Ghost Wilkie

Wilkie Collins va fundar la novel·la policíaca amb La dona de blanc i La pedra lunar. També va escriure relats de misteri i d’intenció social. Una dada que esmenten totes les seues biografies és que va compartir la seua vida amb dues dones alhora durant molt de temps, de fet fins que es va morir l’any 1889. Una altra qüestió ben coneguda és que va prendre grans quantitats d’opi com a pal·liatiu de l’artritis i que s’hi va fer addicte. Com a conseqüència del consum d’aquesta droga, va patir la síndrome del doble subjectiu: sovint creia que l’acompanyava un individu físicament igual que ell. Li deia, tot fent broma, “Ghost Wilkie”: el Wilkie fantasma.

De tant en tant, aquest doble seu acostumava a fer-li la guitza. Passava a veure en Charles Dickens i li lliurava un manuscrit fals que havia preparat. Però Dickens, amic i mentor de l’autèntic Wilkie, reconeixia tot d’un plegat l’estil molt més descurat i imperfecte del sòsia i el despatxava sense contemplacions. O bé es presentava amb un ram de flors al domicili de Caroline Graves, quan l’altre, el de debò, era amb Martha Rudd. I viceversa.

L’any 1886, Wilkie Collins va atendre finalment el consell dels seus amics més íntims i acudí a la consulta d’un metge famós, el doctor Jekyll, a fi de cercar guariment. Però no podem saber de cert si era ell o el seu doble. Siga com siga, es va trobar a la sala d’espera un tal senyor Hyde que marxava, es van caure bé mútuament i es va deixar convèncer per anar tots dos plegats de gresca en algun tuguri dels baixos fons de Londres. L’assistenta de Jekyll se’n feia creus, davant de les seues amigues, de les ganyotes i les grolleries que van dedicar-li en aquella ocasió aquest parell de brètols. Pregava a Déu i al seu amo no tornar-los a veure mai junts.