Castelló literari

…

Carles Bellver (1967), professionalment vinculat a la difusió creativa de la nova tecnologia electrónica, és autor de dos reculls de contes: el titulat Allò que és meu (1993); i un parell apareguts solts en reculls generals, Ailleurs (2000) i Sarcophilus (2000), incorporats al recent segon recull: El libre de tòpics (2002).

Els mecanismes creatius de l’originalitat formal són buscats i trobats per Bellver d’una manera paradoxal: en el seguiment i la cita de motius i personages de lectures de profunditat: en Allò que és meu ventila la informació amb un «Epileg» (pp. 115-118), i en El libre de tòpics aposta més per vincular els relats entre si amb creacions transversals, com Miskatonic. Presenta una prosa que no defuig mai la cautela davant el verbalisme vacu, i adopta apostes sempre explícitament vinculades a lectures filosòfiques i de gèneres narratius contemporanis i populars: l’esdeveniment o el final sorprenent, les paradoxes de la realitat, la diversitat de nivells de consciència, un variat catàleg de distanciaments irònics…

Sobre una apassionada devoció per la literatura i el cinema com a documentació —excessiva, quan es vol fer literatura original i pròpia, però sincera, quan no es vol fer literatura mediocre—, suma Bellver un cosmopolitisme passat per Lovecraft, per Stevenson i Conrad, pel pensament i la filosofia del lenguatge (el Wittgenstein jove, més que res), i la iconografia de certes avantguardes dels anys vint i trenta del segle XX. Els espais dels relats són corresponents a tals afeccions: el continent australià i les mars del Sud, Viena i Centreuropa, París, Escòcia i els Estats Units, fins i tot amb la creació d'espais estables, com Miskatonic. En un escorç antilocalista, la mateixa vara de medir prova d’aplicar-la a situacions locals: La mort és per a vosaltres a València, El mossén feréstec i Museu d’objectes de Charles Beauvoir a Vilafamés, i Història del Tombatossals (encara que les fonts de l’obra són ben clares (Meseguer, 1988 i aquest mateix libre)) i Pandemonium al mateix Castelló. Certament, tot i precedents en la literatura en català d’aquestes actituds —Calders, Sarsanedas, Perucho, i sobretot, Jaume Cabré—, aquesta important aposta intel·lectualista mereix una lectura que, de tota manera, també presenta el risc de perdre’s en subtileses i pressuposicions.

Tots aquests relats són els millors escrits mai a Castelló. El teixit narratiu és només aparentment de relats separats; de fet, s’hi podrien traçar tres o quatre itineraris tematics presentables en format llarg: l’intent d’El llibre de tópics pot anar en tal línia. I alhora, l’estil mateix vol ser la garantia d’unitat. Si bé els temes —narrativa i assaig— farceixen l’amenitat sinuosa amb la minuciositat de tota llei d’elements i personatges misteriosos o visionaris —de la ciència ficció, la ciència universitaria, de la novel·la policíaca o la novel·la filosofica— solen coronar-se amb un final reflexiu o irònic, previst per a les situacions humanes reals. Així, en el «final» d’Allò que és meu (p. 114):

Un home-llop és una criatura del diable; és una tragèdia veritable tenir-ne un cas a la família. Una nit d’octubre, en la llar gal·lesa dels pares de Claire, davall els raigs de la lluna plena, es va declarar la incurable malaltia del cosí Greg. Sortosament, jo duia damunt munició d’argent. Abans de la fi, vaig haver de recloure tota la parentela a les seves cambres.

Passatges de ma vida com aquests, els evoco sovint als matins, quan Claire i jo ens hem llevat i prenem el cafe tots dos plegats, i el sol de llevant, que acaba de sortir, toca els seus rissos castanys. Aquestes coses són ara allò que és meu.

Cal alertar-se contra suposicions d’autobiografisme —el propi Bellver confessa irònicament que, de totes les coses contades, només l’experiència amb una bella italiana a Viena li ha passat a ell—, però també de tota confusió entre els nivells de la realitat. Així, el final Viatge ajornat (pp. 101-102) del darrer recull fins ara, conclou amb un impossible camí d'Ítaca:

Confortat així per la seva bonhomia [la de Kavafis], he anat a comprar el bitllet a la naviliera Rei Neptú. El funcionari que m’ha atès era un tipus gran, pràcticament gegantí. Quan li pagava, m’ha engrapat l’anca per sorpresa i, mirant-me de dalt a baix, m'ha etzibat: «Sí que faríeu unes bones unces de carn». Després, en anar a pujar al barco, he vist que el capità s’esperava a coberta per rebre els passatgers. Era també un home gran, i amb un sol ull.

M'ha semblat doncs obvi que ara mateix no puc pas confiar en la meva ànima. He tornat a ajornar el viatge i he trucat per demanar hora al psicoanalista.

…