Rendez-vous
—Doncs resulta que fa un parell de dies es va presentar a sa casa aquesta estudiant francesa de la minifaldilla, la tal Nadja. Tan contenta de tornar a veure Narcís, perquè deia que el va conèixer a Madagascar, quan ell hi va anar convidat per l’Instituto Cervantes. Després de quedar finalista del Planeta amb aquella novel·la que havia reescrit en castellà. De l’original en català, ironies de la vida, no en va fer cas ningú. Tu la vas llegir?
—Però no era la mateixa novel·la, no?
—Vejam, no era la mateixa i sí que era la mateixa. L’havia polida molt i l’havia ampliada. En català només era un altre relat juvenil d’aquells amb què es guanyava la vida. Però el nucli de la trama era idèntic, i els protagonistes eren calcats. Els va canviar els noms i les edats, és clar, els adolescents s’havien fet grans i ja no es deien Pol o Jana. I va adornar la història amb tota mena de complicacions circumstancials. Escenaris exòtics, intriga política i policial, les dosis escaients de sexe i espant… La meua opinió com a expert, si em permets dir-ho així, és que se li’n va anar una mica la mà. Li va quedar una novel·la bizantina lleugerament postmoderna. Aventures forassenyades, separacions i retrobaments, revelacions successives que no són mai el que pareixen i la clàssica anagnòrisi final.
Anagnòrisi o agnició: en el teatre grec, el reconeixement d’un fet o d’algú per part dels personatges, moment que comporta un tomb decisiu en l’obra i condueix l’argument al desenllaç. Octavi era incapaç de parlar dos minuts seguits sense caure en la pedanteria. O un minut. Albert l’estava cronometrant mentalment.
—Els crítics de plantilla —va continuar Octavi— la van aplaudir per quedar bé amb l’editorial, ja saps com funciona aquest mercadeig, però recorde que n’hi va haver algun que no es va estar d’al·ludir als defectes amb ironia i mala bava. El cert, en tot cas, és que l’invent li va funcionar. Dos-cents mil euros, ni més ni menys. Encara no m’explique com li van donar un premi tan gros. Entre altres galindaines, s’havia empescat una escena onírica a Antananarivo, la capital de Madagascar. Per això l’hi va convidar el Cervantes. Justament el que diem als alumnes que no s’ha de fer mai, abusar del recurs fàcil dels somnis. Una rendez-vous misteriosa i romàntica, a més a més, totalment embafosa, a la vora d’un llac en forma de cor.
—I a tu no et fa una mica d’enveja? Em pense que amb els diners del premi es va retirar.
—A mi? Gens ni mica. Jo m’ho passe bé fent classes, a l’institut i al taller d’escriptura. Em lleves la docència, la relació amb l’alumnat, i em mates.
—I l’estudiant francesa que em deies, com era? Jove?
—Jove, sí. Negra, o mulata. Cabells arrissats bastant curts. Accent parisenc amb un deix exòtic, potser per haver viscut uns quants anys a Madagascar. Moderna i desimbolta, molt atractiva. A la dona de Narcís, se li degueren encendre totes les alarmes davant de la visita d’una fan tan eixerida. Va estar present en la conversa i no se li va escapar ni un detall. Estàs més prim, li va dir la Nadja. Ell, en realitat, no la coneixia, però evidentment no ho va admetre. Estava molt nerviós, quasi no encertava les paraules.
—No la va reconèixer?
—No. Perquè ell, de fet, no va anar mai a Madagascar.
—Què vols dir? Com que no va anar a Madagascar?
—Aquest és el quid de la qüestió. L’escriptor que la Nadja va veure allà era una altra persona. A Narcís l’aterreixen els avions, mai ha fet un vol tan llarg, i a més a més odia la vida social. Em consta que va assumir la promoció del llibre com un suplici inevitable que acompanyava el premi, o un càstig diví per haver-s’hi presentat i haver-lo guanyat. I quan li va arribar aquesta darrera invitació, al cap d’un any de trens i avions, entrevistes, conferències… doncs m’imagine que havia exhaurit tota la seua capacitat d’aguant. Així que supose que va oferir a algú que hi anara en lloc seu.
—Algú que s’assemblara més o menys a ell?
—No calia esforçar-s’hi molt. Té una fesomia normal i corrent, d’aquelles que fan que et confonguen sovint, o que no et reconeguen. Amb unes ulleres de pasta, el serrell, l’americana i la camisa fosca sense corbata —el look convencional de l’escriptor comú—, qualsevol hauria passat per Narcís.
—Sempre que no t’hages quedat calb, per exemple.
—Amb un perruquí ho soluciones.
—I es devia pensar que no se n’adonaria ningú?
