

—Tu tampoc no ets tan jove, ni tens més futur que jo!