La flauta de Pan

Entre un viatge seu a Barcelona i una visita meua —cada vegada més espaiades— a Castelló, Melcior i jo ens manteníem en contacte per telèfon i, darrerament, també per mitjans electrònics. Va ser en un d’aquells correus, cap a la primavera de 2010, que em va comunicar la insòlita idea de convertir la finca de la Gran Via en un estany, amb el magnífic xalet neoclàssic —no tenia res a envejar a les millors vil·les de Benicàssim— al bell mig del requadre d’aigua: un surrealista illot bourgeoise, digne d’una fantasia d’Escher o de Miyazaki. I a continuació, durant els mesos següents, em va anar detallant el curs del projecte —d’aquesta bogeria seua que pretenia convertir en realitat— en una vintena llarga de missatges. Fins aquesta nit d’estiu, la nit de Sant Joan de 2012, en què el soroll del desguàs ens va despertar de sobte a ell, a mi, i a la resta de convidats.

La finca es trobava en una part de la ciutat —als afores, entre l’antiga via del tren i l’antiga carretera de València— que jo coneixia alhora molt i molt poc. En una època hi vam anar sovint, els diumenges de vesprada o per vacances de Pasqua. Però això va passar quan encara era menut i vivia amb Melcior. Els seus pares, els meus oncles, que m’havien acollit temporalment, ens hi portaven en cotxe i jo no em fixava molt en el trajecte. Aquell lloc va ser per a mi escenari de festes, de diversions infantils, un edèn silvestre delimitat per un mur que l’aïllava de la grisor i les estretors de la vida quotidiana. Aleshores era propietat d’una tia fadrina de Melcior, cosina de son pare. Després vam deixar d’anar-hi. Tot estava canviant. La ciutat creixia, devorava i transformava el seu entorn agrari. I nosaltres ens havíem fet massa grans per a aquella mena de jocs, sobretot Melcior, que té uns quants anys més que jo. Va començar a estudiar a València, després va entrar a treballar en un bufet d’advocats, els seus pares es van morir i ell es va distanciar de la família. No es va retrobar amb la tia Encarnació fins molt de temps després, quan la va convidar al seu casament amb Aurora en una ermita del terme. Per fortuna per a ell, la tia es va encapritxar de la neboda política quasi tant com ell mateix, fins al punt que li va perdonar les dècades d’absència, de recordar-se d’ella només el dia del sant per felicitar-la per telèfon, o ni això. I encara més, l’afecte va ser recíproc. Aurora el va convèncer de proposar a la tia que se n’anara a viure amb ells. Melcior no ha estat mai cap germaneta de la caritat. Li va costar acceptar-ho, fer-se l’ànim d’obrir el seu cor i la porta del domicili conjugal a l’anciana. Però ella va declinar l’oferta. En la residència tenia les seues amigues, les poques que li quedaven de la seua edat, i les seues monges, de les quals havia estat la principal benefactora. Al principi només s’hi estava de dia, però més avant va decidir traslladar-s’hi permanentment. En quin altre lloc hauria estat millor mentre esperava que Déu la cridara? Va acceptar de grat, això sí, que la visitaren totes les setmanes. Hi anaven el dissabte o el diumenge després de dinar, li feien companyia un parell d’hores, jugaven a cartes i xarraven amb ella. Ells li explicaven els seus viatges, els concerts o les funcions d’òpera que anaven a veure —el teatre i les pel·lícules no li interessaven: no coneixia els actors d’ara ni entenia els arguments— i ella rememorava per a ells anècdotes de la infantesa de Melcior, o d’abans de nàixer Melcior: històries de la guerra i de la postguerra. Quan es va morir, es van assabentar amb estupor que havia canviat el testament: els deixava a ells la meitat dels diners —una quantitat exorbitant— prèviament destinats en la seua integritat a la santa mare església. I, a més a més, el xalet de la Gran Via.

Aquestes deu fanecades tenien, evidentment, un gran valor sentimental per a Melcior (també per a mi, d’altra banda). No va trobar el lloc, és clar, intacte. L’administrador els va informar que havien arrancat tots els tarongers, perquè ja no era rendible explotar-los i així havien evitat que continuaren entrant els lladres a robar la collita i causaren desperfectes que després calia arreglar. Havien conservat, però, les palmeres i algun arbre fruiter al jardí del voltant de la casa. De tot això, els en podria retre compte el tio Cento, l’encarregat d’aquest i altres horts familiars des de feia més de seixanta anys.

D’on els va venir l’absurda, meravellosa, improductiva idea d’inundar el terreny? Quan m’ho va contar, em va fer recordar un conte fantàstic o oníric d’un cert escriptor uruguaià. El dia que hi van fer cap per prendre possessió de la hisenda, em contava Melcior en un dels seus correus, es van trobar l’antic hort negat, embassat, a conseqüència de les fortes pluges que havien caigut recentment. Faria falta un pont, havia declarat ell amb candidesa, des del llindar de la porta del carrer, per tal de poder atènyer la casa. Es van mirar, em deia, i al mateix temps que es formava la imatge en els seus cervells, van tenir la certesa que es tractava d’una visió compartida. Ambdós sentien una rara fascinació per l’aigua. No debades van fer el viatge de noces a Venècia —s’hi van allotjar en un hotel caríssim al Gran Canal, amb vistes al pont de Rialto— i més avant s’havien embarcat en creuers successius pel Mediterrani o pels fiords de Noruega. Però aleshores només era una dèria inconscient i va continuar així fins aquesta epifania domèstica. A mi, el pla em va parèixer prou desenraonat per a fer-me evocar ambients menys idíl·lics: el llatzeret de Poveglia, l’illa maleïda entre Venècia i el Lido, o l’enigmàtica Illa dels morts pintada per Arnold Böcklin. L’insomni, aquella nit, em va portar més reminiscències de rocams desolats, relats que havia llegit o escoltat alguna vegada sobre antigues explotacions mineres, una base militar al mar del Japó, un centre d’experimentació d’armes biològiques al mar d’Aral… Digueu-ne temperament, digueu-ne deliri si voleu. En la foscor de la matinada, vaig jutjar que seria bona idea recollir totes aquestes referències en el meu missatge de resposta. L’endemà, tanmateix, quan començava a teclejar, em vaig adonar que el conjunt agafava un to excessivament lúgubre, fins i tot per a mi. Vaig dedicar, doncs, una estona a documentar-me per afegir-hi unes altres imatges més lluminoses, i així compensar el biaix, com ara els sereníssims jardins de Stourhead, el llac de San Giulio o l’estany d’Olga a Sant Petersburg. No hauria volgut ser el responsable de tombar l’humor del meu cosí, sovint més variable que l’oratge.