—Tin en compte que allí no el coneixien. Ell cobria l’expedient amb l’editorial i amb el govern espanyol, i l’altre, l’impostor, s’emportava unes vacances pagades a l’Índic, possiblement amb la remuneració extra que costejara el Cervantes. Jo també ho trobe agosarat, a banda d’immoral, però coneixent Narcís, estic segur que, per damunt de tot, li devia parèixer una broma digna de l’autor genial que creu ser.
—I aleshores, si no va anar a Madagascar, per què seguia la veta a la francesa aquesta?
—Perquè la seua dona no en sap res, de l’enganyifa. Es pensa que sí que hi va anar. Fins i tot, xarrant amb la Nadja, va fer referència a haver-lo acompanyat a l’estació i va remarcar que hauria volgut fer el viatge amb ell, però que amb els xiquets hauria estat complicat. Crec que tenen dos fills, i el menut, si no vaig errat, acabava de nàixer. Deduïsc, per tant, que se’n va anar en tren a Madrid, en teoria per agafar l’avió a Barajas, i aparentment es devia quedar allí. O se’n va anar a algun altre lloc.
—Saps qui era, l’altre?
—L’impostor? Encara no ho sé, però pretenc esbrinar-ho. Ja saps que Narcís no es relaciona molt amb la gent, ni tan sols sol acudir als nostres sopars del gremi literari. I tampoc es mou massa en altres cercles d’amistats on puga indagar. Em pense que tu el coneixies d’abans. No vau coincidir a l’escola, o a la universitat? Se t’acudeix a qui va poder recórrer?
—Ni idea. I què devia fer, a Madrid? Tenia una cita amb una amant, o què?
—Podria ser, evidentment. Però no ho sé pas. Tampoc he volgut furgar tant, la meua intenció no és tafanejar. El que m’agradaria és, simplement, destapar el frau i que es disculpe. Que rectifique en públic. No em pareix bé enredar la gent així. Qui s’ha cregut què és? Thomas Pynchon? Estic esperant rebre fotos de Madagascar que demostren que no era ell.
—Fotos? Com? A través de la Nadja?
—Exacte. Ella, en realitat, és una alumna que es va apuntar a darrera hora al meu taller d’escriptura.
—Al teu taller d’escriptura? Em pensava que era francesa.
—Ha treballat des de molt jove al sector turístic i domina cinc idiomes, inclòs el castellà. Xampurreja una mica el valencià i tot. Ara es dedica a vendre xalets a jubilats alemanys per Peníscola i Alcossebre.
—Una dona molt llesta.
—Ja pots ben dir-ho. El primer dia que va venir a classe tocava parlar de Narcís. Saps que intente anar incloent al programa tots els autors locals. Em va explicar que el va escoltar aquella vegada, a la conferència d’Antananarivo, i que li faria molta il·lusió tornar-lo a veure. Doncs has tingut sort, li vaig dir, perquè enguany ha acceptat participar en un petit seminari a porta tancada, d’ací a una setmana. Tanmateix, durant la sessió, ella no va voler intervenir. Vaig intentar interpel·lar-la, però em va fer aturar per senyes. I després, en privat, me’n va explicar la raó. Estava perplexa. No és que el trobara canviat, sinó que era una altra persona completament diferent. Això, evidentment, em va sobtar. Em va indignar i va despertar la meua curiositat, així que en vam continuar parlant i vam decidir parar-li una petita trampa.
—De manera que la visita a casa de Narcís va ser pur teatre?
—Equiliquà. Se’m va acudir a mi i li vaig donar l’adreça. Vam preparar l’acció junts, però vestir-se provocativament va ser idea d’ella —Octavi amolla una rialleta en mencionar aquest detall—. Volíem posar-lo en evidència i que confessara, però no ho vam aconseguir. Així que a continuació vam maquinar una altra estratègia. Ella li ha enviat un correu electrònic, des d’una bústia que hem creat a propòsit, per mantenir el contacte i estirar-li una mica més la llengua. De moment li hem tret poca cosa, perquè és molt hermètic i molt tossut. I a més a més no m’aclarisc amb tantes adreces i contrasenyes. El meu ordinador va lent, com si s’haguera tornat massa vell de colp. Per cert, tu dominaves bastant la informàtica, no? Em podries aconsellar per a comprar-me un model nou, un que estiga prou bé i que siga econòmic?
I aleshores es talla abruptament la trucada, per pèrdua de cobertura, per manca de saldo, o per qualsevol altre dels múltiples tipus d’incidències que poden afectar les comunicacions modernes. Octavi, en dissoldre’s la conversa en el no-res, experimenta breument un neguit, un vague sentiment de sospita que no sap a què atribuir.
Les quatre en punt en un cafè del centre, enfront de la plaça de Santa Clara. A les cinc, Narcís ha de passar a buscar els fills. Enguany ja van els dos a l’escola. Regira el tallat d’esme mentre observa l’arribada d’Albert a contrallum.
