Pop art
Ell era col·leccionista d’art modern. L’interès d’ella era estrictament acadèmic, centrat en la tesi doctoral que preparava sobre determinats aspectes de la recepció de l’art pop a València. Núria els havia presentat i era testimoni de la trobada. Quico Segarra va canviar el disc —una altra versió de So Long, Marianne, ara en directe?— i va continuar parlant amb delit dels cartells que atresorava al seu estudi. Dalt en tenia molts més, va insistir, després pujarien a donar-hi una ullada. Van tornar a riure i va omplir els gots una altra vegada. No, gràcies, va refusar Núria amb un somriure cansat, tapant el seu amb la mà.
L’atracció mútua, per bé que inesperada, resultava evident, i aparentment irresistible. Qui ho havia de dir, que trobaria cap atractiu en aquella estudiant joveneta, tan formal, tan poc cridanera. Un cosset exigu que a penes omplia la roba gastada i mancada de personalitat: texans blaus de camal ample, amb vambes i una samarreta qualsevol. Per no parlar dels cabells curts desiguals —se’ls tallava ella mateixa a casa?— i les arracades de perles falses, que li degué regalar alguna tia seua per la primera comunió. Núria es va adonar, amb un íntim escàndol, que si els deixava sols acabarien al llit abans que els darrers raigs del sol travessaren el finestró des de Penyagolosa. I això li plantejava un dilema: intentaria protegir la integritat moral —i emocional— de la seua exalumna, o permetria que la roda de la vida seguira el seu curs? Com si poguera evitar-ho. La roda, és clar, completaria la volta més prompte o més tard —més prompte que tard—, tant si ella intentava posar-hi bastons com si no.
Quan es va alçar per acomiadar-se, per tant, es va sorprendre que Neus diguera que també marxava, i que Quico no fera res per retenir-la. Durant el trajecte en el Renault 5 de Núria, Neus es va mostrar en tot moment eufòrica, amb unes ganes bàrbares de xarrar sobre el seu projecte d’investigació i les descobertes que estava fent.
Van viure, és clar, un tòrrid afer, que es va prolongar molt més del que es podia preveure i no va excloure les ruptures tumultuoses ni les mitges reconciliacions. Però era cert que, al capdavall, la relació va ser mútuament beneficiosa. Ella el va estimar, va créixer i es va enfortir. Va acabar la tesi i va fer carrera a la Universitat de València, on arribà a catedràtica. Ell es va deixondir i, després dels anys passats mirant-se el melic, es va obrir a noves perspectives i tendències. Decidí esmerçar una part dels seus diners i del seu temps a muntar una sala d’exposicions i diversos negocis culturals. Els seus camins s’encreuarien més o menys casualment en múltiples ocasions —en l’organització de l’homenatge pòstum a Aguilera Cerni, davant dels Tresors de Damien Hirst a la biennal de Venècia, o un dia qualsevol en un carrer qualsevol de Castelló o de València— i es van acostumar a pensar que els finals, entre ells, no tenien per què ser mai definitius.
De vegades, Núria es recordava del començament d’aquesta història amb un regust d’amargor.
Tentatur homo interius à Diabolo: verbigratia, in ocio, in tentatione, in malitia, & in vanagloria
—Jo era orfe.
I això, per què li ho contava? La va sorprendre que ara es posara sentimental. Amb quina intenció? Jeien cap per amunt en un llit no molt ample —abans feien els llits més estrets, fins i tot els de matrimoni—, però se sentien inusualment còmodes tan prop un de l’altre, la pell suada contra la pell suada. Almenys ella, i aparentment ell també. Acabava d’encendre una cigarreta. Primer li havia preguntat si ella en volia una, i en dir-li que no li havia demanat permís per a fumar.
—Els meus pares havien mort uns anys abans en un accident de trànsit, tornant d’una boda per la carretera general. Els va arreplegar un camió de cara passant Orpesa.
Quin horror, va pensar Neus.
—El meu oncle, que era fadrí, administrava la meua herència i m’ho tolerava tot. Fins que vaig obligar-lo, a contracor, a exercir d’afermamossos.
L’afermamossos, li va aclarir, era un funcionari medieval, encarregat de recollir els vagabunds i ocupar-los en feines de profit. L’aspirant a professora era ella, però li envejava aquesta disposició constant a donar lliçons. Una qüestió d’actitud, més que d’edat o condició.
