La pèrdua de la gràcia
Agustí tenia el son lleuger. Acostumava a silenciar el comunicador durant la nit per evitar que el despertaren les notificacions d’estudiants amb hàbits de treball nocturns. O que visqueren en zones horàries distants, però això passava molt menys sovint. Treballava principalment com a tutor de la USiG, la Universitat Singular i Global. Havia registrat a la cadena de blocs —la base de dades ubiqua que governava la xarxa— totes les seues competències, convenientment acreditades, i d’aquesta manera el sistema li podia assignar les sol·licituds que li esqueien millor. La que va llegir aquell matí no era de les més habituals. Algú demanava una citació filosòfica sobre l’infern —preferentment d’un autor modern, millor alemany o francés, entre dues-cents i tres-cents caràcters— per tal d’encapçalar una dissertació sobre una certa pel·lícula recent. No oferia com a recompensa més que mig cèntim de freecoin, i ni aquesta misèria estava garantida, perquè hom competia amb la resta de candidats que hi volgueren respondre. Però Agustí no es pogué estar de posar a discórrer el cervell. Va descartar Sartre de seguida per obvi i gastat: qui no havia escoltat dotzenes de vegades —o encara pitjor, havia afirmat amb gest afectat de presumpció— que “l’infern són els altres”, signifique el que signifique aquesta cèlebre dita, un punt sobre el qual els exegetes encara no s’han posat d’acord del tot. Respecte al tema del càstig ultraterrenal, evidentment, ningú superava el famós bisbe d’Hipona, sant Agustí, el seu homònim, de qui tan devota va ser sa mare (fins al final, ja en els anys del desastre, va continuar encenent-li una espelma cada dissabte al vespre a la vella església del carrer Major). Però ara no li demanaven els mots d’un teòleg vetust, això ho havien deixat bastant clar. En aquest moment només se li va acudir una d’aquelles frases llargues i enrevessades de Schopenhauer, el qual, segurament, tampoc els pareixeria prou actual. La maleïda tirania del temps. Ja hi tornaria a pensar després i segur que en trobaria alguna més adequada de Cioran, o fins i tot de Foucault.
Bramen contra el tarannà melancòlic i desconsolador de la meua filosofia, però això és degut al fet que jo, en lloc de fabular un infern futur com a correlat dels seus pecats, he sabut mostrar que allà on hi ha pecat, en aquest món, hi és també present quelcom semblant al mateix infern.
Les peticions més usuals, en realitat, eren les consultes relatives a la preparació d’un examen o un treball, i es podien resoldre, com aquesta, per correu electrònic o, cobrant un plus, per videoconferència. Els més malfeiners podien encomanar la redacció del treball complet, inclòs el de final de grau o de màster, i això suposava una retribució més quantiosa. En conjunt, però, es tractava d’un mercat, per força, exigu: els pocs estudiants d’humanitats que quedaven eren vocacionals i hauria estat contradictori que buscaren ajudes il·lícites, tot i que algun ho feia de tant en tant. Tampoc n’hi havia molts, fora de la República Associada de la Catalunya Estricta o del Principat d’Andorra, que escrigueren en català —l’altra àrea en què ell tenia una capacitació suficient— i que necessitaren una revisió lingüística. Encara sort, si més no, que els graus de formació del professorat i alguns altres conservaven assignatures de llengua i literatura vernacles, relíquies d’èpoques passades que li proporcionaven un degoteig d’ingressos, a base d’esmenar faltes d’ortografia vergonyants, castellanismes i altres barbarismes o combinacions estrambòtiques de pronoms febles.
Una feina poc lucrativa, doncs, que li hauria vingut bé complementar amb altres fonts de finançament. És clar que hom podia registrar a la cadena de blocs qualsevol altra habilitat o coneixement amb què concebiblement es poguera comerciar, lluny d’allò que abans s’entenia com a currículum acadèmic o professional. Molta gent hi incloïa, per exemple, els seus permisos de conduir, després del fiasco dels vehicles autònoms, però Agustí no va ser mai bon conductor i no havia tornat a tenir cotxe. O les destreses esportives, o el domini de la retolació cal·ligràfica, per posar alguns exemples característics. Tot s’hi valia, però ell no practicava activitats físiques, ni tenia aficions en general, més enllà de l’estudi dels clàssics, si més no des que va deixar de practicar amb el cub de Rubik tetradimensional. Quant a la informàtica, n’era un afeccionat entusiasta però amb limitacions, un autodidacte sense prou base. L’única opció que va considerar en algun moment va ser fer-se donant de semen. El test d’ADN era gratuït en la sanitat pública, però el nombre —i la freqüència— d’exàmens mèdics necessaris, extraccions de sang incloses, el va desencoratjar. Havia d’agrair, doncs, que tot allò —incloses, també, les tutories— no foren sinó extres que s’afegien al salari de subsistència universal —el qual només es podia perdre per sanció— per acabar de perfilar l’estatus socioeconòmic de cadascú.
Al vespre, quan estava a punt d’eixir de casa, es va adonar que encara no havia enviat aquella citació sobre l’infern. No hi havia tornat a pensar, de fet, i per tant no n’havia recercat cap altra. Sense tenir cap horari ni cap obligació, el temps, sovint, li passava volant i no sempre hauria sabut dir en què l’havia esmerçat. Des del llindar estant, amb la porta oberta, va teclejar de memòria la frase dels Manuscrits berlinesos de Schopenhauer, tal com la recordava, i va pitjar el botó de tramesa en el comunicador de butxaca. Al cap i a la fi no era més que mig cèntim. I la participació de loteria corresponent, la mítica loteria de la cadena de blocs.