—Ja t’ho he explicat per telèfon —comença a dir-li Albert mentre s’asseu—. No la conec de res, aquesta Nadja. No vaig conèixer ningú a Madagascar que quadre amb la descripció que m’has fet. Tampoc és que allà t’esperara una legió d’admiradores, comprèn-ho. Amb prou feines s’hi van aplegar cinc o sis funcionaris locals, atrets per la copa de vi i la picadeta. A propòsit, el Cervantes, o Planeta, es podrien haver estirat una miqueta més amb els canapès.
Albert mira a la barra, alça el dit com si fora Sant Vicent, i tot seguit la cambrera li porta un espresso i una aigua amb gas sense que haja de demanar-ho. Aleshores ell li adreça un comentari falaguer sobre el pentinat —dues trenes rosses molt treballades— i ella somriu. Després la contempla mentre se’n va. Narcís exterioritza el seu desfici tamborinant amb els dits damunt de la taula. Albert es fa el desentès. Fa anys que arrossega certa fama de vividor, fins i tot de faldiller. Una tria d’adjectius que al seu parer delata tant la ranciesa com l’enveja dels seus coneguts. Prefereix ignorar-ho i deixar que descarreguen en ell les seues frustracions d’homes de mitjana edat tristament casats o divorciats.
—I la teua dona què en diu, d’aquest assumpte?
—Què vols que diga, és obvi que s’ensuma que hi ha gat amagat. Lògicament vol saber qui és aquesta xica, i no li puc dir que no la conec de res!
—La francesa sabia per endavant que no eres tu qui va anar a Madagascar, això ho he confirmat amb Octavi. Però ignoren qui hi va anar en el teu lloc. Això és el que voldrien descobrir. Octavi no em preocupa gens, però ella podria ser perillosa. Hauries de parar molt de compte.
—Qualsevol dia descobriràs la sopa d’all.
—Si truca, no contestes. No contestes cap trucada de números desconeguts. I si torna a vindre a ta casa, no li òbrigues la porta. Jo de tu marxaria uns dies, un parell de setmanes com a mínim. Com més lluny millor. Agafeu-vos unes vacances Núria i tu.
—Ara em vols esverar?
—Hi ha moments en què cal que algú t’esvere una mica, si amb això t’ajuda a reaccionar i a protegir-te.
Quan Narcís, per enèsima vegada, es va queixar de la murga de la promoció del llibre, la possibilitat de suplantar-lo va sorgir de la manera més natural del món. Si vols, li va proposar Albert, ja hi vaig jo per tu. Com aquell que diu: amb molt de gust et canvie els teus maldecaps pels meus. Després de la primera copa, mig de broma, mig seriosament, van començar a esbossar un pla. Al cap d’una altra ronda ja els pareixia factible, a més d’audaç i magnífic. Narcís se’n va penedir immediatament, és clar, però li sabia greu fer-se’n arrere i decebre les expectatives del seu amic, que començava a donar per descomptat el cap de setmana a Madagascar. El dia assenyalat, van fer junts el trajecte en tren a Madrid. El seu primer propòsit havia estat restar a casa mentre Albert volava cap a l’hemisferi sud, però es va descuidar la carta amb el logotip de l’Instituto Cervantes davall del teclat de l’ordinador, a la taula del despatx, i la seua dona la hi va trobar i la va llegir. Podia anticipar com aniria, paraula per paraula, la discussió sobre la importància o manca d’importància de la invitació, sobre la conveniència o no de superar les seues febleses, etc., etc., i aquesta perspectiva li va fer quasi tanta mandra com el mateix viatge. Va ser aleshores que se li va acudir d’anar-se’n a la capital del Regne d’Espanya, on feia anys que no passava uns dies, mentre Albert el reemplaçava en les obligacions que havia contret. Visitaria el Prado, el Thyssen-Bornemisza i els altres museus, faria alguna volta pels barris que va conèixer de jove i, sobretot, tindria ocasions per a inspirar-se i escriure, en algun bar tranquil o a l’habitació de l’hotel, en la més confortable solitud lluny de casa. Lluny de la dona i els xiquets, les persones que més s’estimava i que més l’estimaven a ell i més li omplien el temps.
Els havien assignat seients en vagons diferents, però Albert va aconseguir canviar el seu amb el passatger del costat de Narcís. Tenia traça per a convèncer la gent.
—No sigues massa expansiu —li va suplicar Narcís.
—Seré discret i em cenyiré al guió. Procuraré no enfonsar la teua reputació d’escriptor circumspecte.
