Impressions de Sant Cugat

Referents a unes jornades sobre “El dietarisme i el nou dietarisme dels blocs”.

…

De la primera època d’El Temps, recorde especialment els articles de Ramon Barnils i els de Biel Mesquida. Fa poc vaig llegir que Mesquida, mallorquí de mena, va nàixer “casualment” a Castelló. Com Julio Cortázar, vaig pensar. Deu ser molt literari nàixer lluny d’on et tocava. Les biografies de Cortázar solen dir que va nàixer a Brussel·les “accidentalmente”, però un dels seus biògrafs, Montes Bradley, ha argumentat d’una manera inapel·lable que ningú naix enlloc accidentalment, sinó perquè la seua mare hi és. Aquests dies he conegut Biel Mesquida, un escriptor d’una presència física, verbal i literària que imposa. Una coneixença d’aquestes —poques— que t’alegren l’esperit. I m’ha confirmat en un apart que va nàixer en aquest tros de província perquè la seua mare, mestra rural, hi era. Quan va ser l’hora, un camió la va dur des del Mas d’en Sales, dins el terme de Culla, fins a alguna clínica de la capital.
Joan Josep Isern diu que aquest invent dels blogs funciona, que hi ha gent a l’altra banda de la pantalla. Que Partal i Maresma, Maresma i Partal, són els darrers representants de la cultura hippie. Jo no crec que siguen els darrers. Moltes vegades ens pensem que el món s’acaba amb nosaltres i els nostres amics, però res bo acaba del tot.
Vicenç Villatoro, al meu costat, fa notar que els escriptors de llibres porten ploma i els de blogs gastem boli. Una diferència d’estatus, més que evident en el cas de qui parlava i de qui escriu açò. Que el dia que el facen fora de l’Avui obrirà un bloc. Que a ell només li interessen aquells dietaris els autors dels quals han viscut fets excepcionals, o tenen una intel·ligència excepcional, o una mirada excepcional. Que escriure dietaris és una malaltia. Que ell en té uns d’inèdits que no pensa publicar mai, guardats “en uns discos” perquè no es perden. Potser sí que sembla una malaltia.
Àlex Susanna, tot i declarar-se “un diplodocus”, confessa que ja no escriu cartes, només correus electrònics. Fa cinc anys explicava en l’Avui que la seua dona tenia correu electrònic i que ell el feia servir “molt de tant en tant”, que preferia les cartes. Anem avançant, almenys ell, encara que siga a poc a poc. (Quan parlem de dinosaures, hauríem de tenir en compte que el seu problema no és que foren animals antediluvians, sinó que tenien el cervell molt petit.)
Això d’Àlex Susanna i l’Avui va ser en l’especial de Sant Jordi de l’any 2000. Preguntaven a una cinquantena d’escriptors com havien viscut “la revolució d’Internet” i obtenien —d’alguns— respostes antològiques. La setmana següent, Màrius Serra els va dedicar un article titulat “Bartlebys d’Internet”, per aquell Bartleby indolent de Herman Melville que sempre preferia no fer res del que li manaven o demanaven. Ara i ací, a Sant Cugat, Màrius Serra, entre moltes altres diferències amb els mitjans tradicionals, remarca que els blogs manquen de “filtres consensuats”, com els que diu que funcionen per exemple a la premsa. Caldria veure qui ha consensuat amb qui aqueixos filtres.
Pere Rovira creu que la llibertat que diem que representen els blogs és “la llibertat de dir la primera xuminada que se t’acut”. Afirma també que llegir és llegir un llibre. Em sorprèn que ho diga, perquè el seu dietari es va publicar primer en un periòdic en forma d’articles. En conjunt, trobe que parla massa d’allò que no coneix. I que de vegades encerta el blanc, quan parla del que sap, que és escriure. Li pregunten què és escriure bé i al cap d’una estona, després de pensar-s’ho, respon que és no escriure malament (em recorda allò d’Aristòtil, i de Davidson, sobre la veritat: aquestes nocions tan bàsiques són indefinibles, tothom sap necessàriament què signifiquen i no cal encaparrar-s’hi).
Carles Miró protesta perquè ací no hi ha blogs que facen rectificar els periòdics. No explica per què ha tancat el seu blog i ningú li ho pregunta. Potser ja saben, tots i totes, les raons. Jo no les sé.
A molts dels escriptors que coneixen el tema més superficialment, que hi estan menys familiaritzats, els blogs els provoquen una sensació de velocitat. I això els pareix incompatible amb la literatura de debò, que exigeix repòs i reescriure molt. Diversa gent intenta explicar que una entrada d’un blog es pot deixar madurar tant de temps com calga i que es pot editar i reescriure sempre que es vulga. Un mecanisme àgil de publicació no implica que hom escriga necessàriament a rajaploma. Altres han defensat les possibilitats literàries de l’escriptura ràpida.
Xavier Pla diu que Josep Pla li va dir això a Néstor Luján l’any 1947: “Tingui paciència, llegeixi els escèptics, obri un dietari.”
Teresa Amat diu que això de “blogs literaris” li fa angúnia. A Robert William Chambers li feia angúnia la paraula “literatura”. A mi em fa angúnia que alguns parlen d’“escriptors professionals”, com si el fet de cobrar per escriure tinguera cap relació més que circumstancial amb la qualitat d’allò escrit: amb la literatura. L’angúnia és una cosa molt personal.
Molts estem d’acord que els blogs donen satisfacció a la necessitat d’expressar-se, de dir la teua, d’aviar les dèries de cadascú. La malaltia que diu Villatoro. Jo crec que la pateix tothom. Màrius Serra ens recorda les barres dels bars (jo em recorde, però no ho dic, d’un passatge de Si això és un home en què els infrahabitants del barracó pensaven contra tota esperança com ho contarien, allò).
Alguns dels autors esmentats tenen pàgina web personal, altres no. Els que sí que en tenen, em fa observar algú, són més o menys els mateixos que agraeixen a Vilaweb i a la Institució de les Lletres Catalanes que els hagen convidat a participar en les jornades. Els altres, els que no tenen pàgina web, fan l’agraïment només a la Institució.

…