Ara era hora d’anar a cobrar el lloguer, uns diners comptants, en metàl·lic, que no contribuïen per tant a la seua reputació social —el paper moneda tenia una circulació i un ús cada vegada més restringits—, però igualment venien bé. Feia dos anys que havia heretat, inesperadament, el pis d’una tia seua, cosina de sa mare. Un quart sense ascensor, en un carreró del centre. El va oferir en línia i no va tardar a trobar possibles inquilins. Entre un collidor nord-africà amb dona i fills, una jove cubana caixera en un supermercat i Patrici, es va decidir per aquest. Li va merèixer més confiança. Havia suposat que era romanès, com la majoria d’immigrants europeus de la darrera tongada, però al cap d’uns mesos es va assabentar que era rus. Havia estat mecànic en l’exèrcit del seu país, després va venir un parell d’estius com a bomber i finalment es va establir a Castelló. Es guanyava la vida fent tota mena d’instal·lacions i reparacions: llum, canonades, pintura, portes i finestres, aire condicionat… qualsevol cosa. A més a més, treballava a torns en una empresa de manteniment d’ascensors. Últimament donava voltes a la manera de muntar alguna mena d’elevador en aquell edifici del carrer Cassola, en l’espai estretíssim del buit de l’escala o fins i tot per l’exterior de la façana. Era un manetes i un enginyer sense titulació: el millor del món, deia de si mateix. Pel lloguer, pagava a Agustí un import raonable en euros i posava a la seua disposició mà d’obra gratis en tot el que necessitara arreglar.
Va trucar al timbre del portal. Es va esperar i va tornar a trucar. Va mirar el rellotge. Sabia on anar a buscar-lo. Si havia acabat una mica més prompte del que era habitual, segurament ja s’havia dutxat i havia marxat corrents a l’Ovella Elèctrica. Utilitzava el pis com a dormitori i la furgoneta com a magatzem, però tenia l’oficina i la sala d’estar en aquell bar del raval. Un negoci supervivent del passat, on es reunien una clientela marginal i, de tant en tant, els típics moderns de pas, atrets per l’anacronisme i la decadència. Per a Agustí, era també un dels pocs llocs, juntament amb les fruiteries pakistaneses, on es podia gastar l’efectiu, ni que fora en cerveses.
—Vés amb compte —li va etzibar Patrici amb un posat potser massa seriós—. Aquesta no et convé.
Es devia pensar que ell no n’havia vist mai cap, d’aquestes joves amb els polsos rapats, cresta de cabells iridescents, el llavi inferior perforat i un tatuatge misteriós a l’espatla. De fet, Agustí s’estava preguntant què devia voler dir aquella seqüència de caràcters alfanumèrics i símbols variats que li baixava pel braç des del muscle. Però sobretot li havia cridat l’atenció el comunicador de polsera, un model recent i molt car que ell, generalment ben informat, ignorava que ja s’estiguera distribuint a Europa. Dones com aquesta —i els seus acompanyants, aquells fatxendes que lluïen barbes ungides amb olis perfumats i jaquetes d’imitació de pell animal— deambulaven pels carrerons deprimits i depriments del centre urbà alguns dissabtes, entrant i eixint de bars que havien reviscolat recentment. Tanmateix, no sabria explicar exactament per quin motiu, aquesta li pareixia més autèntica i més propera —molt més propera— a l’arquetip, al model ideal que totes les altres aspiraven a imitar. En arribar-hi, se l’havia trobada darrere de la barra i s’havia produït una petita confusió quan ell li havia demanat una cervesa, tot i que hauria d’haver pensat que allí no hi havia hagut mai una cambrera, ni era concebible que n’hi haguera mai una tan excel·lent.
—És una hacker —li va aclarir Patrici—. Viu amb una colla, tots tallats pel mateix patró, en un mas del Baix Maestrat. Com si foren una comuna hippie, però sé de bona tinta que treballen per a multinacionals ianquis i per a la CIA. Fa dues o tres setmanes que apareix per ací alguns vespres.
Tota la parròquia s’estava congregant al seu voltant com un eixam de borinots, delerosos de complimentar-la i contestar les seues preguntes. Assenyalava un vinil dels que s’amuntegaven al prestatge, al costat del plat giradiscos prehistòric, i ells maldaven per explicar-li l’historial del grup, en quin estil s’enquadrava, etc. Tot la sorprenia i de tot se’n reia, amb naturalitat i, aparentment, sense cap mena de malícia. Havia posat un elepé vell d’Orxata Sound System. I després un de Hit Parit, l’últim que van traure, el que barrejava el folk radical amb una inesperada i xocant electrònica Lo-Fi. Va fer uns ulls com unes taronges en escoltar les lletres satíriques i picants. Després d’això va demanar si coneixien algun altre grup en la mateixa ona. Quan algú es va afanyar a dir Manel, Agustí va sentir que bullia d’indignació per dins i va marxar sense ni acabar-se el terç. Ja en tenia prou. Creu i ratlla. Com era possible —i com es podia suportar— tanta ignorància, tanta ànsia de xarrar del que no sabien, amb l’única intenció d’impressionar una dona, una jove, anys llum fora del seu abast.