Siga com siga, la realització del concepte va resultar d’allò més treballosa. I onerosa. Melcior va encarregar el projecte a un estudi local, que va intentar utilitzar el mètode patentat per un arquitecte búlgar. El qual, al seu torn, s’havia basat en les investigacions d’un científic rus, un tal Friedrich Zibold, en una antiga ciutat bizantina de la Mar Negra, on va creure descobrir l’ús de condensadors d’humitat, i en els desenvolupaments posteriors de l’inventor belga Achille Knapen, millorats amb l’anomenat “efecte lotus”. Vaig anar llegint tot això en els missatges que m’enviava, i en vaig prendre nota, sense entendre-hi un borrall. Supose que per manca d’interès de la meua part. L’estany, em precisava Melcior, havia de tenir una profunditat mitjana d’un metre i cinquanta centímetres, de manera que fora apte per a practicar-hi la natació i també per a navegar-hi amb una petita barca. Un mecanisme de drenatge permetria buidar-lo en un dipòsit subterrani i, si calia, en la séquia que passava prop. La maquinària s’instal·laria al celler de la casa i el terrat incorporaria plaques solars per millorar la sostenibilitat energètica.

La magnitud de l’obra m’aclaparava, però les primeres complicacions que va topar Melcior van ser més prompte de tipus burocràtic. Em consta que va haver de recórrer als contactes que tenia a l’ajuntament, al sindicat de regants i a la cambra agrària per a obtenir tots els permisos a temps. Persuadir els estaments administratius no degué ser fàcil. Si hi ha basses de reg, i una piscina a cada residència turística o en tants blocs d’habitatges nous —em preguntava, a mi, retòricament—, per què no es podia construir ell un estany al seu gust? Però aquests entrebancs no van ser, ni de bon tros, els últims ni els més greus que hauria de superar. A l’hora de la veritat, els problemes tècnics se succeïren un rere l’altre i els terminis no es pogueren complir. Totes les setmanes sorgia un nou contratemps que calia resoldre amb imaginació, amb més recursos materials i humans i, per tant, amb una nova injecció de fons. Melcior me’n feia l’explicació fil per agulla, però a mi els detalls, després de la sorpresa inicial, m’avorrien i ja no hi prestava molta atenció. Sé que va canviar de despatx d’enginyers dues o tres vegades i que, cap al començament de l’hivern, any i mig després d’haver engegat aquesta aventura, va considerar fins i tot reprendre estudis d’aparellador amb la intenció d’involucrar-se més directament. A la seua edat, trenta anys després d’haver temptejat aquella i altres carreres. Pel que feia a la suma de diners que s’estava gastant —que hi estava enterrant o, si tot acabava bé, submergint— devia ser ja fabulosa. M’obligava a pensar d’on havia tret tants cabals. Procedien íntegrament de l’herència de la tia Encarnació i els estava balafiant amb un despreniment extrem, producte de la seua monomania, compartida amb la seua muller? O podia ser que comptara amb altres tipus d’ingressos suficientment abundants? Quantitats, potser, que li convenia gastar com més prompte millor? No m’explicava mai res dels seus negocis, però sabia que, des que va deixar el bufet per desavinences amb els socis, havia fet operacions que li havien reportat beneficis notables. El dúplex de sis-cents mil euros on estava vivint amb Aurora n’era una altra prova.

Els correus es van suspendre després de Nadal i no vaig saber res més de l’assumpte fins al final de l’hivern. Jo no li’n preguntava res. Tenia l’esperança que haguera recuperat el seny i, ell i Aurora, hagueren abandonat aquesta obsessió aquàtica. Aleshores, però, el dissabte de festes de la Magdalena, em va escriure per comunicar-me que el projecte, per fi, s’encarrilava, agafava embranzida i no tardaria més de tres mesos a completar-se. Un darrer canvi d’equip havia estat providencial. Per fi havia trobat uns professionals eficients, encapçalats per un manetes d’origen rus, un professional que no feia ostentació de cap títol universitari ni el necessitava. Aquests, remarcava, no havien posat cap objecció a tornar a operar amb els plànols originals, els de l’arquitecte búlgar, al contrari que tots aquells setciències que s’havien entossudit a introduir-hi idees pròpies, canvis i més i més canvis que s’havien revelat sempre nefastos.

