Coca de xocolate amb llima
—La casa que busca és al final del carrer.
Li ho va aclarir, sense necessitat de preguntar-li res, un xiquet repentinat, vestit amb pantalons curts i la camisa de quadres per dins. Pareixia un home gran en miniatura. Que li endevinara el pensament amb tanta facilitat li va fer pensar que ningú devia deixar-se caure en aquell barri per cap altre motiu diferent del seu.
Tenia la cita a les sis. Va trucar al timbre a l’hora en punt, va agafar l’ascensor i la pitonissa el va rebre al seu domicili, en un segon pis just al xamfrà on el carreró desembocava en una placeta solitària. Pel finestral obert de bat a bat, davant d’uns plataners que feien ombra, entraven una brisa agradable i el cant d’una cadernera. L’ambient del saló era sobri i discret, sense cap bola de vidre ni més attrezzo innecessari. Una tele de tub i mobiliari d’estil clàssic: tresillo, taula redona amb estovalles de ganxet, cadires amb respatler de reixeta i una llibreria on ocupava lloc preferent l’enciclopèdia del Reader’s Digest en vuit volums. Ella, una dona de mitjana edat amb cabells tintats i permanent de perruqueria, tampoc anava disfressada de bruixa. Podria haver passat per funcionària o oficinista. Potser ho era i es guanyava un sobresou amb aquest altre ofici. El va fer seure, li va oferir un cafè i li va preguntar quin assumpte l’amoïnava. Ell ja li n’havia parlat breument per telèfon. Ara va mirar d’explicar-li-ho amb més calma i amb tots els detalls que feien al cas.
—Voldria localitzar la meua dona i poder contactar amb ella. Va marxar de casa fa un mes, entenc que amb el seu amant. No puc dir que no m’ho esperava. Últimament s’havia mostrat distant i una mica irascible. Arribava tard amb qualsevol excusa i vaig sospitar que tenia una relació amb un company de feina, amb qui es veia sovint. Però es va esfumar per sorpresa, sense acomiadar-se. Una nit no va venir a dormir i l’endemà a mitjan matí em va enviar un missatge al telèfon mòbil. Lamentava no seguir enamorada de mi, em deia, i em demanava que respectara la seua decisió. Quina decisió exactament, no ho precisava i per tant no ho sé. I des d’aleshores res més, ni una notícia. Accepte que m’haja deixat, quin remei, però hi ha qüestions, tant sentimentals com de tipus pràctic, que necessite resoldre abans de poder passar full.
Com expressar l’ansietat que sentia, la por irracional que ella patira algun mal cada minut que passava lluny d’ell. Confiava que veure-la només una vegada, si això fora possible, o assegurar-se de forma fefaent que es trobava bé, tindria un efecte reparador, curatiu. Va esperar resposta, alguna reacció que al cap d’uns pocs segons encara no s’havia produït. Així que va afegir:
—Si més no, que em donara la recepta d’una coca molt bona que solia preparar amb llima i xocolate.
La pitonissa va prendre un glop de cafè. Va fer cara de meditar i finalment va dir:
—Ha portat una foto d’ella tal com li vaig indicar?
N’havia portat dues i li les va ensenyar. Un retrat recent que li va fer amb el mòbil —un diumenge d’aquesta darrera primavera al passeig marítim— i una altra d’uns mesos abans, pel Nadal, en la qual se’ls veia els dos junts en un dinar de celebració: una de les poques vegades que s’havien reunit amb la família d’ell. En secret, ell es complaïa a pensar-hi com si haguera estat la seua boda, perquè en realitat no s’havien casat: li ho va demanar, però ella no va voler, deia que els papers no importaven i que només serien un destorb. Convertirien el seu amor en una obligació legal.
La pitonissa va examinar les fotos en silenci, primer una i després l’altra. Va deixar transcórrer un parell de minuts més. Se la veia molt concentrada. Va alçar el cap amb la mirada perduda i ell es va imaginar que estava en trànsit, o s’elevava al pla astral, o com s’haguera de dir allò que sabia fer. Va tancar els ulls i tot seguit els va tornar a obrir.
—Els diners?
Li va lliurar el sobre amb la quantitat convinguda.
—És a Madrid —li va revelar de colp i volta—. La setmana que ve, divendres al vespre, hi haurà una recepció a l’ambaixada de Portugal. La trobarà allí. Serà la millor oportunitat que pot tenir per a coincidir amb ella.
Al carrer, quan se n’anava, es va tornar a creuar amb el xiquet repentinat i revellit d’abans. Ara donava menjar als coloms i no el va veure passar.