—Açò, per a ella —l’havia continuat alliçonant Patrici—, és turisme de classe. Els resulta fascinant veure’ns tan antiquats i tan despenjats del futur.
L’endemà de matí havia d’anar al campus a renovar la venia docendi, la llicència oficial d’ensenyant sense la qual no podia treballar legalment. Pareixia mentida que tràmits burocràtics com aquest encara s’hagueren de realitzar de forma presencial. Agustí estava segur que això només s’explicava per una combinació de dues raons: justificar el sou dels pocs funcionaris que quedaven per jubilar i, de passada, augmentar el nombre de visitants. Des que es va fer palès que anava de bo la profecia de Sebastian Thrun sobre l’ocàs de les universitats —“Només subsistiran deu institucions d’educació superior a tot el món”— i que el desmantellament podia accelerar-se, els organismes acadèmics amenaçats d’extinció van començar a arrendar els seus actius immobiliaris —tan excessius— per a tota mena de negocis i activitats. Ací, on temps enrere Agustí va cursar la carrera d’Història i Patrimoni, els pocs estudis que quedaven s’havien reagrupat en una sola de les antigues facultats, la que havia correspost originalment a les ciències humanes i socials, sense que per això mancara espai a ningú. Al mateix temps, l’antiga Escola de Ciències s’havia transformat en un bulliciós centre comercial, el paranimf i el jardí allotjaven festivals musicals, espectacles d’autoajuda o gires circenses, i la resta d’edificis, que ningú recordava ja amb quin propòsit es van construir, exhibien grans cartells a les façanes —es lloga, es ven, disponible, ocasió— per oferir-se al millor postor. Amb aquestes iniciatives, el rectorat intentava amb més o menys èxit equilibrar la balança comptable, i per a aconseguir-ho resultava primordial l’afluència continuada de gent.
Al vespre, Agustí va tornar a l’Ovella, però la hacker no hi era. Es va haver d’esperar tota la setmana per a posar en pràctica el pla que havia ideat. El divendres següent, quan ella hi va entrar i la va rodejar la seua colla d’aduladors, Agustí va acaronar la pantalla tàctil del seu comunicador de butxaca. Contra això no podien fer res. Cap d’ells no tenia ni la menor idea de tecnologia, patien la desgràcia de ser analfabets digitals absoluts. Li va venir d’allò més bé que Patrici s’haguera trobat amb una compatriota i hagueren marxat d’hora. Així no li faria nosa. Va començar a sonar música retro i tothom volia dir la seua, però ell va romandre en silenci al seu racó. Va habilitar el bluetooth i va obrir una aplicació que amb prou feines havia pogut fet servir fins aleshores. En el seu entorn social més pròxim hauria estat inútil provar-la, i en altres ambients on s’havia aventurat no havia reeixit. Només va detectar una usuària, amb un nom exòtic d’ecos marins i clàssics: Pelàgia. Agustí, per la seua banda, mancava d’imaginació per a posar-se un àlies tan sofisticat com aquest, ni un avatar del nivell estètic d’aquell arc de Sant Martí, digne d’una vidriera Art Nouveau. Va pitjar la imatge i quasi simultàniament es va sentir un xiulet a l’altra banda de la barra. Havia obtingut un índex de coincidència molt baix, d’un vint i tants per cent, però no va tenir temps de sentir-se temorós o decebut, perquè ella va acceptar la connexió en un tres i no res. Es va mirar el braçalet i va alçar el cap. Guaitava l’estança a tort i a dret. Agustí, amb el terminal a la mà, va forçar un somriure. Intentava no parèixer massa babau ni massa agosarat. Ella va rodejar la barra sense amollar la copa i es va asseure davant d’ell. Es va adonar que es fixava en el seu Apple Einstein 9s. Els altres els miraven, però van perdre l’interès de seguida i es van dispersar. Se’ls havia acabat la festa.
—T’agradaria fer de beta tester d’una aplicació nova?
Li va explicar que treballava com a programadora en una startup i que estaven desenvolupant un servei d’un nou tipus. L’únic que hauria de fer ell era instal·lar-se el programari en el seu dispositiu i iniciar-lo unes quantes vegades al llarg del dia: fer una foto o un vídeo i aturar-se a descriure amb paraules —en llenguatge natural— la situació, l’activitat que estiguera realitzant i el que estiguera veient al seu voltant. L’aplicació penjava aquesta informació en la cadena de blocs d’Internet, junt amb metadades d’allò més exhaustives. Per a fer-ho requeria permís d’accés a la ubicació, la càmera, el micròfon i els contactes. A canvi, Agustí cobraria una quantitat fixa de freecoins per cada transacció. Una quantitat fraccionària, molt baixa, però podia repetir l’acció tantes vegades com volguera. De fet, s’encoratjava els usuaris a utilitzar l’aplicació el major nombre possible de vegades, en qualsevol moment i circumstància. No calia que fora res interessant o especial, ans al contrari. El que necessitaven era un gran volum de dades de la vida quotidiana de moltes persones, quantes més millor i d’arreu del planeta. N’estaven recollint des de feia mesos per tal d’entrenar un algorisme d’aprenentatge automàtic —machine learning, en va dir ella, en anglès— que interpolava els buits en l’espai i el temps i amb el qual havien estat capaços de reconstruir segments breus d’esdeveniments passats, a partir dels pocs o molts fets que es conegueren. Els límits s’estaven ampliant, i ja havien aconseguit invertir el sentit de la fletxa per a inferir esdeveniments futurs —d’un futur relativament pròxim— amb un grau d’encert espaterrant. Tenien a la seua disposició més dades i ordinadors més potents que mai, i les dinàmiques tecnològiques i econòmiques garantien que ambdues variables continuarien en augment. Quantes més dades acumularen, i més potents foren les computadores, més i més milions d’inferències per segon es podrien executar. Amb dades de tot i pertot, una potència informàtica que tendia a l’infinit, i uns algorismes que es perfeccionaven contínuament, prompte seria —i ella no veia per què no hauria d’arribar a ser així— com si pogueren saber-ho tot. Assolirien el coneixement absolut.
