L’epíleg
“Quatre maneres d’envellir el paper”. Les instruccions de la pàgina web pretenien aconseguir resultats extrems: fingir el transcurs de decennis, fins i tot segles, i els estralls dels corcs o del foc. Però aplicades amb seny i mesura podrien fer que aquests tres fulls solts d’exactament 13 × 19 centímetres paregueren estripats d’un cert llibre que feia cinc o sis anys escassos havia passat per moltes mans i havia estat tractat amb molt poc de compte. Calia reconèixer que el servei de reprografia de la facultat —que amable i que diligent va ser l’encarregada— havia fet un treball de precisió amb la guillotina: els fulls tenien la mida justa, ni una fracció de mil·límetre de més o de menys. Comptat i debatut, aquest es podia considerar un treball en equip en què havien participat unes quantes persones més. Isabel va identificar el tipus de lletra i l’havia ajudada a maquetar les pàgines —definir els marges, el sagnat, l’interlineat, etc.— de manera que fora una còpia idèntica a l’original. Abans d’això, Josep, el germà d’Isabel, els havia desvelat l’existència del maleït epíleg. I el tal Albert, l’amic del pare d’Irene, l’havia posada en contacte amb Narcís, l’autor de la novel·la.
Dues setmanes arrere, Irene s’havia topat amb un obstacle que amenaçava d’afonar la seua carrera acadèmica, encara incipient. Amb el TFM o Treball de Final de Màster enllestit i presentat, la universitat li plantejava una incòmoda objecció referent als drets de propietat intel·lectual. La seua recerca havia consistit a analitzar i comparar, mitjançant tècniques computacionals, dues sèries de novel·les del mateix autor, una adreçada a un públic juvenil i l’altra a lectors i lectores adults. Després d’un període d’aprenentatge de les eines informàtiques, depuració dels algorismes i molts assajos i errors, finalment la mineria de dades havia funcionat, havia proporcionat conclusions interessants sobre lèxic i estil que li garantien una bona qualificació. Però ara, quan tot pareixia dat i beneït, l’informe preceptiu de la biblioteca li recomanava obtenir l’autorització de les editorials involucrades. I en la pràctica no era simplement una recomanació, sinó una exigència, ja que aturava la tramitació fins que ella responguera, així que molt probablement no podria llegir el treball davant del tribunal en la data prevista. Si és que arribava a llegir-lo, perquè els serveis administratius del departament refusaven encarregar-se de la gestió, i la seua tutora s’havia desentès del problema, amb l’excusa que aquests trencaclosques tècnics o jurídics li resultaven incomprensibles i la feien posar molt nerviosa. Li havia dit això literalment i a continuació s’havia fet fonedissa. El cas és que Irene havia utilitzat edicions electròniques que prohibien expressament el processament automatitzat dels textos. Fins i tot havia escanejat ella mateixa un parell de títols, no disponibles comercialment en format digital. Així que no va tenir altre remei que contactar amb l’editorial, i encara sort que només n’era una. La resposta, malauradament, la remetia a l’autor. Amb el vistiplau d’ell, li van explicar, no tindrien cap problema a atorgar-li el permís. I l’autor —conegut en cercles literaris per ser molt gelós de la seua privacitat i del control de la seua obra— no li va contestar cap dels seus reiterats missatges.
—Josep —li va explicar Isabel— diu que al seu institut es va armar molt de rebombori amb l’epíleg d’eixa novel·leta.
Josep era el germà d’Isabel, tres any més jove que ella. Irene i Isabel quedaven sovint per xarrar. En persona, sempre que podien, i si no per videotrucada, com ara, perquè aquest semestre Isabel era a Alemanya. Es contaven totes les coses que els passaven i Irene l’estava posant al dia dels últims desenvolupaments en l’afer del TFM.
—Però A la fi de tots els estius —va aclarir Irene— no tenia cap epíleg. S’acabava en el capítol dotze i punt.
