Entrevista amb Iussuf Almamlaka

L'autor de Demasiado corazón ens desvela els seus secrets

Josep M. Chordà

Tal com havíem quedat, Iussuf ens espera a la terrassa d'un bar de la platja de Moncofa. Davant un got de cervesa i un altre de tequila observa la mar amb un posat concentrat. A primer colp d'ull ningú diria que aquest home que s'amaga darrere d'unes ulleres de sol, a pesar que el cel és completament ennuvolat, és un escriptor famós a la Internet pels seus relats publicats en la revista Contes per a extraterrestres.

—--

—Salamalekum, Iussuf!

—La pau siga amb tu, germà -respon alçant-se i tombant el cap lleugerament.

—Iussuf, són molts els que ens pregunten per tu, els que volen saber qui ets, què fas. En el primer número de la revista podíem llegir: «Va emigrar als Estats Units quan era ben jove i va estudiar filologia anglesa a la Universitat de Carolina del Nord. També hi va aprendre català i francès abans d'haver d'abandonar el país de resultes de la vergonyant persecució a què el van sotmetre elements racistes. A hores d'ara treballa com a traductor en una empresa ceràmica de Vila-real, i no es pot dir que tinga molta sort amb els perruquers.» Potser és el moment que ens expliques tot això una mica.

—Vaja, la veritat és que aqueixa ressenya és molt romàntica, però no s'ajusta exactament a la realitat. De fet, a penes vaig estar unes hores a Carolina del Nord... Tot va començar a Tunis, quan uns companys i jo vam abandonar el nostre poble amb un farcell de roba per marxar a Espanya. El nostre pla era fer-nos amics d'algun mariner i pujar a algun barco de polissons. Però les coses no van anar bé del tot, vam conèixer un mariner portuguès, nosaltres, en aquell moment, estàvem excitats i no érem capaços d'adonar-nos de tot, el mariner portuguès, deia, ens va assegurar, després de convidar-lo a licor, que el seu barco marxava a Espanya i que hi podríem anar de polissons. Ens ho vam creure, i quan es féu de nit pujarem al barco. Però ni aquell era un mariner, ni era portuguès ni el barco anava a Espanya (això ho vam descobrir després). Probablement era algun mafiós que buscava joves per a activitats no massa lícites, supose. Però tampoc li va eixir bé la jugada, perquè ens equivocàrem de barco i pujarem a un altre que anava a Carolina del Nord.

Al cap de dos dies ens van descobrir. La travessia va ser horrorosa, no vull ni recordar-la. En arribar als Estats, una senyora, assistenta social, ens va explicar que ens havien de retornar a Tunis. Vam passar la nit al port. Els meus companys es van fer amics d'un guàrdia cubà que va aconseguir fer-los passar a ells també com a refugiats cubans i van marxar l'endemà cap a Miami. Jo vaig tornar a Tunis amb una mà darrere i l'altra davant.

—Per tant, això de filologia anglesa...

—No sé, vaja, una mica d'anglès: yes, no, thanks, f***..., supose que els editors de la revista necessitaven currículum i idiomes..., potser per donar un poc de color van afegir això de la persecució racista, però tampoc n'hi va haver: vaig ser tractat com un negre més.

—I després...

—Després via Algèria vaig vindre a Alacant, amb papers -falsos- i tota la pesca. Vaig estar treballant una temporada, però prompte em vaig cansar. Anar a Barcelona em feia molt de goig. Vaig agafar el tren amb bitllet fins a València però no hi vaig baixar. El tren, molt vell, va passar lentament l'horta i els carxofars. Realment, m'agradava molt el paisatge. De sobte es va parar en una estació molt bonica, però en ruïnes, enmig d'un tarongerar immens i durant més d'una hora vam estar allí, parats, sense que ningú ens diguera res... Al lloc on antigament hi havia la porta de l'estació, xarraven uns marroquins. Era primavera i l'olor de la flor del taronger em va embriagar. Torne a dir que el paisatge era meravellós, em recordava profundament el meu país... Vaig anar a parlar amb els moros, Barcelona m'atreia, però... en un instant, mentre jo xarrava, el tren va xiular i se'n va anar. Aleshores vaig decidir que el destí m'havia portat fins a Moncofa i que ací m'havia de quedar. I ací estic.

—És una història sorprenent. Déiem que treballaves en una empresa taulellera de Vila-real...

