Un dimoni en pràctiques
Durant una visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya, una dona jove, d’uns vint i pocs anys, aparentment sana, es va desmaiar davant del pantocràtor de Sant Climent de Taüll. Núria i Narcís, de turisme per Barcelona, van ser els primers a atendre-la mentre el personal del museu s’afanyava a avisar els serveis mèdics d’urgència. Al cap d’uns minuts, una ambulància se la va emportar fent anar la sirena i els llums.
Era el primer cap de setmana que passaven sols des que van ser pares. L’endemà de matí, a l’hotel, Núria va trucar a sa mare. El menut havia dormit bé, però el gran havia tingut unes dècimes i havia passat la nit desficiós. Mentre desdejunaven, van llegir a la premsa local que la jove del museu es trobava en observació i que rebria prompte l’alta. El doctor Gabriel Gil, de l’Hospital del Mar, declarava que havia estat un cas típic de síndrome de Stendhal, anomenada així per l’escriptor francès, que en va descriure els símptomes en el seu llibre Naples, Rome, Florence. L’Hospital Mount Sinai de Nova York havia identificat recentment els mecanismes neurològics en virtut dels quals un “excés de bellesa” pot sobrecarregar el sistema nerviós d’algunes persones fins causar taquicàrdia, confusió, vertigen o al·lucinacions. La periodista autora de la notícia afegia que les millors institucions museístiques del món —el MoMa, el Louvre o el Prado— comptaven ja amb personal format per a tractar aquests casos in situ, però el MNAC, malauradament, encara no.
—Ja se sap —va comentar Núria— que ací anem sempre a la cua.
—Encara sort —va fer broma Narcís— que no deu ser una malaltia contagiosa, perquè no vam prendre cap precaució amb la xica.
—Per això no cal que patisques —va saltar ella—. Nosaltres ens sabem els noms dels artistes, els períodes, els estils, però diria que som immunes a una veritable emoció estètica. L’art ens interessa intel·lectualment, però ens deixa freds. No podríem aspirar a ser, ni encara que volguérem, el tipus de persona que perd els sentits davant d’una pintura antiga. O moderna, tant s’hi val.
Narcís es va esverar. Com si escoltara els seus pensaments, Núria va precisar:
—Ja sé que tu has escrit una novel·la, però no és el mateix.
Una novel·la? N’havia escrit vuit o nou! (En aquest moment es va adonar que n’havia perdut el compte.) Com podia ser que ignorara, ella també, les anteriors al premi? Només perquè la majoria anaven adreçades a un públic juvenil? I en tot cas, per què no era el mateix? Volia dir que no pot haver-hi intensitat expressiva en l’escriptura, tal com n’hi ha en les belles arts? O estava menyspreant només els seus llibres i no la literatura en general? Doncs bé, d’una manera o d’una altra, li demostraria com anava d’errada.
L’endemà, diumenge, tornarien a casa. A la nit, quan Núria es va gitar, Narcís es va quedar despert una estona esborrallant un nou relat en la seua llibreta de tapa dura. Després, satisfet, va encetar una botelleta de licor del moble bar i va dormir com un soc. Al matí, tanmateix, va donar una nova ullada al resultat i li va parèixer, una vegada més, decebedor i matusser: un acudit obscè, indigne de les seues ambicions i, hipotèticament, de les seues excelses possibilitats com a escriptor.
D’aquest fals fabliau, se’n coneixen diverses variants, separades unes d’altres pel pas dels segles, per les fronteres d’antics regnes medievals i pels idiomes en què es contaven o van ser escrites.
El començament és sempre el mateix. Un dimoni de poca categoria ha de fer mèrits per ascendir en l’escalafó. Però era tan baix el seu rang que no li solien donar nom els rondallaires. En alguna ocasió li digueren Anaphalantus, que casualment —o no— és també la denominació amb què la ciència moderna designa algun gènere de mosques: insectes, per cert, imaginats des d’època babilònica com a serfs de Satanàs. Comsevulla que li digueren, el nostre petit banyeta rebia instruccions d’un superior i era despatxat, just a trenc d’alba, cap als afores d’un llogaret rústic a la Picardia, a la Toscana o als Ports de Morella. Havia de superar tres proves, tres reptes, cometre tres clàssiques maldats: escampar un ramat, contaminar un riu —altres vegades era una bassa de reg o una séquia— i induir un sant baró a fornicar. Les dues primeres tasques resultaven d’allò més senzilles. Embrutava l’aigua amb el fem de les vaques i les espantava amb un foc que encenia fent petar els dits. La tercera se li havia de resistir. Triava malament la víctima o la tàctica. O ambdues. S’aixecava les faldetes i el pobre llaurador que s’acabava de despertar, un bon cristià que s’havia trobat el corral buit, es preguntava per què li ensenyava les vergonyes aquesta xiqueta idèntica en tot a la verge Maria. Per què se li havia d’oferir a ell, mare de Déu santíssima, si no ho feu ni amb Sant Josep, que era el seu marit legítim?