En el correu següent, de mitjan maig, em convidava a passar un cap de setmana al xalet per assistir a la inauguració —l’emplenament— de l’estany. Em delia per veure-ho, la veritat, però les reserves d’Aurora cap a mi em prevenien d’acceptar sense més la invitació. Ella, malgrat la seua bonhomia proverbial, no em parlava arran d’un incident, en realitat un malentès, esdevingut en l’època en què havia enviudat i dubtava a iniciar una relació amb Melcior. Un episodi confús, al caire de l’assetjament, del qual va preferir culpar-me a mi, com si haguera estat la meua mala influència la que havia fet que Melcior la perseguira de forma massa insistent. Vaig demanar-li, per tant, que em confirmara que Aurora hi estava d’acord. Em va contestar que sí, que ja era hora d’oblidar qualsevol mena de ressentiment i que li ho havia suggerit ella mateixa. Al cap i a la fi, em va dir, tenia moltes ganes de conèixer Eulàlia. Les dones, vaig pensar, confien —esperen, desitgen— que les altres dones —les dones dels altres— puguen mitigar els nostres defectes i fer-nos millors del que som.

La cita va quedar fixada per al primer dissabte d’estiu, que a més a més coincidia amb la nit de Sant Joan. Fins a l’antepenúltim correu abans d’anar-hi, se suposava que l’estany s’acabaria d’omplir aquella mateixa vesprada, davant de nosaltres. En el penúltim, el dijous vint-i-u, Melcior m’anunciava que havia resolt d’avançar un dia l’operació. No estaven pas segurs de reeixir al primer intent i preferien comptar amb una mica de marge. En l’últim missatge, enviat la vespra de la nostra arribada, m’informava en quatre ratlles apressades que havien tingut èxit. Vuit mil metres cúbics d’aigua vessats de les nou del matí a la una de la vesprada. La impaciència acumulada durant un parell d’anys i l’eufòria pel resultat aconseguit saltaven a la vista llegint entre línies.

Vam fer el viatge, com sempre, en tren. Vam arribar a l’estació de Castelló a tres quarts de sis i vam agafar un taxi. En dir-li l’adreça, el taxista va voler fer conversa sobre les obres de l’estany, però quan va comprovar que no estàvem disposats a compartir informació, va mormolar de forma inintel·ligible i va apujar el volum la ràdio, sintonitzada amb l’emissora dels bisbes. Per sort el trajecte era breu. A les sis en punt érem davant de la porta de la finca. El mur que l’envoltava em va parèixer aleshores molt més alt del que jo recordava. Vaig suposar que l’havien elevat per protegir-se dels curiosos i de possibles actes vandàlics. Em vaig fixar en el rètol ceràmic de vius colors: “Vil·la Atlàntida”. No es podia dir que el meu cosí i la seua muller pecaren d’ambicions massa modestes. Melcior em sorprenia. Era allí mateix, al carrer. Portava una camisa rosa de mànega llarga, amb un llacet blau marí al coll. Tenia al costat un senyor molt gran, amb roba de feina i gorra de la Caixa Rural.

—Si m’hagueres dit a quina hora veníeu hauria anat a buscar-vos!

És clar que li vaig dir l’horari de l’Euromed, però ell és així. Va fer dos besos i una abraçada a Eulàlia i després em va abraçar a mi. Mentrestant, el senyor gran que l’acompanyava va marxar sense acomiadar-se.

—Has vist el tio Cento? —va preguntar mentre agafava la maleta d’Eulàlia i ens feia passar per la porta—. Té més de vuitanta anys i continua en forma, però m’estava recalcant que amb la barca no s’atreveix. Els llauradors de Castelló són de secà!

Cap de les explicacions que me n’havia donat —no va adjuntar mai una foto en els correus, com a molt algun esquema esbossat a mà, i estic segur que ho havia fet així a propòsit— no ens havia preparat per a l’espectacle de la casa enmig del llac. Vaig haver d’admetre que ell i Aurora havien executat una obra d’art esplèndida, gairebé sublim. Encara que fora, en certa manera, per casualitat. Per obra d’un impuls misteriós.

—Reconec que t’havia subestimat, Melcioret —vaig dir-li—. Açò és prodigiós!

Aurora ens esperava a les escales, a l’altre extrem del pont: un camí empedrat que discorria entre hibiscos per damunt de la massa d’aigua. Portava un vestit de color crema sense mànegues, llarg, amb un llaç a la cintura i un sol daurat brodat al pit. Vam fer les presentacions, ens vam abraçar i ens vam besar també amb ella i vam entrar tots junts a la casa. L’edifici de dues plantes havia estat conservat tal com era abans, almenys exteriorment, però dins es palesaven alguns canvis en la disposició i l’ús de les cambres. El saló, la cuina i la biblioteca eren a la planta baixa i els dormitoris a dalt. Tots amb bany, va remarcar Melcior.

—Acomodeu-vos —ens va dir—. Quan us hagueu canviat prendrem una copa a baix mentre esperem el càtering.

—Tu creus que desguassa directament a l’estany? —va preguntar Eulàlia fent una rialleta, asseguda al vàter.

Estava de bon humor. Després, en desfer les maletes, va arrufar el nas.

—No sabia que seria un sopar de gala —va rondinar en emprovar-se un vestit negre, curt, que a mi em va parèixer el súmmum de l’elegància—. Però tu no t’assabentes mai d’aquestes qüestions mundanes.

De debò que no tenia per què amoïnar-se. Ella sempre vesteix bé. I jo sempre vaig igual. Quan vam baixar, la imatge estampada a la meua samarreta va despertar l’interès d’Aurora: una foto de família amb el pare i els fills somrient i la cara de la mare esborrada. Era una reproducció de la portada d’un llibre dels anys seixanta, The Feminine Mystique, un clàssic del feminisme. Pareixia conèixer-lo millor que jo. Em va preguntar si l’havia llegit i vaig haver d’admetre que només una mica per sobre, feia anys.