—No es preocupe per mi. No sóc pas un xiquet. Tinc trenta-un anys i patisc una síndrome, per fortuna en una variant benigna, que ha limitat severament el meu creixement.
Quina casualitat haver coincidit al tren. Tenien els seients encarats i quan el vagó havia començat a moure’s s’havia estranyat que no l’acompanyara ningú. Potser no hauria hagut de dir-li res. No sempre li era fàcil decidir quan era millor parlar o callar, però a posteriori era més habitual que tinguera la sensació d’haver xarrat massa.
—Deixe’m que em presente. Em dic Alexandre. Li agrairé que no faça bromes sobre el cèlebre emperador grec.
—Amb molt de gust. Jo sóc Tòfol.
—He passat uns dies a Madrid en un congrés de la Societat Espanyola d’Ornitologia. I vostè? Ha vingut per feina o per plaer?
—Assumptes personals. Així que li agraden els ocells? L’altre dia em vaig fixar que alimentava els coloms.
—Estudiava la seua interacció amb els lloros verds invasors amb què els toca competir. Un conflicte apassionant, alliçonador. Va fer cap vostè a la casa que buscava? Espere que la visita resultara fructífera. Aurora és una bona dona i cent per cent eficaç. Si em permet preguntar-li-ho, com va ser que va contactar amb ella?
Tòfol es va remoure al seient. Sentia l’impuls d’explicar a algú els esdeveniments excepcionals viscuts les darreres setmanes i sobretot la culminació dels fets aquestes darreres hores.
—Vaig rebre publicitat seua a la bústia. Necessitava localitzar una persona i el detectiu privat a què vaig recórrer havia refusat el cas. Justificadament, perquè a penes vaig poder proporcionar-li res més que el nom i una descripció física, i amb tan poca cosa no tenia per on començar. Així que l’alternativa em va venir de perles.
Era veritat que no sabia quasi res d’ella. Quan la va conèixer, acabava d’arribar a la ciutat amb un contracte en una empresa d’anàlisi de dades, ubicada en un polígon de la perifèria, segons li va dir. Era extravertida, però protegia la seua intimitat. No acostumava a parlar del seu treball, de la seua família o del seu passat, i ell no volia que creguera que la interrogava.
A continuació, va contar al seu company de viatge el mateix que a la pitonissa, si fa no fa. I el que la pitonissa li va comunicar: quan i on podia anar a buscar la seua estimada.
—I la va trobar?
—I tant que la vaig trobar. Però anit va ser una nit complicada i intensa. Si m’allargue massa i l’avorrisc em fa parar.
—Continue, per favor. M’ha encuriosit.
—L’ambaixada de Portugal té la seu en un palau del passeig de la Castellana, després de la dels Estats Units pujant des del centre. M’havia informat, celebraven la seua festa nacional, el dia de Luís de Camões. Hi vaig acudir amb temps, em vaig asseure en un banc a l’ombra d’un arbre, una sòfora ben llustrosa i frondosa, i vaig anar observant com arribaven els convidats, d’un a un o per parelles. Vaig esperar deu minuts, quinze, vint. Em va estranyar no haver-la vista encara, perquè sol ser una persona puntual. Possiblement ja hi era des d’abans que jo, així que em vaig alçar i vaig caminar a poc a poc fins a la porta, mentre pensava què diria al conserge perquè em deixara entrar. Crec que vaig articular un parell de frases molt confuses. Que buscava una persona i que necessitava parlar amb ella, alguna cosa per l’estil. Em va contestar en portuguès, una frase per a mi inintel·ligible. No he estat mai massa hàbil amb els idiomes.
—Você deve ser o amigo do baixinho.
—Com diu?
—Res. Continue, continue.
—El cas és que aleshores es va girar de costat i va deixar de prestar-me atenció, com si no em veiera. No m’ho vaig pensar gens i vaig tirar cap a dins. Li assegure que no solc ser tan agosarat, però estava decidit a aconseguir el meu objectiu i res m’ho podria impedir. En un saló d’allò més luxós, guarnit amb llànties i cortinatges, un grup nombrós de gent elegant, d’aparença distingida, escoltava l’actuació d’una cantant de fados. Entre els assistents hi devia haver, vaig imaginar, representants d’altres països i personalitats de l’alta societat espanyola. Jo també m’havia mudat per a l’ocasió, amb aquest mateix trage que porte avui i una altra camisa. La camisa sí que me l’he canviat aquest matí. Un cambrer em va oferir una copa de vinho verde i uns canapès d’abadejo amb purè de creïlla i paté d’olives negres. Deliciós. Va acabar la cançó i tothom va aplaudir, amb un entusiasme que jo vaig jutjar una mica postís, si vol que li siga sincer. No n’hi havia per a tant. Va ser en aquell moment que la vaig veure, amb un vestit de festa roig i un xal verd…
—Els colors de la bandera de Portugal.