O això, almenys, és el que Agustí va entendre. Li va parèixer una idea escandalosament revolucionària. Una especulació imaginativa, va reflexionar en silenci per a ell mateix, fecunda en termes no sols empresarials. La part que jugaven els usuaris —“turcs mecànics”, els havia anomenat Pelàgia, pel cèlebre autòmat del segle XVIII—, enllaçant els sensors dels dispositius personals amb els servidors del núvol, era important però ontològicament menor: petits engranatges al si d’un mecanisme colossal. Si estàvem disposats a abandonar els nostres conceptes caducs sobre la intimitat i la privadesa —el pudor ancestral judeocristià: la fulla de parra d’Adam i Eva, expulsats de l’edèn—, l’immens cabal de saber resultant impulsaria el pas —un salt quàntic— a una nova fase en la història de la humanitat.
Mentre xarraven, a través dels bafles ressonava la veu vellutada de Lou Reed. Un enregistrament en directe de la seua primera època, encara amb The Velvet Underground. “It was very nice, candlelight and Dubonnet on ice…” El paradís en una taverna. I al cap d’uns minuts Perfect Day. Van demanar una altra ronda. Certament pareixia una nit perfecta, sens dubte una de les millors de la seua vida. La música, una nova i feliç coneixença, una rara absència d’ansietat. La samarreta asimètrica deixava al descobert el muscle esquerre de Pelàgia, on portava inscrit aquell galimaties. Es va decidir a preguntar-li què significava i en escoltar la resposta es va avergonyir de no haver-ho entès abans.
—És la meua clau pública. La signatura digital que permet enviar-me un missatge xifrat.
La setmana següent, Agustí va fer les mateixes coses que hauria fet qualsevol altra setmana. És a dir, des d’un punt de vista objectiu, res digne d’ésser ressenyat. Però, per primera vegada, era com si les banalitats i rutines de sempre cobraren sentit. Com si, en realitat, tingueren per fi algun sentit.
Divendres, la valoració del sistema el situava en l’u per cent d’usuaris més actius: els que més havien aportat a la base de dades col·lectiva de la cadena de blocs. Hi havia enregistrat repetidament imatges del seu carrer, des del balcó, a diverses hores del dia, incloent-hi l’eixida del sol de dilluns i totes les postes de sol cada vespre; la companyonia i les discussions aspres al bar de la cantonada; l’exhibició d’aliments al mercat i el brogit i els xafardejos de les parades; les fites d’una passejada a peu fins al districte universitari; un trajecte complet en transport urbà, anada i tornada, fins al barri marítim; el vol rasant de les gavines; la velocitat dels vehicles a les rondes de circumval·lació; la bullícia dels infants en una plaça, en eixir de l’escola; la parsimònia dels ancians; els reflexos de la llum en una font; els excrements dels gossos depositats a les voreres, i l’acte de ser-hi depositats; els comentaris infamants que li va adreçar l’amo d’un d’aquells animals, ofès perquè l’haguera enregistrat i, a sobre, descriguera els fets en veu alta; la immundícia, també, dels coloms; el deteriorament del mobiliari urbà; la detenció d’un venedor ambulant; l’enrabiada i els crits d’un veí contra un altre, a l’escala, per algun motiu indeterminat o sense cap motiu; la disposició interna del seu humil habitatge, després d’endreçar-lo una mica; la seua estimadíssima biblioteca, amb els llibres ordenats cronològicament seguint el lent però ferm declivi de la cultura occidental, des dels presocràtics fins a Zizek; l’estat de la seua taula d’estudi, transposició mimètica de la incommensurable complexitat del seus pensaments; un seguit de composicions canviants amb gots, tasses, plats, botelles, particularment una de Jack Daniels tal com s’anava buidant… i alguna imatge més, acompanyada d’una reflexió igualment íntima que ja no podia esborrar.
Cap d’aquests moments no tenia per se cap valor, i tots plegats, sumats amb altres conjunts heterogenis però substancialment equivalents, suposaven gairebé, potencialment, una revelació.
La icona de l’aplicació amb què els capturava era un ull sense parpella.
1710.— Esse est percipi, ser és ser percebut. En el seu Tractat sobre el coneixement humà, el bisbe Berkeley rebutja la realitat de la matèria i abraça l’idealisme: segons ell, les coses només existeixen com a percepcions d’alguna ment. Si cau un arbre en un bosc recòndit, sense cap persona o ésser present que pare l’orella, no és que no faça cap soroll, sinó que ni tan sols podríem afirmar que aquell arbre haja caigut, o que continue existint… si no fora que Déu sempre és arreu, en tot moment i tot lloc, per prendre nota i alçar acta de cada cosa quan nosaltres no hi som. La seua ment infinita és garantia i inventari complet del món.