—Caldrà que expliques per què vaig situar aquella escena a Antananarivo. Digues que ho vaig somniar tal com ho descric. I que només a posteriori vaig descobrir que el llac existeix, exactament igual com en el meu somni. Serà una de les poques veritats que diràs.
—Espera que m’ho apunte.
—El vol és llarg. Podries aprofitar-lo per a llegir la meua novel·la i saber de què et parlen.
El va ofendre —només un poc— que Albert ni tan sols pretenguera haver-la llegit. Per la seua experiència, la majoria d’escriptors no es llegeixen els uns als altres. No solen llegir quasi res, de fet, això és notori per tal com escriuen, però almenys solen fingir, per cortesia, que els interessa la feina dels companys. Segurament, Albert i ell eren massa amics, es coneixien des de feia massa temps per a perdre’s en hipocresies i dissimulacions.
Abans de baixar van intercanviar la documentació. Ningú que els haguera vist, ateses les diferències d’alçada i complexió, hauria pogut imaginar que pretenien fer-se passar l’un per altre. La mera possibilitat hauria fet riure a qualsevol. Però és sorprenent que fàcil resulta assemblar-se a una foto de carnet. Que ambdós foren de la mateixa edat, s’hagueren deixat barba i portaren ulleres facilitava molt l’engany.
Va ser aleshores, a l’últim moment abans d’acomiadar-se i marxar cada un per un costat, quan Albert va demanar a Narcís que li fera un favor mentre era a Madrid.
—Si no és molèstia, necessitaria que lliurares aquest paquetet en una adreça. Em vaig comprometre amb uns coneguts a trametre’ls una cosa que em demanaven, i amb els preparatius i les presses no he tingut ocasió de fer l’enviament per correu.
—Tant de bo que no hi haguera accedit. Va resultar d’allò més violent passar el cap de setmana tancat amb els teus amics.
—No són els meus amics, ja et vaig dir que amb prou feines tinc el gust de conèixer-los personalment. Amics d’amics meus, com a molt.
—Amics dels teus amics d’aquella societat secreta amb què et sols reunir, supose.
—I també et vaig dir que els donares el sobre i marxares. No calia ni que creuares la porta.
—Ara parles com si m’hagueres advertit contra aquell trio. Quina barra! Saps perfectament que ni de bon tros vas ser tan emfàtic.
—És que em faig creus que algú com tu, que presumeix de ser pràcticament asocial, acceptara tan gustosament passar a prendre un cafè amb llet.
—És evident que no sé dir que no. Per cert, el fan excel·lent, el cafè amb llet. A la italiana.
—El menjar també els eixia molt bo. Especialment el cocido. Per a llepar-se’n els dits.
—No deies que no els coneixes?
—M’ho han contat. De totes maneres, ningú no podia preveure que et torceries un turmell en alçar-te de la seua taula.
—I que no em deixarien abandonar el pis fins que vaig poder caminar.
Els fets van ocórrer divendres al vespre. Narcís havia decidit lliurar el paquet abans d’anar a l’hotel, amb la intenció de despatxar el tràmit com més prompte millor. Quan es va lesionar, els seus amfitrions van adduir el col·lapse de les urgències mèdiques per a no deixar-lo marxar ni acompanyar-lo a cap hospital o centre de salut. Segons ells, la manca de personal sanitari provocava cues interminables, i les sales d’espera s’havien convertit en un niu de contagis de tota mena de malalties infeccioses. A aquella hora i amb el cap de setmana per davant, van afirmar, hauria estat una bogeria. Es van oferir a fer-li un massatge i embenar-li el peu. “Deixe que me n’encarregue jo”, li va dir un d’ells amb veu pregona i to persuassiu, “pot passar la nit ací i demà li aconseguirem unes crosses, o una cadira de rodes, i l’acompanyarem on vulga”.
—Almenys va tenir cura de tu un metge.
—Això va dir, que era metge. Psiquiatre, potser. Em recordava un senyor que parlava d’ovnis i d’aparicions a la tele. Calb i amb barba, com ell.
—Jiménez del Oso.
—Exacte. Mira que el taxista també m’ho va dir. Però aquesta mena de cognoms castellans em sonen tots iguals: Jiménez del Oso, Rodríguez de la Fuente… Què hi farem!
—El cas és que et vas guarir, no?
—L’embenatge i l’ungüent, ho admet, van donar cert resultat. Almenys van reduir la inflamació.
—Fernando és un bon terapeuta. Va exercir la medicina molts anys en la sanitat pública.
—Doncs no va ser capaç d’aconseguir-me unes crosses en tot el cap de setmana. Es va passar el dissabte de matí fent gestions per telèfon i passejant-se d’una farmàcia a una altra, o jo què sé on anava, sense cap èxit. A partir de l’hora de dinar ja va desistir. I mentrestant, els seus companys s’entestaven a donar-me conversa, o m’obligaven a jugar a cartes amb ells.