—Ah, doncs no ho sé. Això em va dir ahir quan en vam parlar. Era una de les lectures obligatòries de l’assignatura de valencià en segon de batxillerat. Ell feia primer. Diu que aquell any va ser pràcticament objecte de culte per a un grupet de segon, totes o quasi totes xiques. Altres es burlaven de la seua obsessió. Es veu que les pàgines de l’epíleg, o el que fora, circulaven per Whatsapp i per Instagram.
L’endemà de matí, Isabel va enviar a Irene unes quantes imatges. Eren les pàgines del pretès epíleg. Josep havia contactat amb una amiga d’aquell grup de segon curs, que li havia confirmat la història tal com ell la recordava i li n’havia adjuntat l’evidència gràfica. Irene es va sorprendre. La seua edició en paper, i l’edició electrònica que havia manejat —va comprovar de seguida ambdues— no incloïen aquest fragment. El va llegir amb dificultats, per la mala qualitat dels fitxers. Pareixia l’estil de l’autor, si més no, o algú havia sabut imitar-lo molt hàbilment. Podia entendre el perquè de la fascinació que havia despertat segons Josep. Era el típic post scriptum que desvela el que va succeir més avant als personatges de la novel·la, què va fer i com va acabar cadascun, etc. Però introduïa matisos inesperats, projectava una nova llum sobre els motius d’alguns i capgirava d’una manera insospitada la relació dels dos protagonistes principals. Apel·lava, tàcitament, a les emocions en conflicte pròpies del trànsit a l’edat adulta. Una resolució més o menys convencional conduïa així de colp i volta a una manca de conclusió, incerta i agredolça. Un final obert. Com en la vida real, potser.
Irene estava segura que si haguera llegit aquelles pàgines en el seu moment, quan tenia setze o disset anys, l’haurien trasbalsada. Li haurien suposat un fort impacte emocional i no hauria deixat de parlar-ne amb Isabel durant una bona temporada. Si Isabel, aleshores, l’haguera volguda escoltar.
—Podries dir-li a Josep que intente esbrinar d’on va eixir l’epíleg? —va demanar a Irene aquell vespre, quan van tornar a parlar—. De quin any era l’edició, o de qui era l’exemplar. Qualsevol dada concreta, el que siga.
—Era un exemplar de la biblioteca del centre. M’ho ha comentat en enviar-m’ho.
Més tard, Irene va consultar una base de dades bibliogràfica. El llibre havia tingut diverses reimpressions al llarg dels anys, però no hi constaven edicions diferents que pogueren incorporar canvis importants. Va decidir que una visita a l’institut, on una excompanya seua era professora interina, podria contribuir a resoldre la qüestió.
—Dels quatre exemplars que vam tindre —els va explicar Vicent, l’encarregat de la biblioteca—, tres van desaparèixer.
—Se’ls va quedar l’alumnat?
Vicent va assentir.
—Heus ací l’únic que conservem —li va dir, tot lliurant-li’l—. Al final vam haver d’excloure’l de préstec.
Irene va fullejar el llibre, idèntic al que ella tenia a casa. Va examinar les darreres pàgines. L’epíleg no hi era. Tot d’una, se li va acudir una cosa.
—És possible que algú tallara uns quants fulls? —va preguntar al bibliotecari.
—No ho sé —va contestar ell i va tornar a agafar-lo per donar-hi una ullada—. Et refereixes a algun alumne? No veig que falten pàgines.
—Disculpa, són cabòries meues.
No pensava en l’alumnat, de fet. Potser l’editorial es va prendre la molèstia d’eliminar les darreres pàgines amb el llibre ja imprès? O va retirar i destruir un tiratge inicial, acte de violència bibliòfoba del qual es va salvar per descuit algun exemplar? Durant el cap de setmana va llegir i rellegir l’epíleg un parell de vegades més. Per a Irene era evident que s’hi apreciava un hiat, fins i tot en l’estil. L’epíleg s’assemblava més a les novel·les adultes de l’autor, tant en el fets narrats com en els trets formals que ella havia analitzat en el seu treball. Resultava obvi que l’autor l’havia escrit a posteriori, amb la novel·la prèviament enllestida. Va especular que potser contenia referències, al·lusions a situacions o persones reals que van ser detectades, o que es va penedir d’haver-hi inclòs. Per una raó o altra, havia estat censurat?
