L’home amb barba i l’home sense barba

Bona tarda.

Abans de res, voldria agrair la gentilesa de l’organització de la Barnacon i, per descomptat, la vostra assistència. Per si hi ha algun despistat entre el públic, us recordaré que som a punt de presentar dos volums: El llibre de Tòpics, de Carles Bellver (l’home sense barba), i Aquell matí era perfecte, d’Albert García (l’home amb barba).

A Carles Bellver i Albert García, ja us ho dic ara, només els puc felicitar. Perquè tenen més valor que els insectes de Starship Troopers. Escriuen ciència-ficció i fantasia a les terres de Zaplana, i, per postres, ho fan en la llengua més bescantada pel ministre de Treball i els seus acòlits.

Abans d’introduir-vos a les seves obres, però, m’agradaria exposar-vos una obvietat. Imaginem-nos que remenem la famosa Enciclopèdia del senyor John Clute i anem seguint la cronologia de la ciència-ficció internacional. Fem una llista de les seves revolucions internes, tant estilístiques com temàtiques, i després ho comparem amb la marxa del gènere als Països Catalans… ¿Què ens passarà? En el millor dels casos, només ens cauran els elàstics.

¿Què algú vol llegir ciberpunk d’autors catalans? Ja se’l pot començar a escriure ¿Què algú té ganes de tastar el hard autòcton? Bé, tenim la novel·la d’en Miquel Barceló, les de la Rosa Fabregat i els contes de Pere Puigdomènech… Per fer-ho curt: tenim més forats que un camp de golf on els caddies berenen formatge de gruyère.

Malgrat això, des dels seus orígens, la nostra ciència-ficció ha comptat sempre amb un corrent que no ha decaigut: una branca literària que acostuma a contemplar el futur amb humor i el satiritza. Aquest corrent humorístic ha estat practicat arreu d’Europa, pels germans Capek, Stanislaw Lem i Douglas Adams… I aquí al costat, per Pompeu Gener, Pere Calders, Pere Verdaguer i Llorenç Villalonga…

¿Per què els catalanoparlants estem tant acostumats a barrejar els planetes perduts, els avenços tecnològics i els astronautes amb la crítica mordaç o els acudits poca-soltes? Per una raó molt senzilla: pel pes de la tradició humorística en el conjunt de la nostra literatura. Fixeu-vos-hi: En tenim per donar i per vendre. Carner i Pere Quart. Rusiñol i Quim Monzó. Albert Pla i La Trinca…

Si la ciència-ficció és una extensió del tronc general de la literatura, sembla lògic que existeixi aquest corrent humorístic. Però és que, a més d’existir, resulta que té una salut acceptable. I això ens ho demostren alguns dels darrers títols publicats al País Valencià. Sense exagerar, podem dir que les terres del sud s’estan convertint en una superpotència atòmica. En una autèntica pedrera de gladiadors de l’humorisme futurista.

Un primer avís el vam tenir l’any 93, quan Carles Bellver va publicar el recull de contes Allò que és meu.

Potser podia semblar una raresa. Però, al cap d’uns anys, va aparèixer Ramon Pastor. L’home es va estrenar amb la novel·la juvenil La còlera de Mart, l’any 99… ‘La còlera de Mart’ ha acabat generant una trilogia protagonitzada pel detectiu Florer i el Fulgen; una trilogia que es pot integrar en el subgènere de la Sarsuela Espacial.

Si l’obra de Ramon Pastor fos el farciment d’un entrepà, la del Carles Bellver —amb perdó—, equivaldria al crostó de sota (perquè va sortir abans). I l’Albert Garcia seria el crostó de sobre (perquè ha arribat l’últim). Però no us deixeu enredar; que jo els posi en el mateix sandvitx, no vol dir que tots facin una obra semblant.

Per dir-vos un exemple: on el Carles és més contingut i nòrdic, l’Albert és més desmadrat… Si volguéssim fer un tebeo d’El llibre de Tòpics, l’hauríem de dibuixar per força amb línia clara. I els seus gags, subtils i silenciosos, s’haurien d’interpretar amb la cara de pal de Buster Keaton.