—Aquell estiu, la nit que complia divuit anys, els meus amics van tindre la pensada d’entrar a la vil·la d’uns veïns, aprofitant que no hi eren. Ens vam beure el seu whisky, els vam agafar prestat el Mercedes Benz i ens vam passejar per les discoteques de la costa. Vam tornar el cotxe de bon matí, només molt lleugerament abonyegat, però algú ja havia advertit els propietaris i la policia ens esperava per arrestar-nos. Vam passar el dia al calabós, fins que se’n va assabentar el meu oncle, que era secretari del president de la Diputació i tenia contactes. De seguida va començar a moure fils i va aconseguir excloure’m de l’atestat policial.
—No te’n deus sentir orgullós, espere.
—Les coses van ser així i ja no es poden rectificar. Els favors i la corrupció eren generalitzats. Molt més que avui en dia, diguen el que diguen. A més a més, volies saber com vaig anar a parar a Vilafamés, i per això t’ho estic explicant.
—Tens raó. Continua.
Només s’havia saltat un parell de detalls. Aquella matinada, just abans que els enxamparen, havien atropellat un vianant i ni tan sols es van aturar a auxiliar-lo. I a un dels seus companys de gresca, que no tenia tan bons padrins com ell o els altres, li va tocar pagar pels pecats de tots i es va tirar un parell d’anys tancat a la presó. L’antiga presó de la ronda de la Magdalena.
—El meu oncle, amb molt bon criteri, va decidir que em convenia canviar d’aires i tindre alguna obligació que m’omplira el temps i m’apartara del pecat. Un dels seus camarades, diputat provincial, era justament l’alcalde d’aquest poblet remot que tu ja coneixes, no molt lluny de la capital però una mica deixat de la mà de Déu en aquella època. Un lloc amb molta història i poc present on l’administració franquista, ves a saber per què, havia acceptat finançar un projecte esbojarrat i destrellatat: crear un museu d’art modern, ni més ni menys. Havia estat una idea d’un crític d’art de València, que en una visita casual es va quedar captivat pel vell palau gòtic, mig enrunat com moltes altres construccions de la part alta, a causa dels bombardeigs de la Guerra Civil. Tot el casc antic estava molt deteriorat i la gent havia començat a abandonar-lo. Amb uns pocs milers de pessetes, podies comprar una casa, generalment només quatre parets, i rehabilitar-la amb esforç i paciència. Arreglar la teulada, instal·lar l’aigua corrent, etc. Exactament això estava fent un grupet de pintors bohemis que venien d’arreu del país. Quan hi vaig acudir jo, aquells carrers costeruts eren ja un formiguer per on pul·lulaven tota mena d’artistes i la seua cort.
—La seua cort?
—Crítics, professors, escriptors, diletants variats.
—M’ho imagine. I el contingent femení també devia ser cridaner, si he entès bé com funcionava i funciona aquest món. Així que ja puc suposar per què vas decidir quedar-t’hi.
—Sex and drugs and rock ‘n’ roll. Festes i orgies. Això estàs pensant, no? Doncs t’equivoques. De drogues sí que sabia alguna cosa, però el que vaig descobrir ací va ser l’art i punt. De sexe, res. Encara devia tardar un parell d’anys a estrenar-me. No vaig ser tan precoç com creus, ni de bon tros.
En arribar el moment ho vas compensar amb escreix, va pensar Neus, però s’ho va callar.
—Sabies que la frase original parlava de vi, dones i cançons, i que s’atribueix a Luter?
—És a dir, al dimoni.
La referència a Julio Cortázar —de les instruccions per a interpretar tres pintures famoses— va fer que rigueren ambdós. Un nou punt de contacte intergeneracional, una altra petita complicitat.
—A més a més, estem parlant de mil nou-cents setanta i pocs. A Barcelona, o a Madrid, no ho sé, però en aquestes contrades l’ambient era molt auster. No se’n tenia notícia, de l’amor lliure. I la meua situació no deixava de ser de llibertat condicional, per dir-ho així, o almenys sota vigilància. A través de l’alcalde, el meu oncle havia fet que m’allotjara un matrimoni de llauradors en un recambró de la seua casa, just davant del casalici del museu, on m’havien enviat a treballar.
—La casa on vius ara?