—Vols que parlem?
El pare d’Irene la veia capficada i es preocupava per ella. Va començar a contar-li sense ganes les seues tribulacions i ja no va poder parar durant més de mitja hora. Era llarg d’explicar. No es va sentir millor per això, tanmateix.
—Tan bo era l’epíleg?
—No era cap obra mestra de la literatura, però m’agradaria haver-lo llegit quan tenia disset anys.
—Que quants en tens, ara? —va preguntar ell fent-se el graciós, amb aquell somriure irònic i paternal que tanta ràbia li podia arribar a fer.
—Vint-i-tres, ho saps perfectament.
Quants en tenia son pare? Cinquanta-un? O cinquanta-dos ja? A ell, disset o vint-i-tres li devien parèixer exactament igual. A quina edat s’allunyava un ineluctablement de la joventut, de la realitat, del senderi?
—Conec algú que coneix el tal Narcís. El teu autor, vull dir. De fet són bastant amics. Si vols puc parlar amb ell, potser podria mirar de convèncer-lo que et signe aquesta autorització que necessites.
Per provar no perdia res. Aquest amic de son pare —i de l’autor— es deia Albert i també era escriptor. Van quedar amb ell a la vesprada en una cafeteria del centre, al carrer Major. Irene li va fer un resum, ràpid però acurat, de les dues qüestions clau: el seu problema amb el TFM i el misteri de l’epíleg. Albert, lògicament, es va mostrar més interessat, i sorprès, pel segon tema. Li va ensenyar les imatges i ell es va ajustar les ulleres per llegir-s’ho amb atenció.
—No tinc cap dubte —va dir tot seguit, després de tornar-li el mòbil— que això ho va escriure Narcís. Només m’han xocat dos detalls, dues foteses sense més importància. Una coma mal posada i un castellanisme. Això no és habitual en ell, se sap el diccionari de memòria i és tan meticulós que sol deixar frustrats els correctors de l’editorial, perquè mai li poden esmenar res.
—Quin castellanisme?
—Inclús.
—Però “inclús” és correcte, no és un castellanisme.
—Com a adverbi.
—Sí, com a adverbi.
—Tant s’hi val. El text és seu, sens dubte. Són el seu estil i les seues dèries. Si vols saber què van fotre amb això, puc preguntar-li-ho.
—A Narcís?
—És clar.
—T’ho agrairia moltíssim.
—No em costa res.
—Puc anar amb tu a veure’l?
Albert s’ho va pensar uns segons i va arronsar els muscles.
—Per mi sí.
Encara sort. Potser exagerava, però la capficava deixar el seu futur en mans de dos homes de mitjana edat. De manera que van tornar a quedar l’endemà a la mateixa hora i al mateix lloc. Aquesta vegada, Albert la va esperar fora, i en arribar Irene la va convidar amb un gest de la mà a continuar caminant.
—Som-hi —va exclamar.
—Però… on hem d’anar? —va preguntar ella.
—A sa casa —va contestar Albert—. A Narcís no li abellia eixir. Si et pareix una mica aspre no faces cas. És una persona poc sociable, però no mossega.
Pel camí —plaça de la Pau, carrer Asensi, plaça Fadrell…—, a mesura que prenia consciència de la situació, Irene va començar a sentir un neguit segurament gens justificat. Al cap i a la fi, no eren exactament uns desconeguts. Un era amic de son pare i l’altre, per tant, amic d’un amic. Quin perill es pensava que podia córrer? Li va fer vergonya ser tan suspicaç i tan covarda. Narcís vivia en un pis del camí de Sant Josep. Irene no havia vist mai una casa tan plena de llibres, amb prestatgeries a totes les parets, fins i tot al passadís. Els va fer entrar al saló. Allí també. Llibres i més llibres. I la penombra pertot. Els llibres no deixaven passar la llum? Narcís se la va mirar de dalt a baix. Després es va adreçar a Albert.
—Vens ben acompanyat —li va dir.
—Irene —la va presentar—. És filla d’un amic. Però crec que ella ja t’havia escrit algun correu. Fes memòria. Està estudiant a la universitat i ha fet un descobriment que et concerneix.