1875.— Fundació de la Societat Teosòfica a Nova York. En els seus llibres, els gurus Helena Blavatsky, Charles Webster Leadbeater, o posteriorment Rudolf Steiner, elucubren sobre els denominats “registres akàixics”, dits així per ākāśa, mot sànscrit equivalent a l’èter dels grecs o de la física del segle XIX: el cinquè element que hom creia que emplenava l’aparent buit de l’univers. En aquest medi subtil restaria pels segles dels segles l’empremta de totes les situacions i experiències viscudes alguna vegada per algú. Des l’enfonsament de l’Atlàntida fins a la teua ressaca d’aquest matí. Res no es perdria per sempre, però només els iniciats podrien tenir-hi accés.
1972.— El setmanari italià La Domenica del Corriere publica unes declaracions de Pellegrino Ernetti, frare benedictí, exorcista de la diòcesi de Venècia i afeccionat a la física i a l’electrònica. Sota els auspicis del Vaticà, afirma, hauria col·laborat amb un grup de científics selectes —Enrico Fermi i Wernher von Braun entre d’altres— en la invenció del cronovisore, una màquina capaç de recrear qualsevol esdeveniment del passat a partir de la traça energètica que haurien deixat les seues ones visuals i sonores. A fi de corroborar aquestes inusitades informacions, aporta una fotografia en blanc i negre de la cara de Jesucrist en la creu.
1998.— Sergey Brin i Larry Page anuncien que la missió de Google és organitzar tota la informació del món.
2007.— Steve Jobs presenta un nou model d’ordinador de butxaca i comença a persuadir les masses de consumidors que és bona idea portar damunt aquest petit comunicador, que registra mitjançant un seguit de sensors tota mena de dades referents a l’entorn —i a nosaltres mateixos— i les retransmet a la xarxa. Res no s’escaparà al conjunt de càmeres miniaturitzades, micròfon, baròmetre, giroscopi, localitzador per satèl·lit… Els fabricants coreans i xinesos copiaran de seguida aquest disseny, amb gran èxit comercial.
2008.— Un grup de programadors anònims d’ideologia anarquista desenvolupa una moneda electrònica, la freecoin, i la tecnologia de la cadena de blocs que la fa possible: un llibre comptable o registre de transaccions digital, inalterable, del qual existirien a cada moment múltiples còpies en una xarxa distribuïda, sense bancs ni cap altre tipus d’autoritat central. El funcionament de la freecoin inspira plans per a utilitzar la mateixa tecnologia en altres camps, amb la intenció d’anotar tota mena d’intercanvis, no sols monetaris.
2013.— Un adolescent russo-canadenc dissenya Ethereum: una altra vegada l’èter, o ākāśa. Aquesta plataforma de computació distribuïda es basa en una cadena de blocs similar a la de freecoin, però molt més potent, capaç no sols d’agregar dades sinó també d’executar aplicacions sense servidors centrals.
2018.— Es filtra un vídeo intern de Google que mostra una base de dades on s’emmagatzema, al llarg d’anys, la informació dels milions d’usuaris d’Internet. Es demostra que amb unes dotzenes d’indicadors ben triats, i una mica d’intel·ligència artificial, es pot deduir què pensarà o què farà un individu en certes condicions estandarditzades. Amb dades massives a l’engròs, es podria —es pot— conèixer una persona millor que ella mateixa.
2026.— S’aboleix, per una millor causa, el Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea. La cadena de blocs fumeja amb les dotzenes d’exabytes que s’hi aboquen diàriament. Un nou motor computacional, basat en l’ultimíssim paradigma d’aprenentatge automàtic, és finalment capaç de reconstruir cada fet, tot el que s’ha esdevingut, i predir tot el que s’esdevindrà. Actua —sense que ningú, potser, ho haja pretès deliberadament i conscientment— com a sustentació tecnològica i metafísica de la realitat. Com en aquell acudit de l’autor de ciència-ficció Fredric Brown, el sistema podria contestar que sí, que ara el Déu de Berkeley —l’inventari del món, la totalitat dels fets— sí que existeix, encarnat, si es pot dir així, en una aplicació d’intel·ligència artificial que s’autoexecuta en una màquina virtual distribuïda.
Pelàgia pareixia desconcertada. Somreia amb una poc dissimulada incomoditat. Potser també amb condescendència.
—Però a nosaltres —va dir—, ens interessen més que res els moviments de la gent, les entrades i eixides a llocs, tot allò que tinga conseqüències pràctiques. I pràctiques vol dir, sobretot, econòmiques. On va cadascú, amb qui fa tractes, què es compra i es ven, per quines coses es paga i per quines no… La resta —va vacil·lar tímidament abans de dir-ho— són especulacions filosòfiques, si més no des del punt de vista dels inversors.
A posteriori, Agustí diria que va ser en aquell moment quan va començar a perdre per a ell la gràcia que fins aleshores l’embolcallava, aquella aurèola de sensual santedat. Era possible que no reconeguera les profundíssimes implicacions del projecte en què treballava? No les entenia? Preferia ignorar-les? Un minut abans havia cregut que podia ser que es besaren. Altres possibilitats no haurien estat inimaginables. Es va adonar que —sense pensar-hi, deixant-se portar per la intensitat emocional del moment— havia avançat la mà dreta damunt de la taula fins a tocar la mà esquerra d’ella.
