Principal

Patir és merèixer

La santa de Vilafamés

Carles Bellver Torlà

Aquest article es va incloure al llibre editat per la Comissió de Festes de Vilafamés amb motiu de les Festes d'Agost de 1995. L'any anterior no havia passat la censura.

Donya Victòria Gavaldà Zorita i Horfanell, esposa del Batle, va morir en aquesta vila de Vilafamés el 28 de setembre de 1697. Uns mesos més tard el Bisbe de Tortosa va autoritzar que el seu cos es traslladara a un sepulcre més decent, "per la fama de les seues virtuts." L'acte, solemne i cerimoniós, es va oficiar a l'Església de l'Assumpció. Un frare dit Gabriel Juan va pronunciar una extensa oració fúnebre, abundant en lloances de la Santa. El text d'aquesta oració es conserva encara. Fa un parell d'anys vaig tenir l'ocasió de llegir-ne una còpia.

El propòsit del sermó era exaltar la vida de donya Victòria, commemorar els seus triumfs sobre el diable. Se suposa -així ho declarava el frare expressament- que hi havia testimonis fidedignes de tot allò. En tot cas es tractava de fets sobrenaturals. El quadre que es desprèn d'aquella narració és el d'una persona apassionadament religiosa en contacte amb el més enllà. S'alçava tots els matins a punta de dia, i si alguna vegada no s'acabava de despertar, l'Àngel de la Guàrdia li tocava el braç i li deia ben clar: "Ja és hora, ja és hora". Les seues ocupacions principals eren: resar, auxiliar els pobres amb almoines i tota classe d'atencions, i practicar penitències i privacions extremes. Es donava per cert que feia miracles: curava malalts, multiplicava el blat i l'oli i llegia el pensament dels que tenia prop. També es deia que la van veure levitar mentre resava. I que el dimoni la temptava periòdicament. Ho va provar de diferents maneres, però ella es resistia sempre. Una vegada se li va aparèixer en forma d'un home dissolut i li va fer venir pensaments impurs, però ni això va ser prou. Donya Victòria se'n va anar corrents al sepulcre a pensar en la mort i en el que queda de nosaltres després de morts. Això la va tranquil·litzar. Després ho va contar al seu home i al seu confessor.

Quan va morir era diumenge. Segons Sant Pere Damià els diumenges no hi ha turments al purgatori perquè és festa. A ella, en tot cas, li va tocar poc de castic. Una hora i mitja en acabant de la mitja nit la seua ànima es va presentar davant d'una persona del poble per fer-li saber que ja era al cel.

Avui en dia no podem escoltar aquestes històries amb la mateixa disposició dels nostres avantpassats de fa quasi tres-cents anys. Potser ni tan sols sabrem com se les agafaven llavors. Per a nosaltres és quasi com si ens parlaren d'un altre món, llunyà i inquietant. El sermó diu que unes parentes del Batle s'encegaven tant fent penitència que tenien les parets de casa tacades de sang. Una altra, germana d'ell, un dia va arreplegar un pobre tot brut i quasi despullat. Li va donar roba i menjar i li va besar els peus. Llavors ell la va beneir i li va dir:

—La paciència i callar, que patir és merèixer i el patiment és amor.

El frare diu: "Es presumeix que aquest pobre o era Crist o era Àngel."

La llegenda de la Santa té un valor excepcional. És pertorbadora i fascinant com tots els mites que formen part del nostre passat col·lectiu. A més a més de l'oració fúnebre hi ha altres documents relatius a aquells fets, i per altra banda la gent vella del poble encara en manté la memòria oral. Però em pense que ara mateix és molt fàcil que tot això es vaja perdent. I seria una llàstima.