—Exacte. La vaig comprar als hereus, anys després, quan van morir els propietaris.
—I quina feina feies al museu?
—Res important, qualsevol cosa que em volgueren manar. Carregava caixes, ajudava a penjar quadres, agranava… O passava escrits a màquina i despatxava la correspondència. Aquesta mena de coses. I alguna altra més peculiar, de tant en tant, com gravar psicofonies en un soterrani i enviar les cintes a Alemanya perquè les analitzaren.
Neus va arrufar les celles.
—Això precisament és el que intentava contar-te. Va ser una iniciativa d’un individu excèntric, un tipus molt curiós. Ja t’he mencionat adés la fauna que es congregava al voltant del museu i dels artistes. Aquest es deia Alejandro i formava part d’un grup de tres o quatre persones que van vindre un dia en cotxe amb Paco Puig, un pintor de Castelló.
Sé qui és, va pensar ella. No cal que suposes tota l’estona que sóc tan ignorant.
—Ell i Manolo, l’alguatzil del poble i conserge del Museu, els van fer una visita guiada per l’edifici, i jo m’hi vaig afegir. No feia més que un parell de setmanes que havia començat el meu desterrament i sentia curiositat per tot. L’Alejandro aquell era alt, ben plantat, amb barba i cabells llargs estil Jesus Christ Superstar. Aparentava uns trenta i tants o quaranta anys. Parlava amb accent sud-americà, crec que algú va dir que era argentí, o xilè, però vivia a París. Se suposava que era actor i director de cinema d’avantguarda, a més d’escriptor, filòsof i no sé quantes coses més. Un super-home nietzscheà. Es va comportar d’una forma bastant displicent durant el tour. No va pronunciar més que uns pocs monosíl·labs, o frases molts breus i anodines d’apreciació dels quadres i escultures que anàvem veient, quan un o altre li demanaven opinió. A mi em va fer l’efecte que res li causava una gran impressió, ni favorable ni desfavorable. Fins que vam baixar a les cambres subterrànies, una part de l’edifici pendent de restaurar on hi havia l’antic celler i el molí d’oli. Jo encara no hi havia estat mai. Va ser com si ens ficàrem de cap a les tenebres de l’edat mitjana, venint d’un dubtós crepuscle del segle XX, i per a més inri sense eixida possible, tancats entre quatre parets de blocs de pedra roja, molt probablement tallats al mateix infern. Un atzucac existencial. Espera, no te’n rigues. Aleshores, l’alguatzil va començar a relatar als il·lustres forasters una llegenda local. Se suposava que en aquell palau havia viscut al segle XVII una dona de gran virtut —“una santa”, en va dir literalment—, muller del batle reial, que proveïa d’oli les persones necessitades amb unes gerres que guardava justament allí baix, en aquell celler, les quals no s’esgotaven mai. Les gerres encara hi eren, per cert. El cas és que el poble atribuïa a aquesta dona tota mena de portents, en la millor tradició del catolicisme gòtic i contrareformista. A més d’obres de caritat miraculoses, també es parlava de penitències extremes i d’enfrontaments heroics amb el diable. I amb això donem pas a l’element sobrenatural. L’alguatzil va assegurar que, segons nombrosos testimonis, continuaven escoltant-se allí on érem unes veus, uns xiuxiueigs: els precs i oracions de la santa. Inesperadament, això sí que va despertar l’atenció del visitant. “¿Podrían, por favor, apagar la luz y guardar silencio durante un minuto?”
Quico va imitar un to de veu cerimoniós i, amb no massa traça, un accent vagament hispanoamericà. Neus se’n va riure de nou.
—Reconec que estava acollonit. En aquella cova no hi havia instal·lació elèctrica. Manolo va apagar la llanterna que portava i a mi el minut, si és que va ser un minut, se’m va fer etern, tot i que no vam escoltar absolutament res. En eixir vam buscar directament el carrer, l’aire lliure i la llum, o almenys així ho recorde jo. Aleshores, aquell tipus amb aire de profeta de la nova era va dir: “Haremos una cosa”. La cosa era un pla que s’acabava d’empescar sobre la marxa, aparentment. Cada nit, al llarg d’un mes, gravaríem una cinta de llarga durada al soterrani i l’enviaríem a una adreça que ens donaria ell. L’adreça d’un laboratori de la BASF, a Düsseldorf, especialitzat en aquests temes segons ens va assegurar.