—Juanjo i María Luisa, dues bones persones. I molt afeccionats a la brisca.
—Una mica tocats del perol, tots tres. Tenien el menjador ple de figuretes i objectes estranys. Per no parlar de les varetes d’encens o del Tubular Bells sonant constantment. Tal qual una d’aquelles fires ocultistes o New Age. I la seua biblioteca de temes esotèrics, les prestatgeries amb les col·leccions completes de J. J. Benítez o de Lobsang Rampa. Tu vas llegir El tercer ull? Com si combinares Tintín al Tibet amb La crida de Cthulhu.
—Corín Tellado t’hauria agradat més?
—De debò es creuen aquesta mena de faules? Tu també te les creus?
—Saps que jo no m’acabe de creure res. Excepte algunes coses.
—Almenys el metge era una persona culta. Amb ell podia parlar d’arqueologia, per exemple. O de música clàssica, encara que tinguérem punts de vista oposats. Ell era més de Mozart i jo sóc més de Bach.
—Apassionant. No sé per què, em fa l’efecte que no vas patir tant i tant, o hagueres marxat abans.
—No fotes! Encara sort que al final em vaig poder evadir de la colònia penitenciària.
—Recorda’m com va ser que te’n vas anar.
—Dilluns al matí encara no m’havien aconseguit les crosses, però jo ja podia xafar sense que em fera massa mal el peu. Tenia el tren de tornada a quarts de deu, així que els vaig comunicar la meua voluntat de partir. Ells m’insistien que era molt d’hora, que canviara el bitllet per a la vesprada i que després de dinar em portarien a l’estació en cotxe. Estàvem en això quan van trucar al timbre. Aparentment era un tècnic de la companyia de gas, que venia a fer una revisió. Jo no el vaig veure, però escoltava la conversa des de la sala d’estar. Vaig entendre que mencionava una possible fuga a l’edifici. Van començar a parlar tots alhora i van tirar cap a l’interior del pis.
—Et van deixar sol i et vas acomiadar a la francesa.
—Supose que va ser de molt mala educació per la meua part, però la situació era confusa i m’havien atabalat de mala manera amb tantes atencions i tanta pressió. A més a més, feia tres dies que m’estava en aquella casa, amb aquella gent, i em picava tot.
—Vas baixar i vas agafar un taxi.
—Sí, en vaig aturar un que passava per aquell carrer i li vaig demanar que em portara directament a Atocha. Però això no és tot. Quan eixia del pis havia sentit que alçaven molt la veu. Pareixien nerviosos. Algú d’ells va parlar de foc, com si hi haguera risc d’incendi. I des del taxi vam escoltar una explosió.
—Pels pèls.
—Algun dia m’aclariràs que hi havia dins del sobre que els vaig portar?
Albert va fer una pausa per acabar-se el tallat.
—Res important. Unes pel·lícules velles que els havia digitalitzat.
—Pel·lícules velles? Quina mena de pel·lícules?
—Això no t’ho puc dir, és confidencial. I si t’ho diguera no t’ho creuries.
—Prova-ho.
—Gravacions de la màquina del temps del Vaticà.
—Sempre has tingut una imaginació delirant.
—Ja t’he dit que no t’ho creuries.
—I no hi havia ningú a Madrid que els les poguera fer la feina? Havien de recórrer a un expert de províncies?
—Són coses que els trobava jo per Internet, els les oferia i si donaven el vistiplau els les feia arribar i em pagaven. Conec webs on circula el tipus de material que a ells els interessava. El venedor tenia documents que demostraven que aquesta cinta havia estat en possessió d’un oncle seu, coronel del CESID en la reserva.
—Veges tu a quina mena d’activitats es dediquen els espies espanyols.
—El sobre que els vas donar contenia la cinta original i una memòria USB amb l’MP4.
—I per a què ho volien en format digital? Estic segur que són d’aquells que continuen utilitzant un reproductor VHS. O súper-8. Els vaig veure una màquina d’escriure, una Olivetti.
—Encara que et sorprenga, tenen, o tenien, un blog. Jo els ajudava a configurar-lo i els facilitava part dels continguts.
—Els teus bons oficis d’informàtic no fallen mai, això ho reconec.
