Raons i relats: la prosa castellonenca d’ença de la Transició

…

A diferència dels suara citats, Carles Bellver sent preferència pels formats breus, tal com es pot comprovar als reculls Allò que és meu (1993), El libre dels tópics (2002), La vida canina (2005) i Encara he escrit massa (2008). Els seus relats —sens dubte, els més reeixits que hagen sortit mai de la ploma d’un autor castellonenc— s’articulen com vertaders mecanismes de rellotgeria, d’acord amb la millor tradició del gènere, i palesen una profunda unitat estilística, una densa trama intertextual, sovint a cavall de diversos gèneres, que es complau a esborrar les fronteres entre la realitat i la ficció i amb els jocs intel·lectuals i les bromes erudites o surrealistes, a la manera de Lovecraft, Borges, Calvino o Perucho. Les històries d’àmbit local s’hi barregen sense solució de continuïtat amb d’altres d’ambientació cosmopolita, a partir d’una exhaustiva coneixença de la narrativa gòtica, grácies a la qual arriba a bastir un univers carregat d’ironia i misteri, ple de connotacions literàries, darrere el qual no resulta difícil intuir una actitud escèptica, sempre atenta a la irrupció pertorbadora de la paradoxa, en relació a la vida i el llenguatge.

…