—No, no, això tampoc és exactament així. Hi vaig treballar, sí, una temporada, però no de traductor... els taulellers parlen en anglès amb els àrabs. M'hi vaig afartar molt prompte... sobretot gràcies a un company que em va voler gastar una broma i volia enviar-me a Iraq en un barco... No, a mi m'agrada el camp, les taronges, les merles, el fred del matí, la paella feta amb foc de llenya...

Iussuf s'ha quedat abstret. Posa el got de tequila dins del de la cervesa i beu un glop llarg. Ara està relaxat i somrient. Li mire de reüll les orelles: les té senceres. Ja suposava que la història del perruquer no era exactament així, però mai se sap...

—Bé, això em va passar només arribar ací, i es va convertir en una dèria. A la Plana, els perruquers no pregunten, tallen i endavant... Vaig recórrer més de cinquanta perruqueries i al final, quan ja pensava que havia trobat la perruqueria ideal, al cap d'uns quants mesos i després de fer una bona amistat amb la perruquera va i em retallen les patilles... ja m'hi he resignat...

—Tranquil Iussuf, ja saps, un altre país, uns altres costums, uns altres perruquers...

—És clar com la llum del dia, però, no estic del tot segur que açò siga un altre país... Mengem el mateix, cultivem les mateixes plantes, el clima és el mateix, la mar és la mateixa, fem la vida al carrer, ens agrada parlar i parlar i fer el gos, ens agrada dormir després de dinar... Qui es pot creure que açò és Europa? Humilment pense que Espanya hauria de mirar més al Mediterrani i el Mediterrani és Andalusia, és el Marroc, és Sicília, és Tunísia, Egipte... allí estan les arrels i el futur... Pot semblar escandalós, però potser a les escoles s'hauria de començar a ensenyar l'àrab, per si les mosques...

—Crec que ací tenim prou amb el valencià...

—Sí, ja ho conec, tot això, jo mateix...

—Tu mateix escrius en català...

—Per a nosaltres és molt fàcil aprendre llengües, i sempre ens integrem, si ens deixen. Estic content d'escriure, malament, en català, encara que m'ha costat una miqueta. Com et deia, nosaltres i vosaltres sabem adaptar-nos, la nostra història està escrita en més de mil llengües... a Europa això no és així... Però potser pitjor encara que la llengua és la cultura, la cultura ancestral que es perd ràpidament i que és substituïda per costums estrangers...

—Com vas arribar a connectar amb els Contes per a extraterrestres?

—El destí, l'atzar... sempre és el mateix. A l'estiu, com que no hi ha feina al camp, a banda de vagarejar, treballe fent feines subalternes als xiringuitos de Moncofa, Nules, Borriana, Benicàssim... Una nit de tantes, a Benicàssim, mentre netejava les taules d'una terrassa vaig escoltar una conversa molt interessant. Hi havia tres o quatre xicots parlant d'extraterrestres... ja saps, Carles, Vicent Pasqual Rebollar, tu mateix, i algú més... Jo, a Vicent Rebollar, que és de la Vall, el coneixia de vista... Quan els vaig llevar per segona vegada les botelles de cervesa vaig entendre que parlaven d'una revista... ja recorde, l'altre era Olivera... doncs aquest, Olivera, estava escrivint una poesia en un paquet de tabac... li vaig dir que si volia paper i vam començar a parlar.... els vaig explicar que m'agradava escriure... al cap d'una estona em van oferir dues planes de la revista... i jo vaig acceptar encantat... algú va dir que resultaria molt exòtic això d'un moro... la resta ja la coneixes...

—Com començares a escriure? D'on traus la inspiració?

—La vida és molt bona mestra. La inspiració són les mentides i enganys que has de fer dia a dia per sobreviure, les històries que li contes a un policia que t'ha parat, les excuses que dónes a la botiga del pa perquè no portes diners... Ja havia escrit al meu país, coses soltes, poesies sobretot, però no van rebre el vist-i-plau de l'editorial... volien sang.

—Són certes les històries de Iussuf?

—Sens dubte! La literatura d'ací sempre ha tingut elements màgics i irreals, monstres, esperits, miracles, assassins... Ara bé, això no vol dir que els personatges i les situacions siguen exactament com les conte, per exemple, Carles, el Carles que s'emborratxa i es disfressa de Blancaneus no és, com algú malpensat va intuir des del primer dia, Carles Bellver, l'amable editor de la revista, ni el seu company de bronques tampoc és Rebo... són simplement persones fictícies...