A ell també li havia donat un colp de mà alguna vegada, i de fet l’havia tret d’algun mal pas. La novel·la del Planeta no existiria si Albert no haguera recuperat, del fons d’un forat negre electrònic, el fitxer mestre esborrat per error. Narcís no hauria tingut la paciència i la fortalesa necessàries per a reprendre el text de nou des de zero. Un text del qual s’estava cansant: no li acabava de fer el pes i temia que estiguera destinat al fracàs més absolut, com ell mateix. Li devia, doncs, la injecció de diners del premi, i segurament molt més que això. Aquella nit que va passar despert, després de malmenar el document, va estar a punt de llançar-ho tot per la borda i va tenir els pensaments més foscos de la seua vida. L’endemà de matí, en només mitja hora, Albert va revertir la catàstrofe i va ser ell, en realitat, qui li va suggerir presentar-se al premi. “Pel que he copsat llegint entre línies, això promet”, el va encoratjar. “Escrius molt millor que Vargas Llosa o Santiago Posteguillo”. Probablement sense ser-ne conscient —per a ell no va ser més que un comentari casual, encara que ho diguera de debò—, li va obrir la porta de l’èxit i d’una vida regalada, amb els problemes econòmics resolts i, en conseqüència, la situació personal estabilitzada.
—Octavi diu que Los malentendidos era un refregit de La fi dels estius.
—A la fi de tots els estius.
—Això he dit, no?
—Tant s’hi val. Una continuació, potser. Un epíleg hipertrofiat. Però un refregit no. Ell sempre m’ha menystingut, a mi i als meus llibres, i no sé per què.
—Els escriptors sou gent complicada.
—Som?
—Em referisc als escriptors de debò, com vosaltres. Jo em dedique a la informàtica.
—El que tu digues.
—Què estàs escrivint ara?
—Res.
Era veritat. O quasi. D’ençà del premi no s’havia aclarit a engegar cap altra novel·la. Com a molt, últimament es distreia esbossant relats breus inspirats en les vides de sants o les llegendes medievals que s’havia avesat a llegir. Foteses que no conduïen enlloc.
—D’acord, avui no estem d’humor per a xarrar. Dona records a Núria.
Narcís no sabia si li’n diria res. Ella no s’havia refiat mai d’Albert.
De manera que l’incendi no havia estat pas un accident. Fora qui fora qui haguera ordenat la intervenció del fals tècnic del gas —i de la xicota malgaixa, o francesa—, Albert esperava que haguera entès que Narcís no sabia res de l’assumpte, i per tant el deixara en pau. Ara, evidentment, li sabia greu haver involucrat el seu amic. Però li va venir tan bé que decidira anar a Madrid just en aquelles dates, i així poder estalviar-se l’enviament per correu. O retre visita de nou a la troupe. El doctor, la catequista i l’acòlit: entranyables, però els faltava un bull i tendien a fer-se massa apegalosos. La coneixença amb ells —com altres establertes al si de la germandat a què pertanyia— havia estat estimulant i profitosa, però més comprometedora del que hauria pogut suposar. Els buscava materials del seu gust. Les xarxes n’anaven plenes i ells no dominaven la tecnologia, així que els prestava el servei i li’l remuneraven bastant generosament. Al cap d’un temps els havia animat a crear el blog. Al principi li dictaven els textos per telèfon i ell formatava els articles i els publicava, però últimament s’havien espavilat tant que s’ho manejaven pel seu compte i havia pensat plantejar-los que enregistraren un pòdcast. Fins i tot els havia reservat un bon micròfon de qualitat professional. Els temes de què s’ocupaven li pareixien, si més no, suggestius. Intrigants. A posteriori, resultava evident que les seues quimeres havien cridat l’atenció a algú. Havien tocat os i potser era millor per a ell no saber de quin os o quin esquelet es tractava. L’estat profund, l’església catòlica i la banca eren els sospitosos habituals. Ell sempre havia trobat forassenyades aquestes paranoies conspiratives, però calia reconèixer que tenien una base real. En ple segle XXI, certes idees i organitzacions s’havien d’enfrontar encara amb recels, rancúnia i violència. Continuaríem encallats per sempre en un conflicte que al segle XVIII ja era antic? Llibertat, igualtat i fraternitat. Tant de bo que s’acomplira algun dia la triple promesa i deixàrem per fi arrere la persecució d’il·luminats i lliurepensadors. O no acabaríem mai de baixar dels arbres?