—I us vau empassar aquestes borinotades?
—Relaxa’t. T’estic parlant dels primers anys setanta. La revista Planète, El retorn dels bruixots, etc. La gent no anava a França només a comprar els pamflets de Ruedo Ibérico o a bavejar amb pel·lícules més o menys eròtiques. La sensibilitat del moment era una altra que ara. Siga com siga, es va oferir a buscar el finançament per sufragar l’operació. Seria un projecte seu i nosaltres anàvem molt justs de pressupost. Al més prompte possible, ens va prometre, ens faria arribar un gir postal que cobriria les despeses de les cintes, el correu, etc. Dels honoraris de la BASF també es feia càrrec ell. I va complir el compromís. L’endemà o l’endemà passat teníem els diners. De gravadora, no va caler buscar-ne cap, perquè al museu ja en teníem una. Evidentment, em van manar a mi que baixara cada nit a engegar la gravació.
—Evidentment.
—Era un xaval, se’m notava la por i els agradava prendre’m el pel. L’hora òptima, havia dit l’Alejandro, era passada la mitjanit. Així que baixava les escales corrents amb la llanterna encesa, engegava la Philips i pujava una altra vegada com un coet. No sé com no vaig caure algun bac i em vaig partir la crisma. I cada matí hi tornava, una mica més serè, però només una mica, per recollir la cinta, ensobrar-la i enviar-la a Hamburg. Al cap d’una setmana va telefonar l’Alejandro.
—I què va dir?
—Que els resultats eren prometedors. Va preguntar si necessitàvem que ens girara més diners i va demanar que continuàrem igual deu o dotze dies. Que ja ens diria alguna cosa més quan tinguera prou dades.
—Dades?
—Ja veuràs. Al cap de dues setmanes va tornar a telefonar. Va dir que no calia que enviàrem més cintes i que prompte ens remetria el resultat de la investigació. Per a sorpresa nostra, almenys meua, el resultat era un quadre, un llenç de dos per un metres que va arribar a la porta del Museu embalat dins d’una furgoneta de correus. Es titulava Voz de un pueblo español i era un collage fet amb els fulls de l’informe de la BASF, desenquadernats i tintats de roig i groc formant les franges de la bandera nacional.
—I res més? Cap altre element gràfic?
—Al mig, on hauria anat l’escut amb l’àguila, dos pictogrames, dues figuretes encarades, inspirades en sengles arcans del tarot de Marsella: la mort amb la dalla i una altra que a primera vista pareixia la papessa o sacerdotessa, però si miraves bé era una monja amb un megàfon.
—La santa predicant des del més enllà.
—Això vaig interpretar jo. L’obra venia acompanyada d’una carta mecanografiada de l’autor. Amb un llenguatge rimbombant, plantejava una interpretació psicoanalítica o psicomàgica de la llegenda de la santa. L’informe, que constava majorment de taules de dades i gràfiques, segons ell certificava que les psicofonies eren reals, que els murmuris corresponien a una veu humana i que rescataven des dels estrats inferiors de l’inconscient col·lectiu, alerta amb els mots, una ànsia transcendent de superació, de canvi d’època.
—Fascinant.
—Però el més gros és el que va passar a continuació. El quadre venia com a donació permanent, cosa que se li va agrair per escrit amb tota mena de compliments. Jo crec que no sabien ben bé on posar-lo, o què fer-ne. El seu valor artístic era, diguem-ne, limitat. Però guardava una relació estreta amb el poble i amb el mateix museu. Mentre s’ho pensaven, va estar exposat al voltant d’un mes en una de les sales de dalt, menys accessibles. Fins que un dia, a primera hora del matí, es van presentar a la porta del carrer un policia nacional d’uniforme i dos senyors amb trage fosc i corbata. I el policia li va plantar a l’alguatzil davant dels nassos una ordre oficial, signada pel governador civil, per a requisar l’obra.
—Requisar-la? Amb quin motiu?