És clar que alguna aparença havia d’imitar Anaphalantus: no coneixia cap dona personalment, ni sabia d’elles gran cosa més que els trets fisiològics bàsics, apresos a les aules de l’avern en els gravats pecaminosos de l’Anathomia corporis humani de Mundinus. A aquesta hora de la matinada, i en aquest indret recòndit, els únics models que va topetar eren les imatges de l’ermita o esglesieta local. Hagué de decidir-se entre una màrtir greument mutilada i la madona d’ulls llangorosos i túnica blau cel. Va considerar també un moment, i va descartar, l’opció de l’efeb quasi nu, lligat a un arbre, amb qui feia punteria una facció d’arquers sarraïns.
El llaurador, aleshores, girava cua, fugia i tornava al cap d’un minut amb el capellà. Anaphalantus els havia esperat sense immutar-se. Vade retro me satana, balbucejava el mossèn tot senyant-se. Perquè un greu descuit delatava el maligne: els peus descalços, la fatal peülla partida. Però aquella fórmula tradicional, que ja va emprar Jesús per renyar Pere (Marc, 8, 33), estava massa gastada i no feia efecte en un dimoni de debò, ni que fora com aquest un soldat ras de la host de Belzebú. El mossèn, esverat, fullejava nerviosament el seu missal, avant i arrere. Provava un llatinòrum i un altre, se li travava la llengua. Al tercer o al quart intent, per sort, l’encertava. L’enganyosa doneta de potes deformes s’esvaïa i, on abans xafava amb els seus horribles unglots, ara s’hi bellugava esmeperduda una rata cellarda. Sense pensar-s’ho dues vegades, aprofitaven el desconcert del diabòlic rosegador per ficar-lo en una gàbia, a l’exterior de la qual penjaven un crucifix.
La història, en aquest punt, es bifurcava i s’embolicava. El capellà podia emportar-se la presa a cavall o en mul fins al bisbat, en un viatge que era un periple amb parades i entrebancs successius. Podia ser el bisbe, doncs, o podia ser el mateix capellà —en una fonda a mitjan camí, o fins i tot sense haver abandonat el poble—, qui proposava un tracte al dimoni en la intimitat d’un dormitori: retiraré la creu, t’obriré la porta perquè isques i desfaré l’encanteri si tornes a mostrar-te com una femella. Al llaurador, en tot cas, li tocava sempre rebre mitja dotzena —o més— de fuetades, càstig preventiu com a sospitós de provocar l’aparició d’un súcube. Mentrestant, Anaphalantus i el bisbe —o el capellà— jeien per a satisfacció d’ambdós —per motius dispars per a cadascun— i en acabant, el primer tornava prest a l’abisme, deixant enrere la seua riota de cabra, una fumaguera espessa i l’olor de sofre reglamentària. El religiós, mentrestant, s’arreglava la vestimenta i s’afanyava a ventilar l’estança. En presentar-se de nou a l’inframon, tanmateix, serà d’Anaphalantus que es riuran els altres dimonis, sorollosament, escarnint-lo, anota al marge el copista en una de les més excel·lents versions que es conserven de la contalla: la que Joan Perucho va maldar per descobrir, sense cap èxit, al monestir de Benifassà. No havia fet fornicar cap sant baró, el mortificaven a crits, sinó un capellà ni més ni menys, tan indecent i corrupte com ells o més encara.
Al capdavall, ai las, només havia estat una broma pesada, la novatada o patenta que és costum fer pagar als principiants d’una corporació, així a la terra com a l’infern.
—S’ha deixat fotre pel prevere! —repetien una vegada i una altra, brunzint al seu voltant com un eixam de taves.