—No m’interessa el sexe —el va advertir.
A mi tampoc, va estar a punt de replicar Agustí, però no ho va fer. El que va dir en lloc d’això, potser no era tan estúpid, ni va sonar tan exquisidament cortès com es va voler creure.
—No m’importa.
Després que s’haguera begut un parell més de whiskys, Patrici l’havia acompanyat fins a un taxi i havia escrit una adreça i un nom en un tros de paper. Al cap d’uns minuts es va trobar al vestíbul d’un pis quasi tan tronat com el seu. La xica era rossa, més baixeta que alta, tirant a grassoneta. Portava només un biquini blanc i els llavis pintats de roig.
—En tinc de tots els colors —li va explicar—. Un altre dia, si m’avises abans, em puc posar el que més t’agrade.
Agustí no va entendre si es referia al biquini o al pintallavis. Tenia una veu agradable i la va trobar bonica, atractiva. Es va recordar del nom que havia apuntat Patrici: Flora Emília. Tan fals, probablement, com el de la hacker, però en aquest moment li va parèixer més natural i sobretot menys pretensiós.
—Deus tenir set.
Es va preguntar com ho devia saber, perquè el cas era que sí, en tenia molta. Ella va abocar un gel blau d’un tub, com si fora pasta de dents, dins d’un got d’aigua. Quan l’efervescència del combinat es va apaivagar, el va convidar a empassar-se’l d’un glop. Feia gust a medecina. Mentre hi pensava, va observar, atònit, com Flora Emília pujava per la paret, caminava pel sostre cap per avall i baixava per l’altre costat. A continuació es va agenollar davant d’ell i li va despassar la cremallera dels pantalons. Tot això sense deixar de somriure ni un segon i mirant-lo sempre als ulls.
En algun altre moment, per més inversemblant que resultara, follaven com a bojos dins i fora d’una piscina, enfront de la balustrada d’una vil·la luxosa, envoltada de ruïnes romanes a una distància perillosament curta de l’erupció d’un volcà que podia ser el Vesuvi. I en les aigües cristal·lines i plàcides d’una platja tropical, sota un cel blau vespertí plagat d’estels i indiferents a l’amenaça dels taurons o dels caníbals, apostats rere els cocoters. O en la gravetat zero d’una nau extraterrestre, amb la tripulació alienígena estudiant l’acrobàtica còpula terraqüia mentre les galàxies giraven harmònicament al seu voltant. Però, al mateix temps, Agustí mantenia la consciència d’haver-se ficat amb ella en un llit normal i corrent, com a molt amb matalàs d’aigua.
Fora com fora, malgrat l’activitat física exigent i absorbent a què s’estava lliurant i les postures complicadíssimes i tibants que per alguna raó s’entossudia a intentar una vegada i una altra, no es va poder estar d’enredar-se en la continuació del seu monòleg filosòfic. Quan va insistir a barrejar la teologia amb la tecnologia, Flora Emília, que havia complit ja amb escreix la seua part del tracte i s’estava atipant d’ell i de la seua xarrera, el va advertir que no tornara a esmentar Déu nostre senyor en va, que aquest era el seu únic límit i que no podria tolerar-ho més. Agustí, però, no l’escoltava, així que va baixar l’escala a redolons i va acabar assegut, mig despullat, a la vorera d’un carrer desconegut, amb la galta marcada i diverses parts del cos endolorides. Tenia el cap molt tèrbol. No sabia de quina casa havia eixit, ni com era que hi havia entrat, però encara recordava amb tendresa el nom d’ella i els seus llavis molsuts.
Va rebre la notificació aquella mateixa nit, però no la va llegir fins l’endemà de matí. Havia estat agraciat amb el premi mensual de la cèlebre loteria de la cadena de blocs: el tan desitjat i mai esperat viatge a les repúbliques corporatives de la Vall del Silici, amb totes les despeses pagades.
De primer no la va reconèixer. Va ser ella qui li va parlar i va fer que s’aturara quan estaven a punt d’encreuar-se. S’havia tallat els cabells, molt curts i igualats, i ja no els portava tintats, sinó del seu color natural, castany clar. Feia una altra cara. La va trobar molt canviada.
—Tens temps de prendre un cafè? —li va proposar abans que ell haguera pogut reaccionar.
Allí mateix, davant d’on s’havien trobat, hi havia una cafeteria. Dins estarien més tranquils, a recer dels mendicants i carteristes que pul·lulaven per aquests barris propers al centre. Hi van entrar i es van asseure en una taula, en un racó discret. La decoració del local, amb plantes de fulles amples i reproduccions de quadres de Gauguin, i la música New Age a volum baix, exercien un efecte relaxant. La carta constava d’un ampli repertori d’infusions i còctels. Ella va demanar melissa amb gingebre i llima, i ell un poliol. Van començar a parlar i va resultar que ambdós venien justament a aquell mateix edifici. Ell treballava allí des de feia unes setmanes. Ella tenia una cita amb la ginecòloga.
—L’estic gestant per a uns amics —va dir, passant-se la mà per la panxa—. M’agrada el nom que han escollit: Deodat. És molt inspirador.