—Supose que Carles Bellver haurà agraït aquest aclariment...

—Li'l devia! Sé que li he causat problemes... fins i tot en la feina... però Carles és un bon xic i no crec que res del que jo conte se li puga atribuir... no, no és possible. A més, fa un treball fantàstic amb la revista. Puc donar-li les gràcies?

...

—Gràcies Carles, per tot. Gràcies també a Rebo, que prompte ens donarà una gran sorpresa, i a tu mateix que has...

—Gràcies, però no és el moment... Estàvem en els saraus que muntes...

—Vaja, ja ha eixit! això dels saraus és l'anècdota, la superfície. Les històries tenen un sentit molt important i profund: el valor de l'amistat, per exemple, és fonamental, o la solidaritat, o el bon humor i el bon amor... en definitiva, els que guanyen no són els més bons ni els més guapos, ni els més rics, potser són els més innocents, però també els més autèntics, són els vertaders perdedors, que pateixen en pròpia carn les misèries i que es conformen amb molt poca cosa: un porro, despertar d'un somni, una botella de licor... i després continuen vivint sense més horitzó que passar un altre bon cap de setmana... Saps que va passar amb el rellotge del portuguès que van guanyar en la partida de cartes? -\està referint-se a [Pòquer d'asos]-.

—...

—Doncs que no el van poder vendre... estava marcat... era un rellotge robat. Quan van anar a la joieria, plens d'innocència, el joier se'l va entrar dissimuladament al taller... a telefonar a la policia: darrere del rellotge hi havia gravat: «En agradecimiento al General x. La Compañía XXV del Regimiento de León». Sort que a la comissaria no van agafar el telèfon... Els bitllets també eren falsos... Com pots comprovar, no els ix res bé, sempre guanyen molt poca cosa... què haurà fet el joier amb el rellotge?

—Em sorprens, no ho havia mirat mai així...

—És clar, un llig històries de sexe, porros i violència i diu que parit, però no és tan fàcil... cal rascar el text, llegir entre línies... i no s'escriu la història en una hora, ni en dues..., fa falta una elaboració molt intensa, quasi mística diria, del text, de les paraules, les...

—Estàs exagerant, no?

—De cap manera! Series capaç, tu, d'escriure una història com les que escric jo?

—...

—Clar que no! els que us dediqueu a l'anticipació, com dieu vosaltres, ho teniu molt fàcil: tot és possible, tot pot ser.. ara vés i escriu sobre la realitat, descriu el món, descriu l'amor...

—...

—Com veus que la revista es distribuïsca per la Internet? Molts lectors ens han demanat una adreça de correu electrònic per poder parlar amb tu. Estàs connectat a la xarxa?

—Sí, finalment hi estic connectat, per si a algú li interessa, la meua adreça és <iussuf@sarcophilus.com>. Agraïsc als lectors el seu interès, i si volen dir-me alguna cosa ara ja poden fer-ho directament. Abans hi havia l'adreça dels editors i de fet, més d'un m'havia fet arribar les seues impressions, i val a dir que no tot eren floretes... Això de la Internet és una altra paradoxa d'aquest món: vosaltres treballeu amb ordinadors i tota la pesca i en un segon esteu als Estats, o al Japó, i al costat, a la mateixa vora, hi ha un llaurador que cada dia agafa la bicicleta i se'n va a l'hort a esporgar, cremar llenya, polvoritzar, ... és realment increïble.

—Ens pots avançar una mica de la teua pròxima història?

—Vaja, no sé si dec... És un poc la història d'una mort sobtada... De fet no és una història sinó dos: la primera, seguint la mateixa línia que Demasiado corazón o Pòquer d'asos, amb Carles i tota la colla; l'altra és una història diferent, profunda, arriscada, tràgica, transcendent...

—No sé si els lectors ho podran suportar...

—Sí, segur que sí. Ho faig, un poc, per llevar-me l'etiqueta d'escriptor d'històries tèrboles... de fet, si m'ix encisadora la presentaré al Planeta, o a algun premi semblant i el guanyaré.

—Vols afegir alguna cosa més per a la teua audiència?

—Vaja, voldria agrair als lectors que em segueixen la seua comprensió i paciència i aconsellar-los que no es creguen res de res.

—--

Iussuf s'ha alçat i se'n va («açò ho paga l'editorial, no?»). L'entrevista s'ha acabat. En un moment ha desaparegut enmig de les ombres del capvespre. Moncofa fa olor de mar, de mar profunda.