—…mostrant el seu bonic somriure del braç d’un desconegut. Un senyor gran, negre. De raça negra, vull dir. Africà. Ella també em va veure. Em va mirar bocabadada, amb els ulls desorbitats, un segon abans que algú m’agarrara pel coll i m’arrossegara cap al carrer. Em va fer mal, però en calent ni me’n vaig adonar. Estava estupefacte. Era el company de feina d’ella, el que jo em pensava que era el seu amant.
—Ai.
—El molt bèstia em va ficar a espentes dins d’un cotxe fosc i lluent. Un Audi, vaig comprovar després. Aleshores vaig comprendre que portava roba de xofer o de guardaespatles. Res d’allò em quadrava. Va arrancar, va xafar l’accelerador i em va preguntar si em quedava en algun hotel. Fins aquest moment encara no havia amollat ni mitja paraula.
—I el va portar a l’hotel?
—Em va portar a l’hotel i pel camí em va amenaçar. Em va dir, literalment, que em mataria a hòsties i tiraria el meu cadàver a l’estany del Retiro, si no marxava l’endemà —avui— de bon matí o si em veia eixir de l’hotel abans d’hora.
—I vostè li va dir alguna cosa?
—Vaig intentar persuadir-lo amb paraules molt suaus que podíem ser raonables, que jo només pretenia parlar amb ella i que respectaria la seua voluntat.
—I aleshores…?
—Em va fotre un mastegot i em va repetir que callara si no volia acabar sent pastura dels peixets.
—Amb algunes persones no es pot raonar.
—Ja pot ben dir-ho.
—Així que va passar la nit a la seua cambra.
—En efecte. Consumint-me d’angúnia perquè havia perdut la meua oportunitat i no veia com recuperar-la. Fins que vaig escoltar uns trucs a la porta.
—Uns trucs? Qui era?
—Ella. Amb el mateix vestit roig, que li parava meravellosament, per cert. Jo sempre li vaig dir que la roba més ajustada l’afavoria, però ella preferia posar-se pantalons i suèters amples. Anava més còmoda així, em deia. Se’m va abalançar, em va besar i vam restar muts i abraçats un minut o dos. Després, em va contar una història increïble.
—Quina història?
—No sé si li l’hauria de contar a vostè.
—Com vostè vulga.
—Però vostè no la coneix, a ella, no pot identificar-la i jo no li’n facilitaré més dades. Fixe’s que no li he revelat en cap moment el seu nom. És una omissió deliberada per la meua part. Per a vostè serà com si li explicara una novel·la o una pel·lícula. En poques paraules, anit em va confessar que és agent de la brigada d’informació. Allò que abans es coneixia vulgarment com la policia secreta. I l’animal que s’havia comportat tan violentament amb mi no era pas cap amant, sinó un company seu d’equip.
—La policia bona i el poli dolent, doncs.
—Sí, supose que l’estereotip es compleix. Però en aquest cas no tinc cap dubte que ella és sincera en la seua bondat. Embolicar-se amb mi no entrava en els seus plans. Va ser una eventualitat imprevista, un accident del destí que li va comportar no poques dificultats, a més d’un càrrec de consciència. Es va sorprendre que jo no m’haguera adonat de la seua ansietat fins les darreres setmanes.
—Els homes som així, ens costa interpretar els senyals.
—Exactament això em va dir ella. Resulta que tenia assignada una missió quan ens vam conèixer. Però fa un mes, aquell operatiu es va cancel·lar de sobte i li’n van encomanar un altre, de més alt nivell, que l’obligava a traslladar-se a Madrid de manera urgent per infiltrar-se en el món de la diplomàcia. L’acompanyant amb qui la vaig veure anit a l’ambaixada era el cònsol honorari de Dahomei. No podia negar-s’hi, la seua feina funciona així i en aquell tràngol va pensar que el millor que podia fer, pel meu bé, era esfumar-se de la meua vida. Però després se n’havia penedit, no deixava de pensar en mi i anit la va omplir d’alegria que haguera anat a buscar-la. Quan em va demanar que li abaixara la cremallera del vestit, vaig saber que ella també volia arreglar les coses.
—I vostè creu que s’arreglaran.
—Espere que sí. Les relacions a distància no són fàcils, però tampoc impossibles.
—N’està vostè ben enamorat.