—Fer bandera d’una cosa que ignores —va observar Eulàlia amb un puntet de sornegueria— és una actitud tan masculina.

Li agrada exercir amb mi de consciència crítica. Sap que odie ser o actuar com un home, assumir el rol d’home, i es diverteix subratllant cada falta que puga cometre en aquest sentit. Aurora se’n va riure. Ens va explicar que ella sí que l’havia llegit i Eulàlia li va demanar si el tenia.

—Crec que sí —va contestar—. Em vaig emportar ací bona cosa de llibres.

Li va proposar donar-hi una ullada i van marxar totes dues a la cambra del costat. Al cap d’un minut es va sentir una campaneta.

—Més convidats! —va exclamar Melcior i va anar a obrir.

No havia mencionat en cap moment que haguera de venir ningú més. Va tornar amb una parella. Un home amb sahariana i una dona acabada d’eixir de la perruqueria, o del sarcòfag dels raigs ultraviolats. Marronosa, alta, eixuta com una mòmia, carregada de polseres i collars. No la vaig reconèixer fins que va parlar i va pronunciar el meu nom de pila amb aquella veu nasal tan característica. Em va besar com si res i em va agafar les mans. Qualsevol que no la coneguera ho podia haver pres per un gest d’afecte quasi maternal. De madrastra perversa, hauria sigut en tot cas. De sobte em vaig adonar que feia vint anys exactes que no ens vèiem. Ell no em sonava de res. Me’l va presentar: Xavier, el seu marit. El segon, doncs. Com a mínim, vull dir.

Aleshores van acudir Aurora i Eulàlia, que devien sentir les veus. En fer les presentacions, Viviana va simular una gran sorpresa.

—No sabia que tenies parella!

Va repartir més besos, acompanyats de més escarafalls, i va repassar Eulàlia de dalt a baix. A ella i al seu home també els havien reservat habitació. Xavier va dir que pujarien a deixar la bossa i ella va afegir que volia veure “l’alcova”. Aurora els hi va acompanyar.

—Em pensava que d’aquestes només n’hi havia a Pedralbes —va murmurar Eulàlia.

—Doncs ja ho veus —li vaig contestar—, al raval de Sant Fèlix també se’n crien.

—Aquí també teniu un raval?

—Un no, dos.

—No ho sabia. No em contes mai res de Castelló. Ni de tu.

—Perquè no em dones ocasió. Sempre estàs parlant tu.

—No comencis.

—Has començat tu.

Melcior reia. No ens estava escoltant. Aquest vespre regnava l’alegria, i això que encara no ens havien oferit la primera copa. En baixar, Viviana va alabar la decoració de la casa i el gust dels amfitrions. Un llum imitació art deco, una reproducció d’un dels quadres més reproduïts de Klimt i un elefantet africà de mercat ambulant no eren, segurament, els elements més carrinclons del conjunt. S’hauria d’haver endut aquest premi el retrat emmarcat —i dedicat?— del Dalai-lama.

—Digueu què us ha paregut l’estany —ens va demanar Aurora.

Però es va haver d’esperar, perquè va arribar la furgoneta del càtering i el repartidor es resistia a entrar fins al xalet malgrat l’obstinació de Melcior. Es veu que no s’atrevia a eixir marxa arrere per aquell pontet en acabant. Aleshores Melcior es va empipar i no volia deixar que descarregara ell els paquets, de manera que ens va reclutar a Xavier i a mi.

—Ací hi ha menjar per a un regiment —va exagerar Viviana en veure’ns.

El que no s’imaginava encara ningú —malgrat l’al·lusió òbvia al rètol del vehícle: Restaurant l’Amanida— és que havien encomanat un menú estrictament vegetarià. Vam llegir el fullet: algues wakame amb sèsam, tàrtar d’alvocat, quinoa amb hummus de remolatxa, croquetes d’espinacs, tortellini integrals d’albergínia i tofu teriyaki amb kimpira de verdures. Els no iniciats vam dissimular, excepte Viviana, que es va estimar més pregonar la seua ignorància. A fi d’alleujar el possible disgust i asserenar els ànims, Melcior va servir uns martinis secs, amb oliva però sense anxova. Viviana continuava examinant Eulàlia —ara començava a interrogar-la— i Xavier romania al seu costat. Aurora anava atrafegada acabant de parar la taula. Jo em vaig emportar Melcior a un racó.

—Has vist la llimera i la perera? —se’m va anticipar—. Les he volgut conservar. Te’n recordes?

Sí que les havia vist, en un petit monticle al darrere. I un desmai a cada angle del mur posterior. No s’havien descuidat cap detall.

—Què hi fot, aquesta, ací? —em vaig afanyar a preguntar-li.

—Viviana? No et deus pensar que a mi em feia cap goig que vingueren. Me la vaig trobar l’altre dia quan vam passar pel mercat i es va convidar ella mateixa. No vaig poder evitar-ho. Volia saber de la casa, ja et pots imaginar que en parla tothom, a Castelló, i se’m va escapar que avui vindríeu Eulàlia i tu. L’home és un pocavergonya. És enginyer. Li vaig demanar ajuda quan les coses es van embolicar i se’m va espolsar descaradament, però ara que l’invent funciona sí que vol escodrinyar-ho tot.

Aurora va decidir com ens asseuríem. Melcior i ella serien caps de taula. Jo estaria a la seua esquerra i Eulàlia a la dreta, davant de mi. “A vosaltres”, ens va dir en un apart, “us vull a la meua vora”. Viviana estava a la meua esquerra i davant seu Xavier. El vi era de Vilafamés, d’on procedia la família materna de Melcior. N’hi havia de blanc i de negre. Era molt bo —ambdós eren excel·lents— i en vaig beure molt. També hi havia aigua, en un pitxer de vidre. El fet no seria remarcable si els nostres amfitrions no hagueren adreçat una mena de pregària, una fórmula ritual d’agraïment, a un vas tan modest.

