Un ornitorinc a l’armari

La companya de pis de Valérie —no li agradava que li digués només Valérie: massa concís, massa ordinari, massa jo?— tenia una amiga que estudiava psicologia. Una vegada els va deixar un test d’empatia i me’l van fer emplenar amb elles. Una altra vegada va ser una prova per a detectar risc de depressió. La lletra menuda em suggeria buscar ajuda: no hi havia pensat. S’ho passaven bomba fent conya amb les meves respostes i amb els resultats que treia. Es va convertir en un costum, una distracció fàcil i barata. Els vaig dir que era una llàstima que la seva amiga no fos biòloga. Si em practiquessin una anàlisi d’ADN, descobririen, per exemple, que tenia el codi genètic d’un ornitorinc. No se m’acudia un animal més rar. Els vaig fer riure. No m’havien pres mai molt seriosament.

Però la nostra relació s’estava tibant. Havia fumat haixix i vaig dir-li Valia. Em va mirar amb tant d’odi que no sabia on amagar-me. Després em va trobar dins d’un armari i em va pegar, però era ella qui plorava.