Joan Francesc Mira, Sant Vicent i el miracle de Morella

El Magazine de La Vanguardia de diumenge passat incloïa un article de Joan Francesc Mira titulat “San Vicente Ferrer en el tiempo de los milagros”. Mira hi esbossava breument el perfil del sant com a taumaturg (“autor de meravelles”) i de pas promocionava el seu propi llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador, premi Nacional de la Crítica.

L’enquesta de canonització de Sant Vicent, el 1455, va donar per bons un total de 873 miracles. No sé si un dels més xocants, el que va tenir lloc a Morella, figurava en aquella llista. Supose que sí. A mi, i a tota la classe de primer d’EGB, ens el va contar donya Paquita. Diu que una vegada van convidar a dinar el sant a una casa de la capital dels Ports. La mestressa, en veure que no tenia carn i ofuscada pel compromís, va decidir sacrificar el seu fill, un xiquet menut. El va matar, el va trossejar i el va guisar. Sant Vicent, però, es va ensumar la malifeta i va recompondre immediatament la criatura. Els artistes la representen dreta i nua damunt de la taula del menjador, entre plats i perols. Li mancava un dit, perquè sa mare l’havia mossegat per tastar-ne la tendror.

Mira opina, amb raó, que aquesta proesa és difícilment superable. La compara amb guariments i amb altres ressurreccions menys meritòries i conclou que “…no hay duda de que ganaría el premio de honor en cualquier competición universal de milagros.” Crec, tanmateix, que comet una exageració, víctima, potser, d’un excés patriòtic. Un professor tan sabut, d’erudició reconeguda, sens dubte no ignora que aquest miracle és còpia d’un altre anterior atribuït a Sant Nicolau de Bari, qui el va executar, a més a més, per triplicat: els seus beneficiaris van ser tres infants esquarterats per un carnisser. Amb la qual cosa, a dreta llei hauria d’endur-se ell el premi.

Aquesta dada referent a Sant Nicolau, la sé per un article de mossèn Alanyà publicat en el butlletí d’AMIC (Amics de Morella i Comarca), però es pot comprovar consultant qualsevol enciclopèdia. Atribuir miracles a un sant, quants més millor, era una manera habitual d’augmentar-ne el prestigi. I també pel prestigi, les ciutats es disputaven la tinença dels sants. Sant Nicolau de Bari en realitat era de Mira —vegeu quina coincidència de noms—, a l’Àsia Menor, fins que els italians van organitzar una expedició l’any 1087 per apoderar-se de les seues relíquies. Més endavant va arribar a ser el Sinterklaas dels holandesos i el Santa Claus dels anglosaxons.

(La literatura fantàstica té ramificacions diverses. Una és la metafísica, segons Borges. Les vides de sants en són una altra. Una de les meues fonts preferides és la Llegenda Àuria de Jacopo da Varazze. Algun dia hauríem de tornar a parlar del miracle de la cama negra de Sant Cosme i Sant Damià, precursors dels trasplantaments. O dels fets sobrenaturals de la santa apòcrifa de Vilafamés.)