—És aigua de l’estany? —va preguntar Viviana.

—No —va contestar Aurora sense immutar-se—, però tota l’aigua del món és la mateixa aigua. Un sol ésser.

Parlaven a l’aigua, ens va explicar, a fi de comunicar-li la gratitud que sentien pels beneficis que ens aporta. Això millorava la seua qualitat, mantenia la seua puresa i la feia immune a la degradació natural. Un professor japonès, ens va informar Melcior, havia demostrat científicament, en condicions de laboratori, que les paraules podien modificar l’estructura dels cristalls de gel, i per extensió els enllaços entre molècules d’H2O en general.

—També serveixen la música o els textos escrits en les etiquetes de les botelles —va reblar Aurora.

Jo vaig beure, és clar, més vi.

—Hi ha peixos a l’estany? —va preguntar Eulàlia.

—No —va aclarir Melcior—. Ni peixos ni amfibis. Almenys de moment. Només aigua.

—L’aigua és sagrada —va sentenciar Aurora— i n’hem de tenir cura.

Prompte hi haurà granotes, vaig pensar. I podeu comptar que el jovent vindrà a escabussar-s’hi els diumenges d’estiu a la matinada, si aconsegueixen saltar el mur. O hi llançaran tota mena de deixalles per damunt. Vejam que no ho facen aquesta anit. Ja s’havien començat a sentir els coets de les revetles de sant Joan.

Van parlar sobre vessar-hi una substància (una alternativa saludable al clor) que impedira la proliferació de microorganismes. La tenien encomanada, arribaria dilluns o dimarts, però encara volien valorar-ho. Temien que poguera ser contraproduent, perjudicial d’alguna manera per al delicat equilibri del medi.

—Demà —va canviar de tema Melcior— podríem nadar-hi. I remar, també.

—Jo no he portat banyador —va dir Eulàlia.

—Jo te’n deixaré un —va oferir Aurora.

—Podem banyar-nos despullats —vaig intervenir jo—. Ací no ens veu ningú, no? Seria molt hippy.

Cal que recorde que havia begut massa vi? La meua proposta va suscitar reaccions oposades. A Aurora li va parèixer una bona idea. Viviana va preguntar si era broma o ens havíem tornat bojos. Eulàlia em va fer una puntada de peu i em va dir cínic. O hipòcrita, no n’estic segur. Són dos adjectius amables que acostuma a usar amb mi.

Pel que fa a remar, ningú no va opinar-hi. Diria que aquesta opció no se la van prendre seriosament. Jo l’associava, no sé per què, amb històries d’assassinats o morts accidentals. Massa novel·les barates, segurament.

—No has canviat gens —em va dir Viviana amb el seu millor somriure, que no va ser mai molt bo, i em va posar una mà damunt de la cama—. Et mire, t’escolte i veig el mateix xiquet tímid, graciós i sensible que jugava per ací fora amb el seu cosí. O que anava al cine amb ell a les sessions dobles del Rialto… Quan devia ser això? L’any setanta-dos o setanta-tres? Abans d’anar-nos-en a estudiar a València, és clar. Veritat, Melcior? Però si li dieu a algú que sóc tan vella, jo ho negaré!

M’havia tornat a dir Carlos. Ja ningú em diu així, ni tan sols Melcior.

—I del noranta-dos no te’n recordes? —li vaig replicar—. Tal dia com avui, la nit de Sant Joan?

Va mirar de reüll Eulàlia, aparentment distreta intentant esbrinar els ingredients d’alguna salsa. El marit xarrava amb Melcior, o més exactament intentava fer-lo xarrar. Vaig entendre que l’inquiria amb poc tacte sobre certs actius immobiliaris. Els refotuts negocis del meu cosí, dels quals preferisc ignorar-ho tot.

—Quina sort tenir tanta família que et deixa propietats en herència… Bé, no vull dir que siga una sort que es vagen morint, però ja m’entens.

—Tu creus —va xiuxiuejar Viviana reclamant la meua atenció— que aquesta nit em podries refrescar la memòria?

Anava acurtant les distàncies, tant físiques com verbals. La culminació d’aquest acostament arribaria una mica més tard. De moment vam continuar menjant i bevent. Sobretot bevent. Per postres, Aurora va traure una plata amb torrons artesanals de Benlloc i una coca que havia preparat ella mateixa, amb xocolate peruà de comerç just i llimes de collita pròpia. Melcior va posar damunt de la taula una botella d’aiguardent aromatitzat amb herbes i una de xampany Armand de Brignac que no devia costar menys de mil euros. La conversa era fragmentària, inconnexa, com un joc d’incomprensions mútues, però per alguna raó ningú pareixia incòmode. Aurora va mencionar les muixerangues que havien actuat al matí a la plaça Major i Eulàlia va preguntar si eren com els castells catalans. Aurora va contestar que sí, però Xavier ho va desmentir categòricament. No hi tenen res a veure, va dir. Però la seua dilucidació de les diferències va resultar prolixa i d’alguna manera va menar a altres temes poc o molt relacionats amb l’actualitat política i cultural. Aleshores Viviana va preguntar pels meus llibres, en plural, com si n’haguera publicat algun altre. Com si ella haguera llegit mai l’únic que he escrit: la meua tesi doctoral sobre Wittgenstein, publicada per l’editorial de la universitat. Ens va recordar que en tenia un exemplar dedicat per mi, però de seguida es va fer palès que no havia passat mai d’aquella primera pàgina autografiada.