Pareixia llatí. Agustí estava cavil·lant què devia significar quan ella li ho va explicar: regal de Déu. Li recordava alguna cosa, alguna figura o concepció filosòfica, però va tardar encara uns segons a entendre de què li estava parlant. Ella continuava donant-li’n detalls. Així que estava embarassada d’uns pocs mesos. Evidentment mentia quan va dir que no li interessava el sexe. Quan la van conèixer, Patrici havia insinuat que era l’amant del seu cap, el propietari de l’empresa de desenvolupament de programari, però aleshores ell no li va fer gens de cas i no s’hi va parar a pensar.
—Com et va anar el viatge a Amèrica? Segur que tens un munt d’històries per contar…
Tampoc no és que l’exhibiren com un mico dins d’una gàbia. El primer dia tenien preparat per a ell un tour per San Francisco. Va visitar el Golden Gate, el port, l’aquari, el Museu d’Art Asiàtic i l’antiga presó d’Alcatraz, ara seu d’exclusives experiències carceràries, individuals o per a grups, molt sol·licitades. El segon dia, al matí, el van portar als laboratoris d’intel·ligència artificial i robòtica de la Universitat de Stanford, i a la vesprada a Googleplex i a les seus d’altres companyies tecnològiques “on cada setmana es construeix una nova versió del futur i es descarta l’anterior”, segons afirmava algun dels molts lemes que li van glossar. Guies jovials i loquaços li ensenyaven les instal·lacions i li adreçaven explicacions en un anglès massa sincopat que s’esforçava a seguir, amb èxit relatiu. Els itineraris eren ràpids, no s’aturaven enlloc més d’un parell de minuts. Pareixia que no volgueren que es perdera res. El tercer dia estava convidat a participar en alguna mena d’acte públic. L’auditori era formidable, immens, un colosseu modern de vidre i ciment. En una recepció molt concorreguda, va tenir l’oportunitat d’encaixar amb Sergey Brin (o era Sundar Pichai?), amb Mark Zuckerberg i amb un senyor gran, prim, amb ulleres i cabells esclarissats, canosos, que podia ser Bill Gates o Warren Buffet (encara vivien ambdós?). Entre la munió de gent que anava i venia, es va trobar al costat d’algú, molt semblant a Elon Musk, que el mirava de dalt a baix amb desdeny. Més tard, una altra persona desconeguda se li va acostar per darrere i li va dir a cau d’orella que era Satoshi Nakamoto, el veritable creador de freecoin. Però es va fer fonedís en un tancar i obrir d’ulls abans que poguera girar-se a mirar-lo bé.
Després d’això, uns xics vestit amb texans i samarretes en les quals es llegia la paraula ‘Staff’ se’l van emportar a una sala que devia ser una mena de camerino. Li van mostrar un document en una pantalla i li van explicar que, en eixir a l’escenari, hauria d’anar contestant aquelles preguntes, per ordre, amb la major sinceritat i espontaneïtat de què fora capaç. Però ell, es va excusar, no tenia el do de la paraula, de fet era un desastre parlant en públic. I a més a més hi havia el problema de l’idioma. Un dels joves li va replicar que no es preocupara per això, que apreciarien per damunt de tot el seu cas personal, el punt de vista —cadascú de nosaltres és únic, li va remarcar—, i que l’ajudarien a calmar-se i a concentrar-se. Seria molt més senzill del que s’imaginava. Es va haver d’esperar molta estona, tot sol, rellegint les preguntes una vegada i una altra i assajant mentalment les respostes. Si el van ajudar d’alguna manera, no ho va saber. Potser van vessar un ansiolític en el got de cafè descafeïnat i aigualit. O en la botelleta d’aigua de l’Àrtic. La veritat és que es va sentir estranyament serè quan el van fer passar a un espai fosc il·limitat. El van enlluernar uns focus potentíssims i a penes va poder veure-hi res, no sabia davant de quanta gent es trobava. Un grup, havia mig entès, nombrós però selecte, que incloïa una bona part de les ments més privilegiades de la ciència, la tecnologia i els negocis d’Amèrica i Euràsia. Una veu va començar a recitar-li les preguntes per alguna mena d’auricular que no s’havia adonat que li col·locaven. Melosa i encisadora com la d’una fada o un àngel, sonava dins del seu cap i l’animava a continuar quan Agustí s’interrompia o es trabucava, o li apuntava un mot que se li resistia. Aparentment, els interessava la seua opinió sobre temes com l’impacte de l’automatització, la crisi climàtica, el futur del capitalisme i la democràcia, la relació entre religió i ciència, etc., etc. No podia percebre la reacció del públic a les frases que aconseguia compondre, sempre massa sumàries i matusseres. Només li va arribar, de tant en tant, un murmuri que podien ser rialles, com en les comèdies televisives, però molt llunyanes. Però això devien ser figuracions seues, producte d’aquells nervis somorts: la por a parlar en públic que havia expressat abans.
Fent memòria, molt pitjor havia estat el registre minuciós i impúdic que li van practicar a l’aeroport, però això tampoc no s’ho podia prendre com un ultratge. Ho feien a tothom, o si més no a una tria aleatòria de viatgers, i estava plenament justificat per les constants amenaces terroristes que ja no se sabia d’on més podien venir, després de l’eliminació física de centenars de grups i grupuscles insurgents (incloent, fins i tot, la destrucció d’algun país sencer). No podia pensar que hi haguera res personal en aquell escorcoll, per més violent que haguera resultat. I havia de reconèixer que havien utilitzat guants de silicona i lubricant, a més de d’explicar-li pas a pas el que estaven fent, com ho estaven fent i per què.