En Carles, te l’imagines com un home que, abans de donar el cop d’escarpra a l’escultura de marbre, s’està tres hores i mitja amb el martell a la mà. ¿Li foto per aquest angle? ¿Seria millor retocar aquesta corba? ¿I si no ho remeno més, i me’n vaig a dinar?

Com a escriptor, s’ha especialitzat en els contes curts. Curtíssims. I allà, el material narratiu s’ha de mesurar amb comptagotes. No hi ha temps per les informacions gratuïtes, ni pels jocs de mans coloristes.

Si haguéssim de traduir la seva prosa a conceptes arquitectònics, n’obtindríem una mena de pavelló de Mies Van Der Rohe. Un edifici sobri, modernet, però amb les regles de construcció ben païdes.

¿I què passa amb Aquell Matí era perfecte? Si n’haguéssim de fer un tebeo, el millor dibuixant seria Enrique Ventura, l’autor de la sèrie ¡Es que van como locos! Amb unes vinyetes tan atapeïdes, que no hi cap ni un didal.

L’Albert García escriu amb una metralladora: dispara imatges, conceptes i personatges sense treva… Els seus lemes són: Visca el barroc! Visca les anades d’olla, i Visca l’acció trepidant!

Si l’haguéssim de plasmar arquitectònicament potser ens sortiria un centre comercial dissenyat per Robert Venturi. Aquell arquitecte que diu: “La tradició ja m’està bé; però a mi el que m’agrada es refondre coses, fer pastitxos i, si cal, fotre caps d’ànec Donald als capitells.”

Ja ho veieu, doncs; teniu al davant davant dos tècnics en informàtica, procedents de Castelló, que representen dues maneres ben contraposades de practicar el fet literari.

El Carles, per cert, va ser el responsable del manteniment d’una pàgina web mítica. Es deia Contes per a extraterrestres. Potser algun dels aquí presents l’haurà navegada. Si voleu, podeu trobar un grapat de contes en línia a l’adreça: sarcophilus.com.

Si no sabeu com s’escriu Sarcophilus, tranquils: el volum inclou un conte amb aquest títol. És el mateix conte que ja va figurar a l’antologia Alt risc, editada fa dos anys per Laertes. Jo també hi vaig participar. Quins temps! Quin èxit! Crec que gràcies a les vendes, el senyor Laertes ja no ha hagut de treballar mai més.

Endinsem-nos pel Llibre de Tòpics… És curiós, amb el pas dels anys, el fantàstic català ha produït unes figures singulars. Les podríem anomenar “La colla d’escriptors becats per la Universitat de Miskatonic”, perquè són autors que segueixen, a la seva bola, les traces que va deixar l’estrany homenot de Providence. Joan Perucho va inaugurar aquest club de becaris. A continuació s’hi va afegir Ofèlia Dracs. I en Carles seria un dels seus fitxatges més recents.

Hi ha una diferencia, però, entre l’obra de’n Carles i la del nord-americà. D’entrada, aquí no hi ha cap voluntat d’espantar ningú. Els temps canvien. A la gent de Washington el que li fa venir cagalera són els franctiradors, i no un llibrot espellifat com el Necronomicon. En Carles ens continua oferint senyors i senyores proveïts de tentacles; excursions pels ravals de Dunwich; volums infames i malsons nocturns. Però ja no ens terroritzen. Només ens desconcerten. Els trobem absurds. O, simplement, ens fan somriure. Perquè en tots aquests contes hi ha una ironia irreverent; una ironia que Lovecraft no va usar quan creava el seu corpus mitològic.

Si l’escriptura del senyor Howard Phillips és emmatxucada, espessa i plena d’adjectius, en Carles ha tirat pel camí contrari. Podríem dir que practica un minimalisme lacònic. Als seus contes hi trobeu els territoris lovecraftians, revisitats per un narrador que no té ni un pèl de gòtic. I, sobretot, ni un gram de gore.

