Els darrers moments de Primo Levi

El número de juny de 2004 de la Revista de Occidente publica la reconstrucció de “Los últimos momentos de Primo Levi” realitzada per Diego Gambetta, professor de Sociologia a Oxford.

D’entrada, em va xocar el plantejament de l’article, perquè tenia entès que Levi es va suicidar i perquè, havent llegit Si això és un home, em costa entendre que ningú es puga preguntar “¿Cómo pudo perder Levi esa fuerza y lanzarse de un salto a la muerte?”. És clar que cadascú mira les coses des del seu punt de vista, però hi ha una citació de Leo Wieseltier, segons la qual el suïcidi de Primo Levi refutaria el missatge de fortalesa i d’esperança dels seus llibres, que em sembla, més que injusta, injustificable i perversa.

Al capdavall, però, el quid de la qüestió és un altre. Si les dades que exposa Gambetta són certes, i no tenim per què dubtar que ho són, simplement no hi havia proves que permeteren afirmar que Levi es va suïcidar. Ni tan sols pareix probable que ho fera. De cap manera hauria estat, en tot cas, un acte premeditat, i els indicis apunten més aviat a un accident que a una crisi sobtada. Per què, aleshores, es va acceptar i es va difondre tan ràpidament la versió de la mort voluntària? Potser perquè quadrava massa bé amb els clixés: la figura romàntica de l’escriptor suïcida i la maledicció del supervivent d’Auschwitz. Això que Gambetta anomena “trampa cognitiva” ens enlluerna i ja no parem compte als fets, a les coses com s’hagen esdevingut realment. Sens dubte passa sovint. Un cas molt semblant va ser el de José Agustín Goytisolo.

L’article es va publicar originalment en Boston Review i s’hi pot llegir en anglès: “Primo Levi’s Last Moments”. La Revista de Occidente hi afegeix un “Post Scriptum” amb nous testimonis i arguments que tornen a contradir la tesi oficial del suïcidi.