—Des del primer dia. Des de la primera vegada que ens vam veure fent la compra al súper. Ella estava darrere de mi a la cua de la caixa i em va advertir que m’estava emportant el seu paquet de farina de força. No sé com, en un descuit l’havia ficat entre les meues coses. Després de resoldre l’equívoc entre disculpes i rialles nervioses, al cap d’una estona vam coincidir al quiosc. Jo comprava el diari i ella buscava una revista de receptes de pastisseria. Ens vam mirar, em va somriure i em va preguntar si volia acompanyar-la a prendre una orxata o preferia esperar a trobar-nos casualment a la terrassa de la cantonada.
—Es feia trobadissa.
—Un barri és com un poble i és normal creuar-se amb els veïns ara i adés.
—Però ella era veïna?
—S’acabava d’instal·lar en un pis de lloguer al bloc darrere del meu. Açò tampoc li ho hauria de contar, però vam passar junts aquella nit a sa casa. Ja li he dit abans que va ser amor a primera vista.
—I van estar junts durant un temps.
—Vam congeniar d’una manera sorprenent, extraordinària. Al cap d’un mes li vaig proposar que vinguera a viure amb mi. El seu pis era menut i estava mal condicionat. Ni tan sols tenia un forn com Déu mana per a coure les seues coques. En principi, ella i jo no teníem res a veure. Ens assemblàvem com un ou a una castanya i ningú haguera dit que faríem lliga. Per a començar, ella és castellanoparlant, nascuda en un poble de Palència ni més ni menys, però de seguida es va interessar a aprendre el valencià i es va esforçar a integrar-se en tots els àmbits de la meua vida. És la persona més dinàmica i oberta de ment que he conegut mai. Fins i tot es va voler apuntar a la muixeranga a què jo pertany. I la seua implicació va ser total. Assajos, aplecs, comissions, tot. Sovint destacava com la muixeranguera més entusiasta i la valencianista més abrandada.
—Potser, com a agent de policia, pretenia investigar un possible vincle de les muixerangues amb el moviment independentista.
—Això seria absurd. La nostra colla, nosaltres en diem conlloga, és una associació de caire cultural i estrictament apolítica. A més a més, si fora així, que ja li dic que no pot ser, m’ho hauria confessat aquesta nit. No, és impossible.
—Ha dit conlloga?
—Sí, és un terme autòcton de les comarques del nord que havia caigut bastant en desús. Feia referència a deixar-se mútuament el cavall o el matxo, els llauradors que només en tenien un. I per extensió tenir interessos comuns, vincles, cooperar… Ens va fer comboi recuperar una paraula que ens esqueia tan bé com a col·lectiu.
—Canviem de tema. Ha mencionat de passada un parell de vegades la seua afició a les pastes.
—Doncs sí que ha quedat bona —va convenir Aurora.
—Esponjosa —va emfatitzar Alexandre.
—I gustosa.
—Al teu marit li encantarà.
—Dissabte que ve tindrem convidats. La podria traure per postres, amb una copeta de moscatell.
—Se’n lleparan els dits. Va ser bona idea transcriure la recepta.
—La resta de la conversa també es va gravar bé? I les imatges eren prou clares?
—Àudio i vídeo amb qualitat professional, com de costum. Des de primera hora d’aquest matí, el reportatge complet és a mans de la premsa i a la bústia del cònsol.
—El cònsol de Dahomei?
—Saps perfectament que aquest país no existeix des de 1975, almenys no amb aquest nom.
—Has hagut de censurar molt de metratge?
—A penes uns minuts massa explícits.
—Millor deixar alguna cosa a la imaginació dels periodistes.
—I del cònsol.
—La qüestió és que hem exposat i neutralitzat una altra agent enemiga.
—Distraure’ls amb la muixeranga va ser una jugada genial.
—Encara em faig creus que s’hi entretingueren tants mesos.
—Quasi un any convençuts que anaven a desarticular una cèl·lula terrorista dorment, com a poc.
—La senyera quadribarrada sol activar d’ofici la presumpció de culpabilitat, especialment si no porta la franja blava.
—Torna’m a recordar per què fem açò.
—Per pura diversió, és clar. Contra l’estat profund tenim la guerra perduda des de molt abans de Felip V i el Decret de Nova Planta. Des de Carles V i la seua benvolguda aviastra si més no, fa cinc-cents anys.
—Aviastra, quina paraulota has dit ara.
—Aviastra, virreina i alguna cosa més. Ens han superat sempre en recursos i en males arts, però, malgrat tot, hem aconseguit sobreviure i encara podem xalar enredant-los.
—Que bé que t’has llevat aquella perruca de iaia, estàs molt més guapa així.
—Gràcies, bonico.
Va agafar un altre tros de coca amb posat consirós.
—I una mica també ho hem fet per llepolia, no et pareix? Per amor a la pastisseria tradicional.
