Clark Nova

Mentre teclejava el text d’ahir, un representant de màquines d’escriure ensenyava a Rice el seu últim model.

—Oblideu el bloqueig creatiu. Cregueu-me, aquest aparell té ànima. Pareix que estiga viu i que us parle. Us dictarà les paraules que necessiteu.

Passava la mà per damunt de les tecles, com si les acaronara. L’aparell tenia una forma particular, arredonida, i era d’un color negre lluent i untuós. Em recordava un escarabat gegant, ominós i atraient alhora. La palanca del carro es dreçava com una antena. De sobte, em vaig adonar que m’havia quedat absort i que el representant em mirava de reüll, mentre continuava lloant el producte i intentava vendre’l a Rice. Però em feia l’efecte que en realitat em parlava a mi.

—No hi ha res a fer —va dir Rice—. El futur pertany als computadors.

A la nit no podia dormir. Sentia que algú m’observava. Em vaig alçar i em vaig abocar a la finestra. A baix, entre els salzes, el representant m’aguaitava. Portava la màquina sota el braç, dins de la seua funda.