Una eternitat

Una alba glaçada al llit sec d’un riu, davant d’un cementeri. Els cadàvers amuntegats, la sang que en regalimava. Que llarga se’ls havia fet la nit i que breu el final.

—Us en recordeu, d’aquell sergent que et deixava triar amb quina porra t’esbatussaria?

—A mi no m’han deixat triar quina bala em matava.

—Ni a mi tampoc.

—Amunt els cors. Ens n’anem al cel. He vist uns angelets entre els tarongers.

—Devien ser dimonis. El cel no existeix, però l’infern sí.

—M’han foradat la jaqueta, m’han fet malbé tota la roba…

—Si només t’hagueren foradat la jaqueta…

El trontolleig del carro els assossegava. Quasi com si els engronsaren. Com si tornaren al claustre matern. Els feien jaure formant rengleres, el cap d’un amb els peus del següent, perquè en caberen més. Quan en completaven una, en començaven una altra.

—Quin ordre!

—Això s’ha de reconèixer.

—Quina pau!

—I durarà anys, ja ho veureu.

Comptava mentalment. Com voldreu que compte un mort? Amb els dits no pot.

—Quaranta, si més no.

—Una eternitat.