Una qüestió de mètrica

Heus ací la citació amb què he volgut encapçalar el meu nou llibre. Un cèlebre vers del cèlebre poema de Joan Fuster “Criatura dolcíssima” (Escrit per al silenci, 1954):

No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?

Es tracta d’un poema bastant conegut, em pense que sobretot per l’adaptació que en va fer Lluís Llach (Somniem, 1979; Poetes, 2004). I heus ací on em sorgia el dubte, perquè, en la versió de Llach, el vers figura exactament tal com jo l’acabe de transcriure, però en l’edició del llibre de Fuster de què dispose (dins Set llibres de versos, 1989), i en moltes pàgines web (com l’adés enllaçada), s’observa una no tan petita variació:

No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

No cal dir que li vaig pegar moltes voltes, a aquesta disparitat. En el context del poema, per a mi tenia més sentit la primera versió, amb “hi”. “No hi llegiran” vol dir, evidentment, “No llegiran en els meus versos”. A què o a qui, tanmateix, faria referència “li”? A qui “no li llegiran ton nom”? No sabria dir-ho. No crec que tinga sentit així, de fet, però aquesta consideració no em pareixia definitiva. Podia ser que jo, simplement, no entenguera el vers. I davant d’aquest dubte, no hauria volgut citar-ne una versió incorrecta o apòcrifa per desconeixement.

Mentre hi rumiava, vaig poder comprovar a la Biblioteca de la Universitat Jaume I (vegeu la imatge de dalt i la fitxa del catàleg) que en l’edició original de 1954 el vers apareix amb “hi”.

La solució del problema, finalment, va arribar per un altre cantó, i era d’allò més fàcil: només calia comptar les síl·labes. “Criatura dolcíssima” són tot tercets decasíl·labs, menys, únicament —si fora amb “li”—, aquest verset de la discòrdia, que seria hendecasíl·lab. Per coherència mètrica, doncs, entenc que la versió bona era l’original, amb “hi”. D’altra banda, si fem la cerca amb Google Books, podem comprovar que la versió amb “li” només apareix en l’edició de 1989 i en alguna antologia posterior. Pareix, doncs, que es tractaria d’una errata introduïda tan recentment i escampada en el Web pàgina a pàgina.

Per a tancar aquest apunt, vull fer constar el meu agraïment a Francesc Pérez Moragón i al catedràtic Vicent Salvador, experts en l’obra de Fuster, que han tingut l’amabilitat de corroborar la meua conclusió i les raons mètriques i semàntiques que m’hi han portat.