Principal

Darreres converses amb Wittgenstein

El martes de esta semana fuimos a Syracuse para reunirnos con Norman Malcolm y Wittgenstein, que acababa de llegar desde Europa. Después de todas las historias que había oído contar acerca de él, lo cierto es que me pareció un hombre muy atractivo, con una manera de ser fácil y amigable.

Així comencen els fragments del diari d’Oets K. Bouwsma sobre les seves converses amb Wittgenstein, convertits després de la mort de l’autor en un llibre. I així obre la seva introducció Miguel Ángel Quintana, traductor de l’edició espanyola (Últimas conversaciones, Sígueme, 2004):

Hoy parece por fin claro que Ludwig Wittgenstein ha sido, junto con Martin Heidegger, el pensador europeo que ha marcado más hondamente el quehacer filosófico del siglo XX.

Wittgenstein (Viena 1889, Cambridge 1951) tenia fama de geni esquerp, difícilment accessible excepte per a un cercle reduït d’estudiants i amics. És ben conegut que només va publicar en vida un llibre de filosofia: el famós Tractatus Logico-Philosophicus, enllestit en 1918, al començament de la seva carrera. Quan va morir, portava molt anys preparant un nou llibre i descartant successives versions i revisions. Una obra que es va editar pòstumament en 1953, amb el títol d’Investigacions filosòfiques, en la qual pareixia refutar una bona part de les tesis de l’anterior. D’aleshores ençà, s’han anat publicant també tota mena de materials preliminars sota diversos títols, així com els seus diaris privats, apunts de classes dels seus alumnes i notes de col·legues com aquestes d’O. K. Bouwsma. Wittgenstein, com diu Quintana, és un dels filòsofs principals del segle XX. És natural que davant de l’escassetat d’escrits sancionats per ell, s’hagi acollit com a mínim amb interès cada una d’aquestes iniciatives editorials.

Què aporta de nou, a hores d’ara, el diari de Bouwsma? Quintana ho raona molt bé. En primer lloc, correspon al període 1949-1951, els darrers anys de Wittgenstein, quan ja se li ha diagnosticat un càncer, i per aquest motiu adquireix cert caràcter de balanç. En segon lloc, Bouwsma, un professor nord-americà amb qui es troba primer a Nova York, després a Northampton (Massachusetts) i finalment a Oxford, i amb qui ha simpatitzat, és un amic recent, una persona amb la qual no pot donar per descomptades massa coses. "Su tono", escriu Quintana, "es aquí el de quien recapitula su biografía intelectual, pero también el de aquel que pacientemente explica los nodos cardinales." La conseqüència és que tenim, per primera vegada, un llibre on Wittgenstein parla gairebé en primera persona sobre la major part dels seus temes predilectes: la naturalesa de la filosofia, el llenguatge, la cultura, l’ètica, la religió… I ho fa, a més a més, d’una manera bastant entenedora. Wittgenstein tendia sovint a ser excessivament lacònic i fragmentari. Aquí, en la conversa i transcrit per un altre, ho és molt menys.

Però, sobretot, el lector d’aquestes “darreres converses” peripatètiques (solen dialogar mentre passegen, a la manera d’Aristòtil) és testimoni privilegiat de la manera de filosofar de Wittgenstein: una anàlisi intensa i apassionada de cada problema, que no és mai una repetició de conclusions prèviament establertes o d’idees preconcebudes, i que té sempre una importància vital. El llenguatge, pensa Wittgenstein, ens confon. Aquest és l’origen dels problemes filosòfics, i l’única filosofia bona és la que ens ajuda a aclarir les idees i superar la confusió conceptual. “Por consiguiente”, anota Bouwsma, “hacer filosofía, estudiarla, consiste simplemente en hacer un cursillo para aprender a pensar, a aclarar las confusiones. Y una vez que estas se resuelven, uno está listo para dedicarse a otra labor.” Wittgenstein recomanava als seus estudiants que no es dediquessin a la filosofia, i molts li van fer cas, com Drury, que es va convertir en psiquiatre. Ell mateix, quan va creure que ho havia resolt tot en el Tractatus, es va retirar i va treballar de mestre d’escola en poblets del sud d’Àustria. Més endavant es va adonar que potser s’havia equivocat en alguns punts, que li quedaven embolics per desfer, i va tornar a Cambridge. No se’l pot acusar d’inconseqüència.

Un dels trets més característics de l’estil de Wittgenstein són les metàfores, les imatges amb les quals il·lumina de colp com veiem les coses o com podríem veure-les. En aquest llibre n’hi ha un munt. Les frases d’un llenguatge són com un mapa: cal saber-les usar, és l’ús que les fa tornar intel·ligibles. La llum que passa a través d’un fanal és com el “corrent de consciència” de William James, i per a Descartes el fanal seria el jo. A la ciutat hi ha cases, carrers, semàfors, etc., però a fora només hi ha carreteres i més lluny no res que et guiï, tot són boscos: en la teva vida passa una cosa semblant. Etc., etc.

En la seva ressenya d’El País (Babelia, 6 de març de 2004), Isidoro Reguera celebra que el principiant ja pot comptar amb una “introducción básica al pensamiento de Wittgenstein de la mano del propio Wittgenstein”. És una bona propaganda, però tampoc no cal crear expectatives que poden resultar frustrants. Em sembla que aquestes converses encara són massa sumàries i si no fos per la còpia de notes de Miguel Ángel Quintana, precises i documentades, i per l’estudi de J. L. Craft i Ronald E. Hustwit procedent de l’edició original nord-americana, moltes vegades podríem quedar in albis. Al meu entendre es tracta, això sí, d’un magnífic text de suport per a un curs o un manual que ens vulguin exposar les idees bàsiques de Wittgenstein a mesura que van sortint. Probablement el millor que es pugui triar: no n’hi ha cap altre que sigui tan breu i que abasti tants aspectes del seu pensament.