Llàstima que no hagueren arribat a veure aquell refotut vídeo. Després d’una pantalla de títol (“Parole per il futuro”), començaven les entrevistes amb un capellà i amb científics de primera fila, Fermi i von Braun entre d’altres. El que venia després (“Immagini di storia sacra”), a Albert no li havia paregut més que una seqüència soporífera d’imatges mogudes i borroses, però segur que ells li haurien tret punta. Recordava el raonament de Fernando, tan ple d’entusiasme com sempre quan en van parlar per telèfon. Segons ell, la màquina existia i funcionava. No permetia desplaçar-se físicament en el temps, sinó que capturava i reproduïa ones visuals i sonores procedents d’èpoques passades. Tanmateix, va remarcar, el 99 % de l’espai és buit el 99 % del temps, de manera que resultava molt complicat enfocar-la al lloc i a l’instant precisos, i la majoria de les gravacions que s’obtenien eren totalment anodines. Albert li va descriure una escena confusa i tumultuosa, en un punt de la cinta en què les interferències cessaven quasi del tot. A ell, de fet, allò li havia recordat La vida de Brian. Aleshores s’havia distret pensant en la pel·lícula de Monty Python i havia deixat de prestar atenció a les elucubracions del seu amic. Quelcom referent a nostre senyor Jesucrist fent un viatge a l’Índia, com els Beatles o Steve Jobs. Estava d’allò més excitat amb el que ell entenia que podia constituir un desmentiment rotund dels evangelis canònics. Jesús no hauria mort a la creu i estaria soterrat prop de l’Himàlaia? I el Vaticà ocultava un enregistrament que ho demostraria? Així que era amb l’Església que havíem topat. O potser no ho havia entès gens bé. Ja no es podia saber de cert.
En qualsevol cas, tocava avisar els companys per una via segura, a fi que conegueren el perill i prengueren precaucions. I tot seguit, consultar horaris i preus de vols. Necessitava, sens dubte, apartar-se de la circulació una temporada. Madagascar, paradoxalment, podia ser la destinació òptima: precisament el darrer lloc del món on anirien a buscar-lo ara. L’altra vegada que hi va anar s’ho va passar estupendament, però va ser un viatge massa curt i es va quedar amb ganes de més. L’hotel on es va allotjar era una meravella, cinc estrelles totalment merescudes, amb habitacions grans i netes, cafeteria i restaurants excel·lentment assortits i un pianista al pati central, des del migdia fins a la matinada. Però devia ser molt car, això segur, massa car per a pagar-se’l ell. Una llàstima, perquè es va avenir d’allò més bé amb el personal: la gerent, les cambreres, el porter del torn de nit, de totes i tots se’n va fer amic. Tant s’hi valia, en triaria un altre. A veure si trobava l’agenda on va apuntar noms i adreces. Seria una bona ocasió per a reprendre alguns d’aquells contactes. O per a conèixer gent nova, és clar. Sempre està bé conèixer gent. També hauria de localitzar la novel·la de Narcís. Potser aquesta vegada tindria temps de llegir-la. Li havien dit que pagava la pena. S’acabava de recordar de la visita al famós llac que li havien programat i que es va cancel·lar a última hora pel mal oratge, una pluja sobtada amb vent i llamps. Van canviar l’excursió per una xarrada improvisada en un pub, amb varietat de cerveses d’importació i bona companyia, així que no li va saber gens greu. Però ara, ves a saber per quina raó, tenia la sensació que es va deixar exactament allà algun assumpte pendent. Alguna cosa, o algú, que des de la vora de l’aigua el reclamava.
Soeur Ursule, àlies l’Osseta, àlies Nadja i tantes altres identitats fictícies que s’havia vist obligada a utilitzar. Reclutada pels serveis secrets del Vaticà —la Santa Alleanza, també coneguda com l’Entità— quan era una novícia al convent de Nostra Senyora de Porto Novo, Benín. Havent demostrant perspicàcia i coratge en la denúncia d’un cas de corrupció, que apuntava potser massa alt en la jerarquia diocesana, va ser cridada a Roma. Li van ser facilitats els estudis d’Informàtica i Criminologia —doble titulació— a la Sapienza i Psicologia, a distància, a l’Open University, graus que va completar en un període de temps excepcionalment breu. Fa un altre mos a la barreta de pa, esponjosa i cruixent. Deliciosa, en comprarà més, d’aquestes rosquilletes: així s’ha assabentat que en diuen. Una de les coses bones de la seua feina és viatjar pel món i conèixer les particularitats dels diferents llocs: els menjars, els costums, o els idiomes, que aprèn amb facilitat. Però el que la fascina de debò és la meravella inesgotable de la ment i la conducta humanes.