Tan bon punt va veure les fotos, Narcís es va avenir a concedir-li l’autorització, sempre que li lliurara l’original d’on s’havien tret. Era evident que li hauria donat qualsevol cosa a canvi de la prova material de l’epíleg. Irene li va dir que sí sense pensar-s’ho ni un instant. Va marxar alleujada. Ja afrontaria més tard les previsibles complicacions. Perquè, en realitat, l’amiga de Josep ni tan sols sabia on tenia el llibre. Molt probablement a Castelló, a casa dels seus pares, però ella estava estudiant a Barcelona, a la Pompeu Fabra. I suposant que vinguera, i que el trobara en alguna prestatgeria, o dins d’alguna caixa al traster, potser no voldria desfer-se’n sense més ni més. Què faria ella aleshores? La idea de falsificar l’epíleg no va ser seua. Se li va acudir a Josep, de fet. O la va suggerir Josep. Que antiquat resulta parlar d’originals, va dir a la seua germana, ara que es poden traure infinites còpies de qualsevol cosa, tantes com facen falta.
Es van citar a la mateixa cafeteria on s’havia vist dues vegades amb Albert. Irene s’havia negat a tornar sola a casa de Narcís, aquella aclaparadora biblioteca de Babel. Van demanar dos tallats, per a ell descafeïnat. La transacció va ser ràpida. Narcís portava la seua autorització, impresa i signada, dins d’un sobre. Irene també havia desat dins d’un sobre la seua còpia facsímil de l’epíleg. Quan van dur a terme l’intercanvi, Irene no es va poder estar de pensar en aquelles pel·lícules antigues d’espies, en blanc i negre, que solia mirar son pare, on tots els personatges es comportaven amb la solemnitat i l’artifici d’una partida d’escacs. Ambdós van donar una ullada ràpida als continguts respectius, sense traure del tot els papers. Després es van mirar com si no saberen què dir-se. De moment, l’engany havia funcionat. Narcís va parlar quan Irene estava a punt de preguntar-li si podia marxar.
—No sabràs mai per què vaig escriure l’epíleg, ni per què el vaig fer retirar.
—Per una coma mal posada —va replicar impulsivament—, i un castellanisme, o no, que al cap d’un any ja era admès als diccionaris. Ningú és perfecte.
Al vespre, com sempre, va parlar amb Isabel i li va explicar l’entrevista fil per agulla.
—Com t’has passat, això li ha degut picar.
—Una mica, supose. Però està encantat amb mi. M’ha confessat que les seues novel·les adultes van ser un fracàs comercial, al contrari que les juvenils, i que això el va decebre i el va fer plegar. Però ara, el redescobriment de l’epíleg, i assabentar-se de l’èxit que va tindre, per limitat que fora i circumscrit a un grupet d’adolescents, li ha fet venir ganes de tornar-hi i se sent inspirat. Fa una estona m’ha enviat uns esborranys. Pretén que li diga què em pareixen. Vol que tornem a veure’ns per parlar-ne.
—Bloqueja’l.
—Ho faré, si insisteix.
—Em pareix increïble que et prenguera per la nòvia del seu amic. Quin parell de vells verds.
—Quan va comprendre que havia clavat la pota es va fer tot roig.
—I tu per què creus que degué escriure l’epíleg?
—Tant se me’n fot per què el va escriure. Estic fins al cony de novel·les i d’escriptors. Jo només vull poder llegir el TFM i oblidar-me de tot d’una vegada. Et jure que aquest estiu no pense tocar un llibre!
Va agafar aire i va continuar.
—Però em puc imaginar que s’hi va posar a correcuita, en un rampell d’inspiració, quan el llibre ja estava acabat i tancat per a impremta. Ho va trametre a l’editorial a última hora i per això no es van corregir les errades. I després se li degué refredar l’entusiasme, aquella sensació d’eufòria que acompanya les idees noves de trinca, aparentment brillants, i va pesar més la vergonya de la feina lliurada amb defectes. La mania del perfeccionisme va poder encara més que la il·lusió d’escriure.
—Inclús.
—Sí, inclús.