—Estàs escrivint una altra novel·la?

—Sí —vaig mentir, encoratjat per l’alcohol—, una comèdia de costums sobre les elits locals, barrejada amb una història de fantasmes. Beniteta, filla il·legítima d’un cacic conservador i monja novícia, i Geperut, un aprenent de la impremta d’Armengot afiliat a la CNT, dues ànimes en pena enamorades i atrapades des del final de la guerra civil en un refugi antiaeri, davall de l’antic convent de Santa Clara, just on ara hi ha el pàrquing…

Malauradament, no vaig aconseguir que aquest brillant conat de narració gòtica amb càrrega social captara el seu interès. Em va interrompre per explicar que uns dies abans havien aparcat allí, quan anaven a comprar al centre, i que era complicat maniobrar amb el quatre per quatre entre tanta columna. El seu home va divagar sobre les dificultats de l’enginyeria i Melcior va preguntar pel model de cotxe que usaven. Aurora va lamentar el decaïment del comerç local i va mencionar la manca de llibreries bones com les d’abans. Eulàlia, aleshores, va tornar a interessar-se per la seua biblioteca, mentre Xavier havia aconseguit desviar la conversa amb Melcior cap al mecanisme de condensació de l’aigua. De sobte, no sé com, havia desaparegut quasi tothom i m’havien deixat mortalment sol amb Viviana. Quan van tornar, ens van enxampar sota l’advocació de Klimt, però amb els papers canviats respecte a la parella del quadre. La situació podia interpretar-se de diverses maneres, totes desfavorables per a mi. He perdut una arracada, va dir Viviana, i es va apartar simulant que la buscava. Per sort, Eulàlia no és malpensada i el debat entre Melcior i Xavier sobre afers tècnics era massa absorbent perquè cap dels dos s’adonara de res. A mi em va agafar un cobriment de cor.

Al cap d’una estona —supose que van ser tan sols uns minuts— seia a terra amb Melcior a la part de darrere de la casa. Teníem al davant una barqueta que es gronxava a l’aigua, i la llimera i la perera a tret de pedra. Ell m’intentava convèncer de les virtuts d’unes píndoles, un extracte de no sé quina planta, molt indicades per a la ressaca.

—En venen a les farmàcies i als herbolaris. Te’n donaré un parell. Pren-te-les amb un got d’aigua.

—Me les puc prendre amb una copa del teu xampany francès? Encara no l’havíem encetat.

Em va mirar amb gest de preocupació. Quasi hauria de dir-ne menyspreu.

—Potser sí que tens un problema.

—L’únic problema que tinc és que generalment no em puc permetre aquests luxes. Tu d’on traus tants diners, Melcioret?

Va sospirar.

—No he fet mai res il·legal, ni res que no haguera fet qualsevol altre en el meu lloc. Aquest Xavier és un manegueta. Jo m’he cuidat molt d’insinuar que no s’ha casat precisament per amor.

Millor canviar de tema, vaig pensar. Però ho va fer ell per mi.

—Davall d’aquells arbres, li vaig regalar a Viviana una flauta. Érem uns xavals. Ella havia vist la pel·lícula de Peter Pan i l’havia enxisat. Al setembre següent ens en vam anar a València, a la universitat, i allà va caçar el fill d’un banquer.

—Crec que m’hauria de gitar —li vaig dir, i em vaig alçar fent tentines.

Eulàlia va tardar a pujar. Jo no dormia. El llit pegava voltes i sentia tota l’estona les veus i rialles de baix. Van destapar el xampany, ara sí. A continuació vaig escoltar unes passes lleugeres que pujaven escales amunt i s’aturaven silenciosament davant de la porta de la nostra cambra. A baix, algú va cridar fort bona nit i a continuació tothom va callar. Més passes cap ací i cap allà. Eulàlia va entrar i va tancar. Parlava entre dents. No podia estar segur d’haver-la entès. Què deia d’un escurçó? Havia vist una serp? Es va llevar tota la roba i es va ficar al llit amb mi.

—Què havies dit? —li vaig preguntar.

—Em pensava que dormies —em va contestar i es va riure mentre se’m posava a sobre.

Una hora o un parell d’hores més tard, encara en el primer son, profund, sense somnis, ens va despertar l’enrenou de l’aigua que s’escolava. Es van sentir passes una altra vegada —ara eren corregudes— i renecs i el crit d’una òliba. Ens vam alçar esverats i vam mirar per la finestra. La nit era fosca, tot just despuntava un fil de lluna creixent, però es comprenia sense cap mena de dubte que el nivell de l’aigua havia baixat. L’estany s’estava buidant. “Açò ho veurem més clar demà”, vaig dir a Eulàlia. Em feia mal el cap i em moria de son, així que em vaig tornar a gitar.

L’endemà de matí, ni tan sols recordava allò que havia passat a mitjan nit. Vaig anar recuperant la memòria mentre em dutxava, tal com l’aigua freda rajava damunt del meu cap a punt d’esclatar. Potser sí que m’hauria d’haver pres aquells remeis que m’oferia Melcior. Em vaig preguntar quin aspecte tindria el clot a la llum del dia. Em va venir al pensament una vegada que estaven netejant la bassa del parc de Ribalta i l’havien buidada totalment, excepte un racó més fondo en un extrem on s’amuntegaven els pobres peixos. I després aquella escena d’El otoño del patriarca, quan els gringos compraven el mar i se l’emportaven.

Quan vam baixar, els altres ja hi eren. Melcior remugava i maleïa. Aurora intentava calmar-lo. Ell estava roig d’ira. Ella estava pàl·lida. Viviana i Xavier es mantenien en silenci.