Una perruca grisa, una rebequeta i unes sabatilles sense llustre han estat suficients per a passar desapercebuda. S’ha tornat invisible als ulls d’aquests dos. Que fàcil havia estat, rumia, provocar que es reuniren i espiar-los des d’una altra taula, de la mateixa manera que abans havia intercepat tots els seus aparells i comunicacions electròniques. Quanta vanitat i quanta negligència. Que fàcil, quasi sempre, despistar els homes i manejar-los com si foren titelles. Vanitas vanitatum et omnia vanitas. Dissimuladament, els ha fet una foto amb el telèfon mòbil i l’ha tornat a desar de seguida a la bossa que porta penjada al muscle, junt amb la pistola de butxaca Glock 26, nou mil·límetres Parabellum. Per sort, encara no ha hagut d’utilitzar-la mai, però si calguera, sap que la butla papal l’autoritza a fer-ho en defensa de l’Església de Crist. Per fi ha desvelat qui és aquest Albert —peça clau de la trama, si no de la lògia—, estirant i estirant el fil d’aquell estrany conciliàbul en un pis de Madrid. Malauradament, l’encarregat d’escarmentar els implicats es va passar de la ratlla. El problema és que només es pot confiar aquesta mena d’accions a la mena de facinerosos disposats a portar-les a terme, i després ha de venir una mongeta africana a arreglar la malesa. Les proves, tant analògiques com digitals, havien estat completament destruïdes en l’incendi que va afectar l’habitatge i que va acabar també amb la vida dels inquilins. Les flames van calcinar documents, obres d’art, l’ordinador… No hi havia, doncs, cap possibilitat de determinar ni l’abast ni l’origen de la peça d’informació amb què traficaven just en aquell instant. Les altes instàncies continuarien preguntant-se, entre d’altres qüestions de la major transcendència, d’on havien eixit aquelles preteses gravacions de la màquina —el cronovisore del pare Ernetti— que havien estat anunciades pels finats en el seu blog a so de bombo i platerets. Des que es va engegar la monitorització de les xarxes, cada dia se sorprenien d’una nova filtració, un nou testimoniatge, veritable o fals però, en tot cas, tremendament perjudicial per a la comunitat de creients. I no sabien mai per on s’havia escolat. La casa de Déu tenia massa escletxes.
Encara sort que es van informar que al pis era present un quart individu en el moment dels fets, el qual hauria fugit del sinistre en taxi. El testimoni del taxista, en una ciutat amb quinze mil llicències, va costar una mica d’aconseguir. En comparació, baixar les imatges de les càmeres de seguretat de l’estació d’Atocha per a aquella franja horària va ser bufar i fer ampolles, igual que després identificar la persona en qüestió. Al cap i a la fi, tenien accés a les fitxes dels serveis policials d’arreu d’Europa, i del món sencer. La identificació, però, no concordava: constava als registres que el tal Narcís, escriptor, volava a aquella hora des de Madagascar, on havia passat el cap de setmana promocionant el seu llibre. Va realitzar les comprovacions pertinents i va haver de concloure que aquest viatge l’havia realitzat algú altre en nom seu. Qui era aquest altre, i quin paper podien jugar tots dos en el contuberni, eren les dues preguntes que necessitava contestar tot seguit. La participació de Narcís en un taller d’escriptura va resultar ser l’ocasió idònia. S’havia sentit força incòmoda en el paper de jeune fille amb aspiracions literàries, francesa i exòtica, atrapada entre homes blancs de mitjana edat, presumptuosos i libidinosos. Però aquesta era la seua missió i la seua penitència. Havia d’aguantar el tipus i l’havia aguantat, com cada vegada. L’estratagema li havia permès donar peu a la trobada entre l’escriptor de debò i l’impostor d’Antananarivo. De Narcís ja podia oblidar-se’n, aquest no comptava. I Octavi era un altre zero a l’esquerra: fins i tot estava convençut que va ser seua la idea d’enviar-la a casa de Narcís. Vanitas vanitatum…
Només li restava un sospitós, per tant, i amb una mica de sort prompte podria celebrar un nou triomf. Vigilaria de prop els moviments d’Albert i buscaria la millor oportunitat per a ensarronar-lo i interrogar-lo. Però no es podia traure un dubte del cap, una molesta intuïció. No es devia estar deixant algun cap solt a Madagascar? Segur que Albert només hi va anar per fer un favor al seu amic? I si no havien interpretat correctament el seu joc? Es va connectar a la Wikipedia per repassar algunes dades bàsiques sobre el país. L’illa més gran d’Àfrica, a només uns centenars de quilòmetres de la costa de Moçambic, es va escindir del subcontinent indi al Juràssic i va ser colonitzada per pobles austronèsics durant els primers segles de l’era cristiana. Per això els nacionals conserven trets i tradicions asiàtics i continuen parlant una llengua malaiopolinèsia, a més del francés, que també hi té estatus d’oficialitat. La capital es troba al centre de l’illa, a les faldes d’una serralada rocosa. El llac artificial d’Anosy —en forma de cor, amb l’illot al mig on va tenir la seua residència d’estiu la reina Ranavalona I—, és una de les principals atraccions turístiques d’Antananarivo. A soeur Ursule li pareix un indret francament cursi i se sorprèn de pensar a visitar-lo. Sense voler, s’imagina les jacarandes que hi deuen florir en aquesta època de l’any i els reflexos del sol ponent —un capvespre rogenc, un record impossible, o per ventura una premonició?— incidint en la superfície calma de l’aigua i en l’estàtua d’un àngel misteriós que la convoca a una cita amb el destí.