—No ho va saber ningú, o almenys jo no me’n vaig assabentar. Però Manolo es va posar molt nerviós amb la presència del policia i la paperassa legal. A més a més, els tres tipus van començar a pujar sense demanar indicacions. Sabien on era el quadre, així que ja hi havien estat, o algú els havia informat minuciosament. Perquè el museu, ja ho saps, és un laberint de cambres, escales i pisos desnivellats. Aleshores, ell se’n va anar disparat a buscar el director, o l’alcalde, perquè aquell dia crec que el director no hi era, i em va cridar: “Vigila que no s’emporten res!” Jo vaig pujar darrere d’ells i quan vaig fer cap a la sala ja l’estaven despenjant. No sé què els vaig dir, que s’esperaren, o que no podien actuar així. El policia em va mirar amb una cara de menyspreu que era més que suficient per a parar-me els peus i que els deixara fer via. Els altres dos, mentrestant, havien recolzat el quadre contra la paret i un d’ells va fer un gest, clarament, per a palesar l’embalum davall de l’aixella. M’estava dient, ras i curt, que ells també portaven pistola. El seu company li va tocar el muscle, com si fora per tranquil·litzar-lo. En fi, a mi les cames em feien figa quan van fotre el camp, i l’alguatzil i l’alcalde em van trobar encara allí dalt, davant del tros buit de paret. No podien haver trigat ni cinc minuts, perquè l’ajuntament és a la vora, i no els havien vist ni marxar. S’havien fet fonedissos en un tancar i obrir d’ulls.
—Pobret meu.
Li havia dit “pobret meu”? Es van fer cossinogues l’un a l’altra.
—Un darrer detall important. Un d’aquells tipus misteriosos es va dirigir a mi. Jo no havia estudiat anglès, però vaig copsar un parell de paraules: “Don’t be silly, kid”.
—Eren americans?
—De la CIA, molt probablement.
—És a dir, que aquella obra…
—Ocultava algun missatge, això és segur.
—Però quina mena de missatge? Alguna consigna política?
—Jo què sé. La data exacta de l’apocalipsi.
—La carta no contenia cap clau?
—La carta de l’autor va desaparèixer, com el quadre. L’he buscada unes quantes vegades a l’arxiu del museu. Ni rastre. No t’ho creuràs, però…
—Què?
—Les xifres que hi havia als peus de la figura de la mort, just davall de la dalla, per a mi formaven una data i una hora.
—Quina data?
—Vint, dotze, setanta-tres, nou, trenta.
—I bé?
—Vint de desembre del setanta-tres, a les nou i mitja del matí. El dia i hora de l’atemptat en què ETA va fer volar per l’aire l’almirall Carrero Blanco, president del govern i successor designat pel tirà. Potser, qui sap, amb l’anuència dels Estats Units. És a dir, el violent tret d’eixida per a la transició de la dictadura a la democràcia.
—M’he perdut. Aquest episodi que m’estaves contant, va passar abans o després de la mort de Carrero?
—El quadre havia arribat un mes abans, al novembre, i se’l van emportar una setmana després de l’atemptat, les vespres de cap d’any. Potser algú més es degué esverar per la coincidència, a part de mi, i degué reportar-ho als serveis d’intel·ligència del règim. Supose que uns i altres, feixistes espanyols i demòcrates nord-americans, van voler esbrinar quants més secrets podia revelar la santa a través d’aquell galimaties transliterat per savis alemanys. I evitar que ens n’assabentàrem ningú més.
—Què podríem haver sabut? Quan es moriria Franco?
—Els codis del maletí nuclear de Nixon.
—O la fórmula de la Coca-Cola.
—Les instruccions per a descongelar Walt Disney.
—La clau per a interpretar l’acròstic final de L’educació de la dona cristiana de Lluís Vives.
—No sé si això que estàs fent ara deu ser molt de dona cristiana…
—El què?
I per una estona tot van ser una altra vegada rialles i pantaixos.
—El títol també podia despertar suspicàcies. La polisèmia de “pueblo”, el règim tenia al·lèrgia a aquesta paraula.
—Un poble espanyol, el poble espanyol. En un Museu Popular d’Art Contemporani. Potser sí.
—O la substitució de l’àguila de Sant Joan per les cartes del tarot. La monja amb el megàfon els degué parèixer el súmmum de la irreverència. Fins i tot les monges es manifestaven contra ells?
Quico va riure.
—Escolta, al final no m’has explicat per què et vas quedar allí.
—És que no m’has deixat acabar la història. Resulta que abans d’enviar una d’aquelles cintes la vaig escoltar.
—De veres?
—En ple dia i a l’aire lliure, que conste. Davall del cel blau i el sol del migdia al pati del museu. Si no, no hauria gosat. Però em picava molt la curiositat.
