Estalinistes

De tant en tant, se senten brams o remucs en defensa de la puresa, la immutabilitat i la neutralitat absoluta de les normes gramaticals. Però, darrerament, quasi sempre sol ser davant d’algun intent d’ús no sexista del llenguatge. Que si aquest substantiu no té ni ha tingut (ni tindrà?) mai gènere, que si no cal i els sembla ridícul, o pesat, explicitar cada vegada la referència a homes i dones per separat, que si el gènere és gramatical i en les persones es diu sexe, etc.

Davant d’aquests casos, solc pensar en els meus estudis de filosofia del llenguatge, cap als anys vuitanta i tants i noranta i pocs, i somric sense ganes en recordar aquella intervenció de Iósif Stalin en el debat sobre aquest tema, quan va pontificar des de les pàgines de Pravda, contra la ciència i contra el pobre Nikolai Marr, que la llengua russa, i per extensió qualsevol altra, no són supraestructura, no tenen el més mínim caràcter de classe i estan més enllà de les ideologies. Unes afirmacions tan de “sentit comú”, tan naïfs i burgeses, tan poc marxistes, que feien vergonya. Però a veure qui li replicava, justament a ell.

Així que —potser sense saber-ho— tota aquesta gent que brama, o remuga, s’alinea decididament amb Stalin.

(Més informació sobre Stalin vs. Marr en l’apèndix dels Principios de Filosofía del Lenguaje de José Hierro S. Pescador, Alianza Universidad Textos, 1986.)