—Us deu parèixer molt còmic, això, però a mi m’ha costat bona cosa de diners i de maldecaps perquè ara vingueu a fer-m’ho tot malbé, toquejant uns botons i unes palanques que no sabeu com van. Us deveu pensar que no us vaig sentir córrer, anit!

No s’adreçava a ningú en particular. De fet ni ens mirava. Se’n va anar cap a la porta.

—Nosaltres tenim una coartada —em va xiuxiuejar Eulàlia a cau d’orella.

—Però no en tenim testimonis —li vaig contestar, també en veu baixa.

—Espero que no —i va deixar anar de nou la seua rialleta.

Viviana ens va mirar.

—Pareix que anit algú es va divertir.

Jo em vaig ruboritzar. Eulàlia, en canvi, sap fer-se la desentesa.

—Vols dir? Pobres, Aurora i Melcior, quin disgust que tenen.

—Anit —va dir Aurora—, quan ens acabàvem de gitar, vaig escoltar un soroll, com si caiguera alguna cosa a l’aigua. Xap! Podia ser un peix o alguna mena d’animal que saltava.

—Si hi havia algun peix —vaig dir jo—, ara no costarà gens pescar-lo.

Melcior es va girar per fulminar-me amb la mirada. Però no crec que em culpara a mi, no em podia fer responsable d’una malifeta com aquesta. Em coneix i sap que no és el meu estil. Com a molt, jo hauria pogut pensar a amollar-hi una tortuga, o un ànec. L’observava capcot, una mica atemorit per la seua còlera. Va tirar cap a fora i el vam seguir. El panorama era catastròfic. Qui —o quina avaria— podia ser el causant d’aquella desolació fangosa?

—Allí! —va exclamar Aurora—. Es veu una cosa lluenta!

Era veritat. Algun objecte petit, mig soterrat al llot, reflectia els raigs del sol a set o vuit metres de nosaltres, just al costat d’on havia quedat encallada la barca. Melcior va entrar a la casa a buscar unes botes de goma, se les va calçar, es va ficar els camals per dins i va baixar a l’estany. Va avançar amb passes insegures, s’hi va ajupir i, amb allò a la mà, es va girar, em va mirar primer a mi i després a Viviana. Havia fet la troballa més estranya, la més inesperada i sorprenent que s’haguera pogut imaginar ningú. Es va alçar, va tornar a pujar els esglaons, es va esmunyir entre nosaltres com esperitat i va entrar al xalet sense llevar-se les botes, deixant un rastre de brutícia. Portava ben agarrat el bufacanyes, la flauta de Pan que més de quaranta anys enrere, en una altra època del món, jo —un altre jo— vaig robar per a una altra Viviana.

—Quin joguet més entranyable —li va dir ella en passar—. Li’l tornaràs?

No cal dedicar moltes paraules ni perdre més temps a fer la crònica de la resta d’aquell dia. Viviana i Xavier van marxar després del desdejuni que ens va servir Aurora: cafè amb llet d’avena, infusions, torrades de pa integral amb mel, la coca de xocolate que havia sobrat i fruita variada. El nostre tren eixia a les sis de la vesprada. Melcior, quan es va cerciorar que la maquinària funcionava correctament i l’aigua del dipòsit tornava a omplir l’estany a poc a poc, es va asserenar i fins i tot va voler cuinar una paella de verdures per a nosaltres. A la vesprada ens va portar a visitar el barri on vam créixer, ens vam fer una orxata a la cafeteria de davant de l’institut on vam estudiar el batxillerat i ens vam acomiadar a l’estació tan amics com sempre.

En el viatge de tornada a Barcelona vaig prendre notes. Eulàlia dormia. Avui, dilluns, treballàvem. Al vespre, en eixir de la feina, he començat a redactar un correu per a Melcior. Només per mostrar interès, li demanava informació sobre les seues píndoles màgiques: Silybum marianum, m’havia dit? Tot seguit, sense més preàmbuls, entrava en matèria. En primer lloc, hi havia la qüestió de la flauta, el flabiol de canons com el de Peter Pan. El vaig aconseguir jo, no ell, això per descomptat. M’havia sabut greu que no ho recordara. Que ell me l’haguera pagat generosament no li atorgava cap dret a atribuir-se’n el mèrit. Jo l’havia vist en una parada de la fira i l’havia pispat. No tenia els cinc duros, o la quantitat que fora que costava. El pare de Melcior, el meu oncle, no em donava cap paga, i no ho dic pas per retraure-li-ho: no tenia per què donar-me’n i amb ells no em va faltar mai res. El vaig agafar, doncs, per a la dolça xiqueta d’ulls blaus: a penes menys blaus que els de Wendy, i els seus cabells un punt menys rossos i la pell no tan rosada. Més real per això. Quan Melcior el va veure, me’l va voler comprar per donar-li’l ell a Viviana. M’hi vaig resistir, però com podia confessar-li que la meua intenció era exactament la mateixa. S’hauria rist de mi: jo només tenia dotze anys, ella setze i ell disset. I tampoc no m’atrevia a dir-li que l’havia robat, per por que em delatara als seus pares, que eren molt rectes. Sotmès a aquesta contradicció angoixosa, vaig cedir de mala gana i vaig acceptar a canvi de la flauta els diners que no m’havia costat, avergonyit de la meua covardia i la meua mesquinesa. Però no havíem vist la pel·lícula de Disney, tros d’ase. Havíem llegit el llibre de James M. Barrie. Almenys jo. L’havia tret de la biblioteca municipal del carrer Major i li vaig explicar la història a Viviana. Fins i tot em vaig afaiçonar una espasa esmolant un tros de fusta amb una navalla. La vesprada que vas fer valdre la teua edat vam jugar a l’hort. Jo era Peter Pan i tu Garfi, però vas canviar sobre la marxa a cap indi. Segur que ja no saps en quin dels arbres em vau lligar. Va ser a la llimera o a la perera? Em vau deixar encordat i vau marxar rient a petonejar-vos entre els tarongers. Em va haver de rescatar ton pare tres o quatre hores més tard, quan fosquejava i no acudia ningú a sopar. M’hi va trobar plorinyós i humiliat, però no havia demanat auxili.