—I què vas sentir?
—Soroll blanc. Corrents d’aire i un brunzit a penes audible. Fins que…
—Què?
—Una veu eixint del no-res em va despertar.
—Com que et va despertar? Que t’havies adormit?
—Bé, em vaig endormiscar, supose.
—I què et va dir la veu?
—Un nom.
—Quin nom?
—El teu. Així que t’he estat esperant d’aleshores ençà, tots aquests anys, fins la setmana passada.
Neus va restar callada i seriosa uns segons, guaitant-lo, com si no sabera què fer-ne.
—Llàstima. Mira que anaves bé, però amb aquest final tan acaramel·lat l’has pifiada. A veure si la pròxima vegada t’espaviles més.
—Ho intentaré.
—Per cert, tampoc no m’he empassat que us visitara Alejandro Jodorowsky en persona i et comissionara el registre de fenòmens paranormals.
—Qui has dit?
Quasi tot el que li havia contat era veritat, però no tot era exacte, ni era tota la veritat. Sempre està justificat embellir les anècdotes, pensava ell, i guardar-se’n alguna part, potser deixar-la per a més avant. Al cap i a la fi, ella també es devia guardar coses, o no? Va contemplar amb plaer com es vestia d’esquena a ell, contra la claror que es filtrava per la finestra del dormitori dels seus pares. La persiana s’havia bloquejat i a penes havia pogut alçar-la uns centímetres. Tenia totalment abandonada la casa del carrer d’Enmig de Castelló, on es va criar fins l’accident i la tragèdia familiar. S’hauria de decidir a reformar-la, si més no fer les reparacions imprescindibles i renovar el mobiliari i l’equipament, o potser llogar un pis més modern, si aquestes visites s’havien de repetir. I ell sí que volia que es repetiren.
La mirava i pensava que se la podria haver creuat pel carrer, o fins i tot podrien haver coincidit en algun acte acadèmic o social, alguna conferència o inauguració, posem per cas, i no hi hauria parat esment. Havia calgut que algú —justament la persona més insospitada per a aquest menester— la fera seure davant d’ell i que ella començara a parlar amb una veu intel·ligent i timbrada que va fer que es fixara millor en els seus llavis fins, en els ulls gris verd i en aquelles mans primes que no paraven quietes. No era, sens dubte, el tipus de dona que ningú —ni ell mateix— esperaria veure al seu costat, però el fet és que des d’aquella primera vegada havia desitjat continuar tenint-la al costat —i davall, i damunt, si podia ser— i que amb ella a tocar se sentia feliç. Però no era només el desig sexual, que l’havia pessigollejat sempre i no se satisfeia mai. Cap dona l’havia enlluernat fins ara com Neus, vestida o nua, en silenci o xarrant. Devia ser això, l’amor, aquell sentiment tan divulgat? Si l’era, ara sabia que no l’havia conegut mai abans i li resultava ben estrany. Urgent i exigent, un desfici aliè a la raó.
—Ens tornem a veure ací la setmana que ve?
—Si t’esperes quinze dies aniré jo a veure’t. M’estic traient el carnet de conduir.
Això no ho havia previst. Hauria de resoldre algunes qüestions, fer alguns ajusts privats abans de rebre-la.
—Quinze dies! No sé si podré esperar tant. Segur que no vols que vinga jo la setmana que ve, a desitjar-te sort per a l’examen?
Es va girar cap a ell, amb els texans i els sostenidors posats, i li va dedicar aquell somriure, cautelós i encisador, que se li faria tan familiar, com si li estiguera recordant constantment que li feia gràcia el que deia, però no se n’acabara de refiar.
En realitat, el murmuri que havia escoltat vint-i-cinc anys enrere va ser una llatinada corrupta que ell, un dels pitjors alumnes de llengües clàssiques del seu curs a l’institut de batxillerat provincial, no podia estar segur d’haver entès. Com amb la frase en anglès dels agents de la CIA, va creure que copsava algunes paraules: una al·lusió al dimoni (o Luter) i l’esbós d’un designi que, a posteriori, podria haver considerat com a lema o motto de la seua vida. Al pati del museu, havia aturat la cinta i l’havia rebobinada cinc o sis vegades, fins que va desistir, perquè no hi hagué manera de tornar a localitzar el punt en què sorgia aquella veu vellutada i pregona, molt pregona, com si el cridara des del fons d’un sepulcre o d’un somni, des de la nit dels temps.
