L’esperit modern de la pressa

Si a uno le gustan las novelas, escribe novelas; si le gustan los cuentos, uno escribe cuentos. Como a mí me ocurre lo último, escribo cuentos. Pero no tantos: seis en nueve años, ocho en doce. Y así.

Los cuentos que uno escribe no pueden ser muchos. Existen tres, cuatro o cinco temas; algunos dicen que siete. Con ésos debe trabajarse.

—Augusto Monterroso, en “Breve, brevísimo” (Literatura y vida).

De tant en tant, hi ha algú que et pregunta si no has pensat a escriure una novel·la, o contes per a xiquets, o qualsevol altra cosa que, de fet, no hages escrit. O et retrauen que la teua producció siga tan curta, que vages tan lentament. No has escrit res més? Tot just tres llibres, i tan prims!

Però crec que és natural que com a escriptor un vulga seguir el seu camí i que vulga portar el seu pas. En vista d’això que deia Monterroso —recordem que la seua obra narrativa completa, d’una qualitat extraordinària, cap dins d’un sol volum— fins i tot tinc la sensació que darrerament, si més no els darrers quinze anys, l’ansietat m’ha fet escriure massa i amb massa presses. M’agradaria encetar en qualsevol moment una fase de calma i lentitud.

(“L’esperit modern de la pressa”: un fragment d’una frase que vaig subratllar quan vaig llegir La línia d’ombra de Joseph Conrad.)