Què hi feia, la flauta, ahir al matí, quaranta anys més tard, suaument dipositada al fang? La va deixar Viviana oblidada a l’hort i hi havia romàs tot aquest temps, per aparèixer exactament ara, intacta després que les piconadores trepitjaren i remenaren el terreny i els teus equips d’enginyers —o no— el convertiren en una enorme piscina? Em pareix molt més probable que l’haguera conservat ella —tot i que aquesta possibilitat no deixe de sorprendre’m— i la llançara a l’aigua dissabte a la nit. Això explicaria el soroll que Aurora deia que havia escoltat.

I en segon lloc, però no menys important, qui va buidar l’estany? En principi, totes les persones que hi érem presents podríem comptar com a sospitoses. Si, per cortesia i per abreujar, t’excloc a tu de la llista, m’hauràs de permetre —siguem justos— que faça el mateix amb mi. Som-hi, doncs. Ordenats de menor a major probabilitat:

Eulàlia. No m’imagine cap motiu que poguera fer-li cometre aquesta malifeta. A més a més, era amb mi durant la comissió dels fets. Ficaria la mà al foc per ella. O els peus al poal, si calia.
Aurora. Per què hauria d’haver-ho fet? Per por d’aquell soroll que va escoltar, per por que en lloc de peix fora bèstia grossa i d’alguna manera que jo no entenc perjudicara l’aigua? I aleshores, per què ens en va parlar, del soroll? Per justificar-se? En tot cas, ella era amb tu, no? I és la teua dona, així que tu sabràs.
Joan Ramon. Sí, el Joan Ramon Martí. Perdona’m que t’ho recorde, però en algun moment de la teua relació amb Aurora, al principi, vas creure que ella es comunicava amb l’esperit del seu marit difunt. No m’estranyaria, doncs, que el considerares capaç d’açò i de qualsevol altra vilesa des de la impunitat de l’altre món.
Viviana. Per pura maldat? No ho descartaria. Per recuperar la flauta que —potser, imaginem-ho per un moment— li hauria caigut? Però la distància a què la vas trobar implica que l’hauria d’haver projectat amb certa força, per tant amb intenció.
Algun dels enginyers amb què et vas discutir. No seria sorprenent que et tingueren una certa tírria.
Xavier. Arribem, finalment, al meu candidat número u. Et va estar emprenyant fins que el vas portar a veure la sala de màquines. Després ja coneixia el camí i va tornar-hi de nit tot sol. No podia dominar la curiositat i va provocar un accident, probablement per incompetència. Malgrat la seua habilitació professional, qualsevol pot equivocar-se. Sobretot si ha trascolat tant de vi.

De manera que havia resolt el trencaclosques. O, si més no, havia identificat els culpables amb certa plausibilitat. Viviana, que inexplicablement havia conservat el flabiol més de quaranta anys, per alguna raó l’havia llançat a l’aigua. Una manera de dir adéu, finalment, al passat? Supose que esperava que algun dia, quan buidaren l’estany per netejar-lo, Melcior hi trobaria aquesta relíquia i se’n faria creus. Devia xalar imaginant el moment, l’expressió de la seua cara. Però no podia esperar que el borinot del seu marit precipitaria el desenllaç. O potser sí? No degué ser ella mateixa qui el va empènyer a escorcollar? Això sí que hauria estat una jugada mestra.

En aquest instant se m’ha acudit una altra hipòtesi.

—Ja ho tinc! Va ser el tio Cento. Ha d’estar dolgut per la pèrdua dels tarongers, ressentit perquè hagen transformat l’hort en una absurda bassa recreativa…

Estava pensant en veu alta. Eulàlia m’ha mirat amb el seu posat escèptic tan habitual.

—Quan acabes de jugar a Agatha Christie, hauríem de baixar a fer la compra per a aquesta setmana. O prefereixes que vaja jo sola al súper?

Però no crec que aquell iaio sabera com fer anar una maquinària tan complicada. Jo no sabria. Ara m’adone que ni tan sols vaig sentir prou curiositat per baixar a mirar. Tan mancat de sentit, doncs, com ho seria culpar les mongetes i els capellans, frustats per veure reduïda a la meitat la donació de la tia. Massa opcions. Però encara em rondava pel cap una altra cabòria.

—Melcior temia que fora un mal funcionament, una errada de disseny o de construcció, no un acte vandàlic. Per això es va posar tan nerviós.

—Per això —ha concedit Eulàlia— i després per la irrupció de la flauta. Mentre era un record privat el tenia sota control. El podia gestionar al seu gust. No li degué fer gens de gràcia que aflorés davant de tothom.

Té raó. Sol tenir raó. Ni tan sols necessita dir-ho tot per a fer-se entendre. Al cap i a la fi, explicar-ho tot és la millor manera de resultar avorrit. Mentre hi pensava, he desplaçat el missatge de correu amunt i avall. Per a què seguir? He estat a punt de prémer la tecla d’esborrar i aleshores, a l’últim moment, he copiat el text i l’he desat a la carpeta dels contes.