Elegia
Diumenge passat va faltar a Castelló Francesc Segarra Martí, després d’una vida d’hedonisme i excessos que se li va fer massa curta. Serà recordat per la seua tasca de mecenatge i difusió i projecció de l’experiència artística, que va acomplir amb generositat, convicció i perícia al llarg de les darreres dècades. Ningú negarà ara, ni tan sols els pocs o molts enemics que es va anar guanyant, el deute material i espiritual de les nostres comarques envers ell. És innegable que sense ell continuaríem a la cua, per no dir al marge, de tots els circuits culturals importants. De tot allò que és sublim i perfecte i fa que valga la pena viure.
D’acord amb el testament que ha deixat, la seua extensa col·lecció d’obres de tan diversos gèneres, mitjans i formats es dividirà entre la Fundació d’Art Modern que ell mateix va crear fa un temps i el MACVAC, Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni de Vilafamés, amb el qual va col·laborar des de ben jove. La partició es realitzarà segons criteris meticulosament estipulats en un annex tècnic, sota la supervisió dels seus amics i marmessors, els pintors Luis Prades i Amat Bellés.
Els seus diners —els que no va aconseguir gastar-se— aniran íntegrament per decisió seua a una organització benèfica de lluita contra el càncer.
L’acte cívic de comiat, molt concorregut, es va celebrar al pati de l’antiga Casa del Batle de Vilafamés, seu del MACVAC, separats de l’església de l’Assumpció només pels merlets medievals i la porta de ferro de Nassio Bayarri. Allí, entre les escultures de Féraud o Eguíbar, el brocal del pou, la llimera, els testos amb gladiols col·locats per a l’ocasió —la seua flor preferida: només en açò va demostrar mal gust— i al peu de l’antiga torre de vigilància d’aquest palau gòtic, magníficament restaurat i transformat en museu de les meravelles plàstiques, tothom va gaudir recordant Francesc, Quico, malgrat alguna llagrimeta inevitable, i la hipocresia va escassejar raonablement. Es van servir vins i pastes del poble, com era costum tradicionalment als vetlatoris, i el macabeu i el malvasia ajudaren a elevar els pensaments, els sentiments i especialment els discursos d’uns pocs testimonis selectes. Polítics i altres oportunistes havien estat exclosos de la convocatòria. Exercia com a mestra de cerimònies la signant d’aquesta breu remembrança, companya intermitent del finat des de feia vint anys i, ara, la seua viuda legal, atès que es va casar amb ell una setmana abans in articulo mortis. Les seues altres amants i viudes de fet assistien a l’acte des de les primeres files (només una, que sapiguem, va refusar de participar en aquest aquelarre, improperi no massa original que tanmateix ens va fer riure, potser perquè com a bruixes cap ni una vam estar mai a la teua alçada, veritat, Núria?). En acabar la festa, totes elles van compartir impressions, entre més temes íntims, sobre la mida comparada del seu penis i el seu ego. Un excel·lent amant i, com a persona, un estimable desastre.
Ja no tornarem a discutir acarnissadament sobre la significació o la insignificança de Banksy.
N. T. R.
A més de casar-se amb ella —ocurrència final a què Neus va accedir perquè sempre li havia costat negar-li res quan ell insistia com sabia insistir, i encara més en aquestes circumstàncies—, Quico li va demanar també que redactara la seua necrològica per a la premsa local. Després d’acomiadar-se de tothom, es va tancar al despatx d’ell, amb el seu ordinador tronat i l’única botella de vi que havia quedat per encetar. Ella, que no solia beure —al contrari que ell, capaç d’eixugar els odres de Bacus—, va arribar a la darrera frase en un crescendo d’inspiració alcohòlica. L’endemà, quan va lliurar el text als diaris sense revisar-lo, no recordava ni una paraula del que havia escrit, i de fet s’estimava més que fora així. En trametre el document tancava una etapa i moltes coses restaven arrere. Recordava, però, haver plorat a llàgrima viva, per primera vegada des que van saber el diagnòstic, en adonar-se que estava arribant a l’edat que tenia ell quan es van conèixer, una lluminosa vesprada del final de l’estiu a Vilafamés.