Pareixia feliç, encara que s’haguera quedat sense feina. Devien ser les hormones de l’embaràs? Li va contar que, quan l’startup va plegar, ja havia estalviat prou diners per a un parell d’anys, i que no creia que tinguera dificultats per a trobar bones ofertes quan decidira o necessitara buscar-ne. A més a més, aquells amics seus, els futurs pares de la criatura, la recompensaven econòmicament pel servei prestat de tan bon grat. Agustí va veure que tornava a mirar el rellotge.
—Bé —va dir—, ara he de marxar.
—Com et dius de debò? —la va interrogar tot d’una.
—Pelàgia, com vols que em diga? —va contestar ella amb un somriure franc—. No te’n recordes?
Va pagar ella i van passar directament al vestíbul de l’edifici, sense eixir al carrer. Li va dir que s’havia alegrat de veure’l i li va fer un bes a la galta, totalment cast. Agustí va deixar que pujara. Abans d’incorporar-se al seu lloc s’havia de posar l’uniforme. En tornar de la Vall del Silici, per algun motiu, li havia fet més mandra que mai reprendre la seua feina com a tutor universitari. Però ell, al contrari que Pelàgia, disposava d’un capital molt magre. Sort de Patrici, que havia instal·lat els ascensors —imitació dels d’un hotel de Nova York de 1900— en aquest antic bloc d’habitatges, recentment rehabilitat per a oficines, i va tirar d’influències perquè el contractaren. Al principi, li havien paregut ridículs els pantalons i la jaqueta de color roig, amb els botons daurats de llautó, però ara no podia evitar un sentiment genuí d’orgull cada vegada que es vestia. Tenir un treball fix en un lloc com aquest era un privilegi. La seua mare li va explicar una vegada que aquest carrer, quan ella era petita, era als afores de la ciutat, que les úniques cases que hi havia eren xalets on vivien famílies de bona posició —metges i advocats— i que als estius hi funcionava un cinema a l’aire lliure. Eren altres temps, però algunes coses no havien canviat tant i tant.
Es tornarien a trobar quan Pelàgia marxara, però seria millor que no el besara una altra vegada. Tant si eren sols com si compartien el trajecte amb altres usuaris de l’ascensor, no seria apropiat estant de servei. S’acomiadarien de nou, amb decòrum i un “a reveure” o “fins l’altra” que no comprometria a res, i el pròxim dia que vinguera ja no hi hauria la sorpresa ni l’emoció, ni aflorarien records tan vívids en el breu espai físic de la cabina entre tots dos. I en avant, si és que es repetia l’avinentesa, les convencions socials bastarien per guiar el seu comportament recíproc.
Li quedaven més de vuit hores de feina per davant. Avui tenia intenció de provar el nou processador de pensaments que s’havia fet implantar. A priori no pareixia molt pràctic, amb aquest percentatge mitjà d’errades d’un cinc a un deu per cent, massa elevat encara que fora una primera versió. I els punts al bescoll encara li picaven una mica. Però li podia venir molt bé en els intervals habituals d’inactivitat en què no pujava ni baixava ningú i l’ascensor s’estava immòbil a la planta baixa. Podria prendre nota de les seues idees —el seu cervell carburava imparable com sempre— i impedir així que se li oblidara quelcom important: un neguit que sovint l’assetjava. Només calia evocar interiorment una imatge predefinida —es podia triar, per exemple, entre una bombeta encesa o un ull ben obert— i engegar el dictat mental, que després se sincronitzava automàticament en segon pla amb el comunicador de butxaca o amb l’ordinador personal.
Aquesta setmana li tocava el torn de vesprada. Això volia dir que acabava a la mitjanit. Hi hauria lluna plena i Agustí ja es representava la massa relluent i imponent de l’escultura, al capdamunt del terrat. Quan se n’anava a casa, li agradava aturar-se i fer mitja volta, just en arribar a la plaça, per admirar-la amb la perspectiva idònia. L’edifici tenia tot just vint pisos, com a gratacel era certament modest, però en aquesta ciutat provinciana i petita de cases baixes destacava sobre l’horitzó. Era el més alt de la ciutat i tan sols n’hi havia tres o quatre més que s’hi apropaven. Com a remat, per accentuar la verticalitat del bloc i perquè servira de suport a una antena de telecomunicacions, l’arquitecte li havia posat a sobre aquella estructura de planxes d’acer cromat. La seua intenció inicial havia estat donar-li la forma d’un gat xinès de la sort —amb un braç articulat mòbil accionat per energia solar—, com a gest cordial de reconeixement als inversors que finançaven la reforma. Però aquests no van aprovar el disseny —potser s’ho van prendre com una broma de mal gust, les relacions interculturals sovint eren complexes— i es va suscitar una certa tensió. Per sort, aquest lamentable episodi ja estava completament oblidat. Al final es va optar per una composició en principi abstracta de dotze metres d’alçada. Una obra que es podia interpretar fàcilment com una figura humana i que Agustí veia molt clar que representava Santa Mònica, vestida amb hàbit de monja i amb un mocador a la mà dreta per a eixugar les llàgrimes de dolor que el seu fill Agustí li feia vessar. Vista des del punt apropiat era una icona grandiosa i corprenedora.