Res més lluny d’aquest recull que les adaptacions filmades per Stuart Gordon. Aquí no hi ha efectismes malsans, ni cabassos de sang i fetge. El Carles ens recrea un món lovecraftià de haiku. No sé… imagineu-vos els mites de Ctulhu, després d’un bany de Lleixiu Conejo.

Aquell matí era perfecte, en canvi, seria un bany de cervesa. I aquesta no seria la primera novel·la regada amb llúpol d’Albert García. Aquí on el veieu, és un autor multipremiat. Ha fet contes, novel·la negra, novel·la històrica i, per fí, se’ns estrena en el camp de la ciència-ficció.

L’Albert ha decidit pujar a bord del gènere, tripulant una astronau que, pràcticament, és un tros de ferralla. Un vehicle que, per comptes de tenir noms gloriosos com Enterprise o Falcó Mil·lenari, es diu El Rovelló Estel·lar. Només se m’acut un nom pitjor: El cogombre sideral.

¿I què hi trobem, al rovell del Rovelló? Una bona colla de pringats. Una tripulació comandada pel capità David Bric, que es dirigeix a la Terra en companyia d’un mirkonita. ¿I què carall és un mirkonita? Es tracta d’un extraterrestre que, només amb la seva presència, provoca als qui l’envolten més desgràcies que una marató de gats negres.

Per això, no ens ha de sobtar gens que l’aterratge del Rovelló sigui un desastre. Durant la maniobra, la nau s’espatlla. Si els homes del capità Bric volen marxar de la Terra, hauran de trobar un informàtic que els hi arregli el vehicle. Ja és ben curiós, ja, però es trobaran amb un informàtic que no fot ni brot a la feina, on només es dedica a navegar per pàgines de senyores…

L’univers d’Aquell matí era perfecte no és gaire lluny dels deliris de Douglas Adams. Hi trobem confederacions galàctiques, Instituts del Coneixement Global, estacions als satèl·lits de Júpiter, i civilitzacions curiosíssimes. Però al costat de tot aquest desplegament ultrasideral, hi conviuen pòsters de la Pamela Anderson, guàrdies rurals amb escopeta, encenedors Zippos, aigües de Malavella, euros i armes Smith & Wesson.

O sia que, tot i mostrar-nos un univers plurigalàctic i multiglobalitzat, hi ha un fort substrat terrestre que es resisteix a desaparèixer. Un substrat llardós, que impregna les civilitzacions que han entrat en contacte amb nosaltres. I aquesta, almenys, és una visió optimista del nostre futur.

El conjunt és una novel·la àgil, trepidant i divertida. I ja que hi som pel tros, m’agradaria remarcar el seu ritme cinematogràfic. Aquest es concreta, sobretot, a les escenes d’acció, de les quals el nostre individu és un mestre. Els qui hàgiu vist The Matrix recordareu la fabulosa escena en què es carreguen un helicòpter. Doncs l’Albert també fa que en destrossin un. Amb l’elegància barroera que el caracteritza. Potser la patacada no és tan espectacular, però fa molt més riure.

I ja no us diré gaire res més d’aquestes joies literàries, perquè acabo d’escoltar els brams d’un estómac famèlic (i em penso que era el meu).

Només un apunt. Jo no sé si aquests senyors arribaran a produir tants títols com l’Isaac Asimov. Per si de cas, compreu-vos aquests llibres i exigiu-los la firmeta de rigor. ¿Quants col·leccionistes no pagarien una fortuna pels primers llibres, dedicats, del mestre Asimov? ¿I qui sap, en el segle XXII, quant arribaran a pagar per la primera edició d’Aquell matí era perfecte o El llibre de tòpics, amb les firmes dels monstres que els han creat?

Un consell d’amic: no sigueu garrepes i passeu per caixa. Els vostres néts us agrairan aquesta inversió tota la vida.

Moltes gràcies.

Sebastià Roig, Barcelona, 1 de novembre de 2002.